Dos grans rius, el Níger i el Volta, han creat al llarg de la costa del golf de Guinea un territori molt fèrtil format per llacunes, que ha fet possible la gran producció agrícola de la zona. Els àrabs hi arribaren al segle VIII, i des de mitjan segle XV els portuguesos ocuparen i explotaren les terres de la costa de Guinea. A partir del segle XVI i fins al XVIII el tràfic d’esclaus fou la font d’ingressos més important. La demanda d’esclaus no era només per part d’Europa sinó també per part de l’imperi turc i dels regnes islàmics de la zona. Aquest fet produí estralls en la població que vivia a la regió. Es despoblaren territoris sencers i alguns grups costers, com per exemple els iorubes i els aixantis, es convertiren al seu torn en esclavistes com a forma de supervivència, mentre asseguraven amb això la seva supremacia militar. L’esclavitud fou abolida el 1807 i l’economia es reorganitzà en funció del comerç del cacau i l’oli de palma. Durant el segle XIX, francesos, alemanys, anglesos, portuguesos i espanyols se’n disputaren el control. Amb la descolonialització del segle XX quedaren configurats altres trets propis d’aquesta zona costera, com ara l’assimilació del cristianisme i el sincretisme d’aquest amb cultes autòctons, juntament amb un important retrocés de l’islamisme a causa de l’intens procés d’occidentalització.
La relació entre música i llenguatge presenta particularitats pròpies. La més important és que la línia melòdica rares vegades contradiu la línia d’entonació del llenguatge. Això és degut a la influència sudanesa i bantú en moltes de les varietats lingüístiques de la zona, com ara el kru, l’àkan, l’ewe, el ioruba, l’igbo i el bubi, entre d’altres. Les característiques musicals de la zona de Costa de Guinea es poden resumir bàsicament en tres. La primera és un gran sentit del ritme o manteniment d’una pulsació constant de base. També és característica la presència d’importants conjunts de percussió de diverses menes, a base de tambors de diferents alçades, sonalls variats i campanes de diverses mides. Aquests conjunts, per exemple entre els iorubes, els ewes i els bamilekés, han desenvolupat una polirítmia complexa amb un ús freqüent de l’hemiòlia. Finalment, també és important el predomini en la música vocal de l’execució responsorial amb la superposició entre el solista i el cor i amb un abundant ús de terceres i sisenes paral·leles.