És habitada pels lapons, un poble de llengua finoúgrica d’origen incert el qual se suposa que és anterior als grups finesos. És possible que, en arribar aquests darrers, els lapons adoptessin una llengua pertanyent a la branca occidental del tronc finoúgric, el saami. Els lapons eran xamanistes i combinaven la vida nòmada de pastors amb el sedentarisme en poblats durant l’hivern. La progressiva pèrdua de terra, que passà a mans de finesos, suecs i noruecs, feu que cap al segle XVIII els ramats de rens fossin l’única font de subsistència dels lapons. Al segle XX es produeix el desvetllament de la consciència nacional dels lapons. A més, els països escandinaus promouen mesures de protecció per a la preservació de la cultura lapona. En aquest sentit cal destacar la celebració, des del 1972, del Festival Lapó de Pasqua, on tenen lloc nombroses actuacions de grups de música popular.
La música lapona tradicional estava molt centrada en les pràctiques xamàniques, que sofriren una forta davallada durant el procés de cristianització, iniciat al segle XVI. A partir de llavors començà una repressió d’aquestes pràctiques i se sap que, per exemple, es cremaren instruments relacionats amb els rituals, com ara el tambor del nåide (xaman). A més, els missioners prohibiren tota mena de cançons, tant les relacionades amb els rituals xamànics com la resta, mesura amb què es volien suprimir les creences no cristianes, ja que segons els lapons, el seu poble havia après el cant dels uldas, éssers que habitaven els boscos, llacs i penyasegats. Els cants xamànics eren tan importants dins la societat lapona que les seves característiques musicals passaren a gèneres de cançons diferents interpretats en altres ocasions. El juoi’gat (cant a l’estil xamànic) és un cant per a solista, sense acompanyament instrumental, que fou descrit pels missioners i visitants a partir del segle XVII. A causa de les prohibicions, sobrevisqué precàriament al llarg del temps, fins que al segle XX, amb el desvetllament de la consciència nacional, fou recuperat i originà nous estils musicals, com ara els juoigos. Aquesta mena de cant té un peculiar timbre de veu, forçat i tens, a base de cops de glotis. Usa l’ornamentació, especialment l'appoggiatura, el glissando -fins i tot amb canvi de direcció melòdica- i intervals preferentment disjunts amb breus escapades ornamentals. El desenvolupament formal és articulat en dues, quatre, sis o més frases de la mateixa durada, però melòdicament diferents entre elles, que es repeteixen entre tres i sis vegades, a base de variants melòdiques, i que segueixen un sistema de repeticions establert durant l’execució, tot donant lloc al que s’ha anomenat "cançó cadena". La majoria dels cants es basen en modes pentatònics anhemitònics. L’organització rítmica és molt variada, amb una pulsació bàsica divisible en dues o tres parts i també agrupable en metres simples, compostos o de temps desigual. El text és eminentment sil·làbic, amb una gran presència de síl·labes sense significat o d’interjeccions que se suposa que tenen origen en el repertori de cants xamànics.
Les melodies dels juoigos que s’han conservat s’agrupen en quatre categories segons llur contingut literari. Hi ha descripcions de paisatges naturals, animals, persones i els seus costums i oficis, i dels objectes introduïts pel progrés tècnic. Molts dels cants estan associats a les activitats quotidianes de la comunitat, com ara la cacera o la pesca. Els canvis en les formes de vida i la consegüent desaparició dels antics costums han comportat la pèrdua d’una part molt important d’aquest repertori.
Bibliografia
- Collinder, B.: The Lapps, Princeton 1949
- Donner, O.: Lieder der Lappen, Hèlsinki 1876
- Graff, R.: Music of Norwegian Lapland, dins Journal of Internacional Folk Music Council, núm. 6, 1954
- Launis, A.: Lappische Juoigos-Melodien, Hèlsinki 1908
- Ruong, I.: The Lapps in Sweden, Estocolm 1967