La zona es configura com la frontera cultural entre l'Àfrica musulmana i l'Àfrica negra, i es pot identificar amb els llocs on arribaven les rutes de les caravanes que travessaven el desert del Sàhara. En concret, s’estén per estats com el Senegal, Gàmbia, el sud de Mali, Burkina Faso i, paral·lelament a l’equador, les zones septentrionals de Ghana, Benín i Nigèria.
En general, les característiques musicals islàmiques de la zona es manifesten en el predomini d’una intervàl·lica de distàncies petites (2es o fins i tot monotonals) sobre la de graus disjunts; en una emissió vocal amb trinats i ràpids mordents amb veu nasal i sonoritat tensa en lloc de línies melòdiques poc ornamentades i amb la gola oberta i relaxada; en la major importància dels solos que de l’execució coral; en el predomini de la monodia i l’heterofonia pròpies de la música d’origen àrab sobre la polifonia i la polirítmia de l’Àfrica negra, i, com a conseqüència, en una major importància dels instruments melòdics que no pas dels de percussió, i en concret, en la presència d’instruments de doble llengüeta, d’origen únicament islàmic, com l’oboè típic d’aquesta zona (alghaita), que, amb execució de respiració contínua, forma part d’orquestres juntament amb trompes i tambors, entre els quals destaca amb facilitat a causa del seu timbre fort. Grups com els wòlofs, els pulaars o els hausses poden presentar aquests trets entremesclats i en convivència com a etapa final estable d’un procés d’aculturació musical. En el seu repertori profà, els wòlofs del Senegal i Gàmbia creen polirítmies per a acompanyar les danses utilitzant tant tambors cilíndrics (africans) com semiesfèrics (àrabs); en canvi, quan el repertori és religiós, el sacerdot canta himnes musulmans (hasida), que s’acompanyen amb un petit timbal (tabala), i un ferro, equivalent al naqus, percudit amb dues baquetes; la puntuació rítmica d’ambdós tendeix a la constància mètrica pròpia del món musulmà. El músic professional wòlof canta lloances paganes africanes amb la veu tensa pròpia de l’emissió àrab, o bé narra històries preislàmiques acompanyant-se del khalam, llaüt de punteig de cinc cordes d’origen àrab, o bé utilitza harmonies sobre notes pedals amb instruments de punteig per a acompanyar-se, en comptes de recórrer a l’acompanyament heterofònic d’un instrument d’arc típic dels seus veïns musulmans.
A l’altre extrem de la franja subsahariana, es troben grups com els fulanis i els bororos, aproximadament 1 500 000 individus, que viuen repartits entre el Txad, el Camerun, Níger i Nigèria, els quals han evitat tota influència islàmica. El seu refús a adherir-se a aquesta religió a l’inici del segle XIX, ha repercutit fins i tot en la manca gairebé absoluta de mestissatge. Aquest aïllament, entre molts altres aspectes, els atorga una idiosincràsia molt accentuada. Així, per exemple, la seva música més divulgada, associada a la festa Guéréwol, presenta característiques predominants africanes: execució antifonal, isoperiodicitat de frases curtes, presència de bordons vocals i acompanyament de picaments de mans polirítmics.