Anglaterra
La romanització hi fou escassa i irregular i l’Església celta, que data d’aquest període, fou destruïda per la invasió anglosaxona. El cristianisme no tornà a implantar-se fins al final del segle VI i el començament del VII, i no fou fins al segle VIII que s’imposà la litúrgia romana. No han quedat rastres de la música sacra que es practicava en època celta. Els exemples més antics de música religiosa daten del segle XI i es tracta d’una sèrie de cants polifònics trobats a la catedral de Winchester, que fou un important centre musical. També se sap de l’existència, al final del segle XII, d’una capella reial força activa. Pel que fa a la música profana, han quedat restes pictòriques que testimonien la pràctica de la música cortesana tant entre els anglosaxons com entre els normands, arribats al segle XI. El ministrers, independents o lligats a un noble, foren personatges molt importants dins la història de la música profana medieval anglesa. També hi hagué notables teòrics de la música, com ara Joan de Garlàndia (segles XII-XIII), autor d’un tractat sobre notació, i ja al segle XIV, Walter Odington, que escriví sobre acústica i discant.
La música religiosa del segle XV estigué marcada per la figura de J. Dunstable, autor d’una obra àmplia i variada en la qual destaquen especialment els motets. També són dignes de menció J. Hothby, R. Fayrfax, J. Taverner, W. Cornyshe i R. Davy. Durant el segle XVI es produí la ruptura amb l’Església de Roma. El 1534 Enric VIII fou proclamat cap de l’Església d’Anglaterra, i entre el 1536 i el 1539 foren dissolts molts monestirs i confiscades llurs propietats. Aquesta onada de destrucció portà a la desaparició d’una gran quan titat de música litúrgica. Malgrat això, la Reforma no comportà la total desaparició del llatí com a llengua de la litúrgia ni l’extinció de les formes musicals pròpies de l’Església Catòlica, que en temps d’Elisabet I, per exemple, es mantingueren a les capelles privades de les famílies catòliques i a les capelles universitàries. D’altra banda, alguns compositors com ara C. Tye escriviren tant sobre textos llatins com anglesos. T. Tallis, una de les figures més destacades dins del panorama musical, es distingí per les seves composicions contrapuntístiques, especialment en música religiosa.
Durant el segle XVI els madrigals italians entraren a Anglaterra i els compositors anglesos, entre els quals figuren W. Byrd i T. Morley, els feren seus i els convertiren en un gènere típicament anglès. També fou molt cultivada la cançó per a solista amb acompanyament d’instruments, com ara conjunt de violes, o bé acompanyada només d’un instrument, usualment el llaüt. En aquest camp destacà J. Dowland, que també feu notables aportacions en la música per a teclat, especialment per a virginal. L’escola de virginalistes anglesos fou una de les més notables del panorama europeu, amb compositors comJ. Bull, W. Byrd i O. Gibbons. Aquests dos darrers també destacaren en el camp de la música sacra, camp en el qual sobresurten llurs misses, motets i anthems.
El segle XVII fou una època turbulenta. Els sectors reformistes més radicals estaven descontents amb la política religiosa seguida pels Stuart. Després de la guerra civil i de l’execució del rei Carles I (1649), Anglaterra entrà en un període marcat pel puritanisme sota la direcció d’O. Cromwell, que inicià una política de repressió contra els catòlics. Es prohibí la música a les esglésies, a part dels salms, i es destruïren molts orgues. En canvi, per a la música profana, tant vocal com instrumental, començà una època d’esplendor que es prolongà més enllà de la Restauració (1660), amb l’adveniment de Carles II. El violí, la flauta de bec, l’oboè i, més tard, la flauta dolça i la guitarra, anaren guanyant popularitat no només entre l’artistocràcia sinó també entre una creixent classe burgesa, cada cop més aficionada a la música. Els teatres, tancats durant l’època del puritanisme, tornaren a obrir. L’òpera italiana, però, tardà encara uns quants anys a entrar a Anglaterra. La música escènica francesa també ho feu gràcies a Carles II, que havia viscut a França durant l’exili. El gran geni anglès d’aquest segle fou Henry Purcell (1659-1695), que donà nova vitalitat a la música del seu país i cultivà tots els gèneres, tant sacres com profans.
L’introductor de l’òpera italiana a Anglaterra fou G.F. Händel, arribat a Londres el 1710. Aviat, però, sorgí un corrent contrari al corrent italianitzant. Aquesta tendència contestatària tingué la seva màxima expressió en The Beggar’s Opera ('L’òpera del captaire', 1728), amb llibret de J. Gay, acompanyada de melodies populars arranjades perJ.C. Pepusch. Així s’inicià la moda de la ballad opera, que agafava personatges i situacions quotidians, acompanyades de melodies sovint d’origen popular, tot alternant el diàleg amb les parts cantades. El fracàs econòmic de la companyia operística de Händel el portà a canviar l’òpera per l’oratori, gènere que tingué una gran acceptació a Anglaterra. Altres músics anglesos de l’època foren W. Croft, M. Greene, W. Boyce i T. Arne.
Durant el segle XVIII es despertà l’interès per la música d’èpoques passades, interès que es manifestà a partir de la fundació d’institucions diverses, com ara l’Academy of Ancient Music (1710), la Madrigal Society (1741) o el Concert of Ancient Music (1776). En aquest segle sorgiren també molts festivals, com ara el Three Choirs Festival (1715), celebrat per torns a Gloucester, Worcester i Hereford, o el Birmingham Festival, iniciat el 1768.
Al llarg del segle XIX es produí l’expansió de les representacions operístiques. Molts dels teatres ja estaven en funcionament durant el segle anterior, com és el cas, per exemple, del King’s Theatre (1705) o el Covent Garden (1732), cremats i reconstruïts diverses vegades. Bé que l’òpera italiana era la que estava de moda, hi hagué alguns esforços per normalitzar la música escènica anglesa. Entre els compositors d’aquest gènere destaca A.S. Sullivan, que obtingué èxits notables en el camp de l’opereta amb obres com, per exemple, The Mikado (1885) o The Yeomen of the Guard (1888), amb textos de W.S. Gilbert. D’altra banda, la companyia capdavantera en la representació d’òperes d’aquests compositors fou la Carl Rosa Opera Company, que en presentà la primera el 1875.
El segle XIX fou una època de gran esplendor musical. El 1813 es fundà la London Philharmonic Society, més tard, Royal Philharmonic Society. Posteriorment nasqueren altres societats de concerts, les més destacables de les quals foren la People’s Concert Society (1878) i la Queen’s Hall Promenade Concerts (1895). L’activitat concertística, tanmateix, no es donà només a Londres sinó també a altres centres urbans del país. Per exemple, el 1857 es creà una orquestra a Manchester, i poc temps després, una altra a Bournemouth. Pel que fa a la música coral, la gran afició existent es reflectí en el naixement de nombroses societats, una de les més antigues de les quals fou la Huddersfield Choral Society (1836), encara en funcionament. D’altra banda, es multiplicaren els centres d’ensenyament i d’estudis musicals: a Londres sorgiren la Royal Academy of Music (1822), el Trinity College (1872), la National Training School for Music (1873) i la Guildhall School of Music (1880). Fora de la capital cal destacar la Birmingham School of Music (1859) i el Manchester College of Music (1893). L’interès per la música antiga tingué la seva continuïtat, i el 1888 nasqué la Plainsong and Medieval Music Society, dedicada a la recuperació i publicació de música antiga. La Madrigal Society continuà les seves activitats i el 1849 es creà la Bach Society.
Al llarg d’aquesta centúria sorgí un planter de destacats compositors que tornaren a elevar el nivell de la música anglesa. Destaquen Samuel Wesley, John Field i Michael William Balfe. També fou notable Hubert Parry, autor sobretot de partitures corals i molt influït per J.S. Bach i J. Brahms. Charles Stanford, president de la Royal College of Music de Londres i professor de Cambridge, cultivà tots els gèneres instrumentals i vocals, i les seves obres revelen una clara influència francesa i italiana. Amb tot, el compositor anglès més personal fou, sens dubte, Edward Elgar. Poc sensible a les tendències contemporànies, creà un estil molt personal i gràcies a ell la música anglesa fou apreciada arreu d’Europa. Al seu contemporani Frederick Delius, d’origen alemany, i amb una carrera desenvolupada sobretot fora d’Anglaterra, se’l pot considerar un dels màxims representants del Romanticisme anglès.
El segle XX representà la culminació de moltes de les tendències insinuades durant la centúria anterior. S’obriren nous teatres d’òpera al costat dels que ja estaven en funcionament des del segle XIX. El Covent Garden continuà essent el principal teatre d’òpera i, bé que tancà durant la Segona Guerra Mundial, reobrí les seves portes el 1946. Algunes companyies, com ara la British National Opera Company (1922-29), viatjaren pel país tot portant l’òpera a centres urbans més reduïts. A Londres, el Royal Victoria Hall, conegut com a Old Vic, presentava espectacles a preus més populars, tal com ja feia durant la centúria anterior, per tal d’acostar l’òpera a un ventall més ampli de públic. Hagué de tancar, però, el 1940. El Sadler’s Wells funcionà del 1935 al 1940, reprengué les seves activitats després del conflicte bèl·lic i el 1974 canvià el nom pel d’English National Opera. El 1934 s’obrí la Glyndebourne Opera House i el 1946 nasqué l’English Opera Group, actualment English Music Theatre Company.
Amb el nou segle aparegueren nous festivals, entre els quals destaquen l’Aldeburgh Festival (Suffolk), fundat per B. Britten el 1948 i dedicat tant a la música antiga com a la contemporània, el Cheltenham Festival (1945), el Haslemere Festival (1925) i l’English Bach Festival d’Oxford (1963), aquests dos darrers dedicats a la música antiga. També es formaren noves orquestres, com ara l’Orquestra Simfònica de Londres (1904), l’Orquestra Simfònica de la BBC (1930), l’Orquestra Filharmonia (1945) i l’Orquestra Filharmònica de Londres (1946). A altres parts del país també nasqueren conjunts orquestrals. Aquest és el cas de la Birmingham City Orchestra (1920), més tard l’Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham, o de l’Orquestra Filharmònica de Liverpool (1943) i l’Orquestra Simfònica de Bournemouth (1946). Pel que fa a les sales de concerts, moltes de les quals funcionaven des del segle XIX, foren tancades durant la Segona Guerra Mundial, com l’Steinway Hall. En sorgiren de noves, com la Queen Elizabeth Hall i la Purcell Room, ambdues inaugurades el 1967. El Queen’s Hall, actiu des del segle XIX i destruït pels bombardeigs, reobrí el 1951.
Després de la Segona Guerra Mundial moltes universitats començaren a ser centres importants pel que fa a la música, com ara Birmingham, Bristol, Cambridge, Durham, Exeter o Liverpool. El 1922 nasqué la BBC (British Broadcasting Company), a partir del 1927 British Broadcasting Corporation, entitat que ha tingut un paper clau en la vida musical anglesa des de la seva fundació. En el camp de la creació musical, alguns compositors es decantaren cap al llenguatge romàntic, com és el cas d’E. Elgar, G. Bantock, A. Bax i, ja més joves, A. Bliss i W. Walton. D’altres cercaren inspiració en la música anglesa antiga i popular, com ara R. Vaughan Williams i, d’una manera més austera, G. Holst. Holst fou un músic de fama internacional, com B. Britten, aquest darrer amb un llenguatge més eclèctic. P.M. Davies destaca pel seu personal acostament a la música antiga anglesa. També són notables A. Goehr, R. Rodney Bennett, M. Tippett, P. Petterson, N. Osborn, V. Hoyland o B. Ferneyhough, tots ells representants de l’avantguarda musical anglesa.
Escòcia
El cristianisme hi arribà al segle IV, però l’Església escocesa no reconegué l’autoritat de Roma fins al segle VII. Pel que fa a l’inici de l’era cristiana, hi ha testimonis de l’existència, com a Irlanda i a Gal·les, dels poetes músics anomenats bards. Eren importants dins la societat celta i formaven part de la casta sacerdotal. La tradició bàrdica perdurà a Escòcia fins al segle XVIII. Pel que fa als instruments, en l’obra Topographia Hibernica (1187) del clergue gal·lès Giraldus Cambrensis es parla de l’arpa com d’un instrument molt difós. Altres testimonis sobre l’activitat musical a Escòcia són unes mostres de polifonia del segle XIII. Les catedrals, com les de Dunfermline, Saint Andrews o Glasgow, i els monestirs eren els centres musicals importants. El segle XIV fou una època agitada, marcada per la invasió anglesa, i molts cenobis foren destruïts, fet que provocà la desaparició d’una gran quantitat de material musical. El segle XV significà la refeta i el començament d’una etapa d’esplendor que havia de durar fins més enllà del XVI. R. Carver, R. Johnson i D. Peebles són els tres màxims representants de la música religiosa escocesa del Renaixement. Tots ells destacaren en el camp de la missa i el motet. La influència francesa es feu sentir al país durant aquest darrer segle i es manifestà, per exemple, en el conreu per part dels compositors escocesos del gènere de la chanson, amb notable èxit, com és el cas de J. Fethy. La Reforma entrà a Escòcia cap al 1560 i musicalment donà grans resultats.
Tota aquesta florent activitat musical es veié gairebé estroncada quan, el 1603, la cort es traslladà a Anglaterra. El segle XVII fou una època d’inestabilitat política, social i econòmica, marcada per les guerres, però també veié néixer l’interès per la música popular. Es començaren a aplegar melodies que foren arranjades per a interpretar-les amb instruments com la cítara, el llaüt, el clavicèmbal o el violí.
El segle XVIII obrí un període de calma que afavorí l’aparició de societats musicals diverses i dels primers concerts públics. Entre els compositors escocesos més notables d’aquest segle hi ha W. McGibbon, C. McLean, D. Foulis i T. Erskine, tots ells amb obres que, tant per les formes usades com pel llenguatge, delataven la influència continental. Cultivaren gèneres com la sonata, la simfonia o el concert. L’interès pel patrimoni musical popular continuà manifestant-se a través, per exemple, d’obres recopilatòries com Orpheus Caledonius (1726) o The Scots Musical Museum (1787) i els arranjaments de melodies populars continuaren estant en voga entre la classe aristocràtica. No fou, però, fins al segle XIX, que es començà l’estudi sistemàtic del folklore.
D’altra banda, l’interès per la música coral es manifestà per mitjà d’institucions com la Glasgow Choral Union (1885). També sorgiren diverses orquestres, com ara l’Orquestra Nacional Escocesa, nascuda el 1885. Entre els compositors escocesos del XIX destaquen A. Mackenzie, les obres del qual presenten una simbiosi entre el patrimoni musical popular i el Romanticisme llavors vigent a Europa, línia en la qual hom pot situar també els compositors H. MacCunn i L. Drysdale. W. Wallace, en canvi, usà un llenguatge clarament romàntic. La línia nacionalista es prolongà fins al principi del segle XX amb els músics R. Orr, C.Th. Davie o R. Stevenson. Aviat, però, aparegué una generació més jove que optà per les tècniques compositives que sorgien en aquell moment a Europa, com ara el serialisme i la música aleatòria. Aquest és el cas d’I. Hamilton, T. Wilson, T. Musgrave o S. Forbes. A partir de la segona meitat del segle XX la vida musical escocesa experimentà un creixement molt notable. Moltes poblacions tenen les seves pròpies associacions corals, orquestres i sales de concerts. Organismes com ara la BBC han dut a terme una important tasca de difusió i promoció de la música i dels compositors del país. Els principals centres musicals són Edimburg, Glasgow i Aberdeen. Entre els nombrosos festivals que se celebren a Escòcia cal destacar el d’Edimburg, que té lloc cada any des del 1947.
Gal·les
De la música celta només han arribat referències llegendàries i algunes restes arqueològiques, com ara fragments del que podrien haver estat instruments musicals. Quan els romans ocuparen Gal·les durant el regnat de l’emperador Claudi, hi trobaren la cultura celta, amb els poetes músics, els anomenats bards, que cantaven acompanyats d’un instrument anomenat crwth, semblant a la lira, o d’una arpa. Els bards eren, en principi, poetes que formaven part de la casta sacerdotal i tingueren un paper molt important dins de la història musical gal·lesa. Tenien un pes específic sobre la vida política i social, i animaven les festes en les corts dels petits reis i nobles. Celebraven anualment una mena de reunió o festival anomenat eisteddfod. En aquestes reunions es feien competicions, es discutia sobre qüestions que afectaven la professió i també sobre qüestions musicals, com ara tècniques de composició. Durant els primers segles després de la implantació del cristianisme, l’Església cel ta desenvolupà la seva pròpia música. Els testimonis més antics de música coral sacra a Gal·les daten del segle VI. L’autoritat de Roma no fou acceptada fins al segle VII, època en què la litúrgia local fou substituïda per l’oficial de l’Església Catòlica. L’obra Descriptio Cambriae del clergue gal·lès Giraldus Cambrensis (~1147-1223) parla de l’existència de música sacra polifònica. Els monestirs i les catedrals eren els principals centres d’ensenyament i producció de música. Quan Llywelyn ap Gruffydd, el darrer rei de Gal·les, morí lluitant contra els anglonormands (1282), el país quedà definitivament sota domini normand. Els bards s’adaptaren als gustos dels conqueridors i prengueren les formes característiques de l’art trobadoresc.
Quan els Tudor pujaren al tron d’Anglaterra, començà una de les èpoques més fosques de la història de Gal·les. Per l’Acta d’Unió (1536) perdé el poc que quedava de la seva independència. La noblesa gal·lesa es traslladà a Anglaterra i la monarquia començà una política d’extermini de la cultura i la llengua gal·leses. Es té notícia, però, de la presència habitual de músics gal·lesos a la cort anglesa, com ara R. ap Huw, R. Jones, H. Davies o T. Tomkins. Començà un procés d’empobriment de la vida musical, que no experimentà una revifada fins al segle XIX. La introducció de la Reforma significà la destrucció de molts arxius catedralicis i la tradició musical sacra en sortí greument perjudicada. Tot i això, l’anglicanisme tardà molt a penetrar al país i el primer llibre de música protestant no aparegué fins al segle XVII. En canvi, el metodisme, introduït cap al 1735, arrelà fortament, especialment entre les capes populars, i els himnes de la nova religió feren seves melodies del folklore tant gal·lès com anglès. Els eisteddfodau, que al llarg dels segles s’havien mantingut tot i que havien anat perdent importància fins a veure’s reduïts a celebracions de caràcter local, reviscolaren la seva activitat al final del segle XVIII. Es convertiren en festivals anuals de caràcter competitiu i des del 1880 se celebra el Royal National Eisteddfod of Wales, on participen els guanyadors de les competicions locals. Juntament amb els nombrosos festivals corals, és un dels elements importants de la vida musical gal·lesa.
No fou fins al segle XX que nasqueren les primeres formacions orquestrals professionals i estables. El 1928 sorgí l’Orquestra Nacional Gal·lesa i el 1936 la branca gal·lesa de la BBC fundà la seva pròpia orquestra. També fou al segle XX que sorgiren els primers compositors amb fama més enllà de les fronteres gal·leses, entre els quals cal esmentar J. Parry, E. Evans, D. Jenkins, D.V. Thomas i D. de Lloyd, que es dedicaren, sobretot, a compondre cançons d’inspiració popular. La generació de compositors nascuda al començament del segle XX, com G. Williams, M. Roberts, M. Thomas, A. Hughes o D. Jones s’interessà per altres gèneres, per exemple la música de cambra, l’òpera i la simfonia i en tots ells es nota encara la influència del folklore. Els músics nascuts en el període d’entreguerres, com ara A. Hoddinott, però, han deixat de banda el patrimoni popular, s’han interessat per les aportacions dels grans compositors europeus i han cultivat les tècniques aleatòries, la música electrònica o el serialisme. L’interès pel patrimoni popular gal·lès es despertà al final del segle XIX i estudiosos com M.J. Williams o J. Thomas figuren entre els capdavanters que aplegaren melodies. L’estudi sistemàtic no començà, però, fins al segle XX, concretament el 1906, amb la creació de la Societat de la Cançó Popular Gal·lesa. Més tard, a partir dels anys quaranta, el Museu Nacional de Gal·les s’afegí a la tasca. Pel que fa a l’educació, el Welsh College of Music and Drama, fundat el 1949, i la facultat de música de la universitat són els principals centres d’ensenyament musical.