Els laosians són l’ètnia principal del país, i la resta de la població és constituïda per les minories xinesa i annamita i els aborígens indoxinesos, situats a les zones muntanyoses. La música dels laosians és exclusivament de tradició oral i és possible definir-ne les característiques principals fent referència a l’afinació del principal instrument utilitzat, l’orgue de boca kaen (o khène), un instrument força freqüent en aquesta part d’Àsia. L’octava és formada per set graus, separats per tons sencers i semitons, amb els quals s’obtenen dues escales pentatòniques anomenades lam i an nangsü. La primera és formada pels sons sol-la-do-re-mi, i la segona, per la-do-re-mi-sol. En totes dues, el so inicial també és el final. En la música vocal, el lam correspon a una tècnica de cant que deixa un ampli espai a la improvisació, realitzada en un ritme binari regular. L’escala an nangsü es caracteritza per un cant realitzat amb una mètrica lliure, que segueix els accents de les paraules. Aquesta pràctica troba el seu origen en la lectura, durant les vetlles fúnebres, de l’antiga literatura laosiana -constituïda per versions locals dels Jataka indis (llegendes sobre el naixement del Buda) i altres històries mítiques, escrites sobre fulles de palmera.
Qualsevol forma de cant laosià s’anomena mo-lam, paraula que també indica el cantant (de fet, mo significa ’expert'). La classificació dels diversos gèneres de cant mo-lam n’inclou fins a onze, corresponents a les diverses regions del país poblades pels laosians: set són al sud, i els altres quatre al nord. A les altres regions, incloses les zones muntanyoses del centre, hi viuen poblacions que no tenen cap relació lingüística amb els laosians, i les seves músiques són gairebé desconegudes. Un element comú dels diversos estils de cant mo-lam és que cadascun d’ells utilitza només una escala. N’hi ha que presenten en l’estructura moments de diàleg entre homes i dones, i la majoria tenen com a únic acompanyament instrumental el kaen. Els altres gaudeixen d’un acompanyament realitzat per conjunts reduïts que utilitzen instruments com percussions i gongs, juntament amb el kaen, un orgue de boca realitzat amb canyes de bambú -entre sis i divuit, si bé els tipus més comuns són els de catorze canyes-, i d’unes mides que poden variar entre els 50 i els 400 cm, essent els més comuns els de 2 m. A més de ser utilitzat per a acompanyar el cant, el kaen té un paper principal en la música instrumental, amb un repertori com a instrument solista o acompanyat d’altres instruments. D’una certa importància són el süng (o pin), un llaüt de 2-4 cordes, el sanu, el klong yao (o klong hang), un tambor de forma cònica, i diversos tipus de címbals, des dels petits sing fins al pang hat, un gran gong pla.