Música culta
La música culta de l’Azerbaidjan va ser dominada fins al segle XIX per la música de l’Orient Mitjà i es va desenvolupar com a part de la tradició arabigopersa. A partir de l’últim quart de segle, amb el constant contacte amb Rússia, es va produir un canvi musical i les formes europees van penetrar ràpidament al país. Una mostra d’aquest fet és la primera òpera àzeri La mort de Medznun a la tomba de Leyla (1897). El 1921, ja sota domini soviètic, fou fundat el Conservatori de Música de Bakú, on s’ensenyava música culta de tradició europea (sovint amb mestres russos) i també música tradicional. A partir dels anys trenta s’inicià una polèmica sobre l’excessiva presència de formes europees i la falta de música tradicional en les institucions musicals del país. Finalment, hom acceptà una solució intermèdia, i les autoritats es comprometeren a donar cabuda tant a la música de tradició europea com a la nacional. Entre els compositors més importants cal destacar U. Gadžibekov (1885-1948), R. Gadžiev (1917) i K. Karajev (1918). D’altra banda, altres compositors soviètics com R.M. Glière incorporaren aspectes de la música àzeri en les seves obres.
Música tradicional
Els àzeris, majoritaris a l’Azerbaidjan, són un poble d’origen turc, molt influïts històricament per l’islam. Posseeixen un patrimoni de cants molt diversificat, que giren bàsicament entorn de temes com ara el treball, les festes tradicionals i l’amor. El ritme que acompanya les melodies és molt ric, però la característica principal d’aquesta música és la improvisació, que requereix una gran habilitat per part de l’intèrpret, ja que ha de respectar la mètrica del text i, a més a més, s’ha de mantenir en un mateix mode al llarg de tota la peça. Dels intèrprets, destaquen els ašug, músics professionals de la regió del Caucas; són poetes, autors, cantants i instrumentistes a la vegada, que utilitzen el llaüt sāz de tres cordes. Recullen la poesia nacional popular, la música tradicional i també llegendes de caràcter èpic i líric (dastan). Una composició popular que cal destacar és el mugam, que forma un patró melòdic equivalent al maqām àrab, basat en diferents disposicions de sons en un tetracord anomenades rast: (to+to+semitò), šur (1+1/2+1), segjah (1/2+1+1), čargjah (1/2+11/2+1/2), bajati-širaz (1+1+1/2), humajun (1/2+1+1/2) i šušter (1/2+1+1/2). D’interpretació vocal i instrumental, té un caràcter cíclic on s’intercalen parts improvisades. El text prové de la poesia èpica clàssica. Els instruments populars més comuns són els llaüts, com el sāz de tres cordes, el llaüt de caixa petita i mànec llarg tambur, els setar i dutar de dues cordes, la flauta recta nāy, i l’oboè cònic zurna.