La capital és Riga.
Música culta
Fins al segle XII es tenen poques notícies sobre l’existència d’una música culta a Letònia. Durant segles els letons foren serfs al servei dels cavallers teutons, i la població germànica marcà la història de la vida musical al país. Se sap que al segle XIII tenien lloc representacions de misteris, camp en què destacava la catedral de Riga, que disposava d’una escola annexa i d’un cor, documentat des de la meitat de la centúria. El segle XVI portà el luteranisme, i fou llavors que aparegueren els primers llibres de cants en l’idioma autòcton. Al segle XVII es fundaren a Riga un Collegium Musicum, una Musikalische Gesellschaft i un teatre. No fou fins a la segona meitat del segle XIX que s’hi deixà sentir la influència del nacionalisme musical, moment en què s’iniciaren els estudis sobre folklore. Entre els primers representants del nacionalisme musical destaca Kārlis Baumanis i, ja més avançat el segle, Andrejs Jurjāns, Jāseps Vītols i Emīlis Melngailis, que feren arranjaments de música popular. D’altres senzillament la usaren com a font d’inspiració en les seves composicions. Aquest és el cas d’Alfrēds Kalni¸nš o d’Emīls Dārzi¸nš. L’afició pel cant coral es reflecteix en els nombrosos festivals de cançó que encara se celebren al país, el més antic dels quals data del 1873. El 1879 nasqué la Societat Coral Letona. L’any 1888 s’inaugurà a Riga un teatre d’òpera, que el 1919 fou reconvertit en el Teatre Estatal d’Òpera, i el 1940, en el Teatre d’Òpera i Ballet de la República de Letònia. L’època de més gran creixement musical coincidí amb el període en què Letònia fou una república independent (1918-40). Durant aquests anys nasqué l’Òpera Nacional, que acollí la representació de la primera òpera letona, Ban¸uta, d’A. Kalni¸nš. També es crearen el Conservatori Nacional, algunes escoles de música, una orquestra simfònica permanent, diversos conjunts de cambra, etc. Foren anys, a més, de varietat estilística entre els compositors. Alguns s’inclinaren pel Romanticisme, d’altres seguiren R. Wagner i uns altres es decantaren cap a l’impressionisme. Entre els compositors que destacaren a partir dels anys seixanta del segle XX cal anomenar Jānis Ivanovs, Ādolfs Skulte, Marǵers Zarinš, Romualds Kalsons i Pauls Dambis.
Música popular
Les cançons, a Letònia, són cantades sobretot per les dones, durant la primavera i l’estiu, i especialment a l’aire lliure. Reflecteixen diversos aspectes de la vida quotidiana i en gran part estan lligades a les activitats diàries de pastors, pagesos, pescadors, etc. Hi ha cançons rituals, cançons de treball, cançons de festivitats i per a celebracions (casaments, bateigs, funerals), d’amor, humorístiques i també de dansa. No hi ha cants èpics. Les cançons rituals són mig cantades mig parlades. Les seves melodies tenen un interval petit, generalment de quarta o cinquena, i segueixen el ritme del discurs. Això també és característic de les cançons de treball, nadales, cançons de bressol i cançons de celebració dels canvis d’estació. La cançó popular letona és bàsicament monofònica. Malgrat tot, es troben cançons homofòniques a dues i tres veus, heterofòniques, i la veu acompanyada de bordó, això darrer característic de les cançons declamatòries. En aquesta mena de cançons una dona canta la veu superior, després se li afegeix una altra i, finalment, un grup de dones fa el paper de baix, tot sostenint sempre la mateixa nota. Els cants de caràcter líric, en canvi, són d’una gran riquesa melòdica i una profunda expressivitat.
L’instrument més estès és el kokle, de cordes pinçades i pertanyent al grup de les cítares. Entre els instruments de corda tocats amb arc hi ha el ǵīgas i la viola d’arc. Pel que fa als de vent, destaquen: la stabule (una flauta), el bukarags (corn), el taure (trompeta feta d’escorça o fusta de bedoll), el dūdas (sac de gemecs) i el kuokle (saltiri). Entre els de percussió hi ha el trideksnis (cascavell de metall). El violí ha estat emprat en la música popular des del segle XVII. Els instruments acompanyen les cançons i les danses, però també hi ha música purament instrumental.
Bibliografia
- Apkalns, L.: Lettische Musik, Wiesbaden 1976
- Arro, E.: Die deutschbaltische Liederschule, dins "Musik des Ostens", núm. 3, 1965
- Dārzi¸nš, E.: Par mūziku, Riga 1951
- Nakas, V.: The Music of Lithuania-a Historical Sketch, dins "Lituanus", núm. 20, Chicago 1974