Tot i la diversitat lingüística i racial de l’Afganistan, les diferents ètnies --afgans (de llengua paixtu), tadjiks, hazares (d’origen mongòlic), uzbeks (d’origen turc) i minories com els balutxis, els perses, els anomenats kafirs ('infidels'), entre d’altres-- comparteixen molts aspectes de la cultura musical. En els cants i les danses es troben presents elements de la música índia, iraniana i russa. Hi ha una distinció clara dels papers musicals per sexes. La creació i l’execució musicals són reservades als homes. Les dones només poden tocar el pandero i l’arpa jueva, i solament se’ls permet el cant dins l’àmbit familiar. En el repertori tradicional predominen les melodies cantades per un solista, de vegades acompanyat per un instrument de corda o de percussió. La música dels hazares, per exemple, és principalment vocal i només algunes vegades s’acompanya amb una variant del llaüt anomenada dambura. Els textos de les cançons procedeixen de poesies tradicionals o de poemes improvisats, i sovint el ritme és lliure. Entre les composicions poètiques preexistents, els gazals són les més difoses. Tenen una estructura estròfica i són de caràcter líric. Pel que fa a les formes improvisades, entre les més corrents hi ha el char baiti i el landai. Aquesta música no posseeix un sistema modal propi, sinó que n’adopta d’altres, com ara el grec.
Una de les funcions bàsiques de la música és reforçar el sentiment de cohesió de la comunitat com a element unificador. És per això que abunden els cants de caràcter èpic, religiós i que parlen de l’amor a la família i l’arrelament a la terra. La temàtica amorosa també és habitual. Entre els balutxis, per exemple, abunden les cançons que parlen de la guerra i de l’amor (dastanga). No cal oblidar tampoc el component lúdic de la música, com es fa palès en els concursos de contes, cançons i versos improvisats que es realitzen als campaments dels nòmades paixtus. Pel que fa a les formes purament instrumentals, la majoria es basen en els mateixos elements que caracteritzen els cants populars, i molt sovint es tracta dels mateixos cants executats per instruments. Els instruments més freqüents són els de corda, de la família del llaüt. N’hi ha diverses variants segons la forma i la manera de tocar-los, com ara el violí (saroz) o el llaüt de dues cordes (dambura). Les flautes reben el nom genèric de nāy, que significa ’canya', ’jonc', i les seves característiques varien d’una regió a una altra. Cal no oblidar els instruments de percussió, com ara el tambor, la forma més estesa del qual és l’anomenat dajra o daf.
Bibliografia
- Belaieu, V.: Central Asian Music, Wesleyan University Press, Middletown 1975
- Slobin, M.: Music in the Culture of Northern Afghanistan, Tucson, Arizona 1976