Música culta
Les influències en la música de Iugoslàvia han estat diverses des de l’Edat Mitjana, però, en el cas concret de Sèrbia, cal destacar el gran pes de la cultura bizantina en tots els camps de l’art. Es conserven documents que testimonien la gran riquesa musical de l’Església a Sèrbia, molt influïda per l’Església grega. Pel que fa a la música profana, es coneix poca cosa de la música cultivada a la cort sèrbia. No hi ha constància documental d’una vida musical continuada, tan sols de la presència de músics itinerants. L’ocupació turca a partir del segle XV estroncà la vida cultural del país, que no es recuperà fins al segle XIX amb l’alliberament del jou otomà. A partir d’aquell moment, la seva vida musical s’equiparà a la d’altres països europeus i aparegueren nombroses institucions musicals. El 1853 nasqué la Societat Coral de Belgrad, i el 1868, el Teatre Nacional de Belgrad. El 1899 s’inaugurà en aquesta ciutat el primer centre d’ensenyament musical, l’Escola de Música Sèrbia.
Al segle XX es consolidaren les institucions musicals sorgides en la centúria anterior. El 1923 es creà l’Orquestra Filharmònica de Belgrad. Entre els compositors serbis, el nacionalisme musical, nascut al segle XIX, dominà durant gran part del segle XX. Dins del moviment nacionalista cal incloure les figures de Stanojlo Rajicic, Ljubica Maric, Milan Ristic o Vojislav Vuckovic, que començaren a destacar durant els anys trenta. Després de la Segona Guerra Mundial, el nou govern socialista donà un gran suport a la música. Aparegueren escoles de música, teatres d’òpera i orquestres. A partir dels anys seixanta, els compositors serbis abandonaren les tendències nacionalistes i adoptaren el serialisme i les tècniques aleatòries, i també cultivaren la música electrònica.
Música popular
En la música popular iugoslava sobresurten les cançons rituals relacionades amb el cicle de les estacions. En un primer moment tenien com a funció preservar la vida i proporcionar abundància i fertilitat. L’objectiu dels cants era assegurar la salut de la gent, les bones collites i un bestiar productiu. A part, també hi ha cançons i danses associades a determinats esdeveniments en la vida de l’individu: casament, naixement i mort. L’objectiu dels rituals matrimonials és assegurar la descendència de la parella i protegir-la de les desgràcies. El naixement d’un infant també és motiu de celebració. A Sèrbia, les cançons en ocasió d’un naixement s’anomenen kravaj i són cantades generalment per dones de la família o del veïnat. Segons la regió, aquestes cançons s’interpreten el mateix dia del naixement o el dia del bateig. Independentment, també hi ha les cançons de bressol, a les quals, en un principi, és possible que s’atribuïssin poders màgics i de protecció de la criatura contra forces malèfiques. La mort i la creença en una altra vida també tenen les seves cançons i rituals específics. Les cançons de funerals són cantades per membres de la família del difunt. Els laments, en canvi, que sovint commemoren una mort heroica, són cantats per qualsevol membre de la comunitat i expressen la concepció que aquesta té de la vida i de la mort. També hi ha cançons relacionades amb tasques diverses, com ara la collita de cereals i de fruita, cançons líriques i cants èpics.
A Montenegro són molt freqüents les danses en rotllana, en les quals homes i dones ballen plegats. Alternen parts lentes i ràpides, aquestes darreres ballades per una parella jove situada al centre de la rotllana. La dansa és normalment acompanyada pel cant, tot i que en algunes danses també hi ha acompanyament instrumental, com ara del diple, un aeròfon de llengüeta simple. A part el diple, també destaquen la svirala (una flauta amb sis forats) i una versió més gran anomenada duduk. En el grup de percussió destaca la tambura. Entre els cordòfons, hi figura el gusle, semblant al violí i d’una sola corda, que acompanya cants èpics, predominants a Montenegro. A Sèrbia també es troba la tambura, d’origen clarament oriental, i que sovint forma part de grups instrumentals que acompanyen les danses. En la dansa sèrbia són presents una barreja d’elements eslaus i no eslaus, de passos petits i moviments continguts. Algunes danses inclouen fragments improvisats. Són freqüents els cants èpics acompanyats de gusle. L’acordió i el violí han substituït, al llarg del segle XX, instruments com el gajde (sac de gemecs) i el duduk.