Música culta
Vegeu Espanya.
Música popular
Les Canàries, per la seva situació geogràfica, han estat sotmeses a influències culturals de natura força diversa. Així, el seu repertori musical i coreogràfic es nodreix, bàsicament, d’elements propis de tres tradicions diferents: la prehispànica, és a dir dels indígenes (anomenats guanches), la ibèrica i l’americana.
Cançons
A les Canàries es troben interessants romanalles de l’antiga cançó espanyola, especialment del romancer, cosa molt visible, per exemple, a l’illa de Gomera. Els romanços conservats presenten molt sovint trets arcaics. Les cançons de bressol, un gènere encara molt viu a l’arxipèlag, es caracteritzen per emprar el mot arrorró com a fórmula inicial. Entre les cançons de temàtica religiosa es poden destacar els cants de pelegrinatge, amb textos que reflecteixen el fervor popular vers els sants patrons o que inclouen, també, precs per a l’obtenció de la pluja o d’una bona collita. Els anomenats ranchos de ánimas, sembla que introduïts pels franciscans al principi del segle XVI, són agrupacions que entonen coplas de temàtica religiosa emprades com a cançons de capta. Aquestes agrupacions es conserven especialment a la Palma, Fuerteventura i Lanzarote. Similars a les anteriors agrupacions, els ranchos de Pascua conreen un repertori de cançons de temàtica nadalenca i pasqual que es canten acompanyades amb instruments propis de la rondalla. El carnestoltes canari, celebrat sota el nom de fiestas de invierno, posseeix també un ric repertori de cançons i alguna dansa, com l’anomenada danza de los buches, que es balla a Lanzarote. Una de les característiques de la cançó tradicional digna d’esment és el costum d’emetre, quan es canta, un alegre crit gutural, anomenat ajijido.
Danses
L'isa, la jota canària, és un dels balls cantats més difosos a l’arxipèlag i, segons la localitat, es presenta amb diferents variants i formacions, principalment en rotllana, renglera, quadrat i en parella. El seu metre musical és ternari i la melodia, en moviment uniforme, es desenvolupa, talment com la jota, basant-se en els acords de tònica i dominant. La folia també és força important per la seva difusió. Es tracta d’una dansa cantada, executada en metre ternari, i amb una coreografia que inclou el canvi de parella. A més d’aquestes danses cal esmentar-ne d’altres també importades de la Península Ibèrica, com les seguidillas, molt similars a les castellanes, les malaguenyes d’origen andalús, els fandangos i els zorongos. Entre les danses de caràcter més local hi ha el tajaraste, en el qual intervé un pandero i que s’executa sobre un curt esquema rítmic en 3/4. També hi ha el canario, dansa a la qual s’ha atribuït un origen guanche i que entre els segles XVI i XVIII obtingué un bon predicament en els ambients refinats d’Europa, i el sirinoque, dansa de ritme ternari relacionada amb el canario i que es balla al so d’un tambor. A més, cal no oblidar el ball semblant al zapateado anomenat guaracha, i el vivo, dansa pantomímica típica de l’illa de Hierro amb una coreografia en la qual la dona té un clar protagonisme, ja que l’home es limita a reproduir els gestos de la seva parella. Finalment, cal parlar del baile del tambor, de regust prehispànic i conservat a Gomera, el tanguillo i el tango. Aquesta darrera dansa, original de Hierro però molt difosa a les altres illes, és un ball de parella, amb un ritme ternari marcat pel tambor. La melodia que l’acompanya és executada per una flauta. Entre els balls de clara procedència americana s’han d’esmentar les guajiras i els puntos cubanos. Moltes de les danses de les illes Canàries s’acompanyen amb el cant de romanços, un tret arcaïtzant que rarament es troba a la Península.
Instruments
Entre els instruments més característics de les illes Canàries destaquen les chácaras, grans castanyoles de forma bombada i quasi esfèriques, tambors de doble membrana, diferents tipus de flautes com el pito de Hierro, flauta travessera d’uns quaranta centímetres de llargada, i el timple, una petita guitarra emprada especialment a les folias. La rondalla de guitarres i bandúrries és sens dubte la formació musical més estesa, tot i que molt sovint, com és el cas de l’illa de Hierro, els cants i les danses s’acompanyen senzillament amb flauta i tambor.