Les dades més antigues sobre activitat musical a la ciutat daten del segle XI, corresponents a la catedral de Saint-Jean, on hi havia una escola de música i on sembla que la polifonia era prohibida. Ja durant el Renaixement se sap que hi havia cors en diverses esglésies de la ciutat, com ara la de Saint-Nizier o Saint-Paul. Pel que fa a la música profana, la documentació fa referència al conreu de la chanson polifònica i a la presència de nombrosos llaütistes, entre ells Alberto da Ripa. Durant el segle XVI, foren molt coneguts els concursos públics de música vocal religiosa, anomenats puys, en alguns dels quals, com ara el Puy de Sainte-Cécile, entraven a competir també peces de caràcter profà. L’activitat editorial era, així mateix, present a Lió i tingué un dels seus representants més significatius en Jacques Moderne, que, entre moltes altres coses, publicà el recull Le parangon des chansons (1538-43).
Durant els segles XVII i XVIII Lió continuà essent una ciutat musicalment molt activa. El 1713 es fundà l’Académie de Beaux-Arts, on s’organitzaren concerts regularment. L’èxit d’aquesta entitat portà a la creació de l’Académie des Jacobins, que sobrevisqué fins el 1736. Aquest mateix any, l’Académie de Beaux-Arts deixà de ser una entitat privada i passà a dependre de l’administració municipal. Lamentablement, però, la institució tancà les portes el 1773. El seu repertori concertístic era constituït principalment per obres d’autors locals i de J.Ph. Rameau, que del 1713 al 1714 fou organista a Lió. La posició geogràfica de la ciutat la convertí en el mitjà de connexió entre Itàlia i la capital de França. Amb una estreta relació amb la ciutat de Torí, durant el segle XVIII un nombre considerable de músics lionesos se n’anaren a aquella ciutat italiana a estudiar música, molts d’ells per aprendre les tècniques violinístiques de l’escola de G.B. Somis, com feu el violinista Jean-Marie Leclair, gràcies al qual França conegué l’escola piemontesa de violí. Al principi, els espectacles d’òpera foren realitzats en precaris teatres de fusta, fins que s’inaugurà el Grand-Théâtre, el 1756. Al cap de poc temps, aquest espai fou insuficient per a acollir els nous espectacles, amb escenografies cada cop més grans i complexes. Es decidí d’afegir-hi una nova sala, inaugurada el 1831, on es representaren obres de G. Rossini i G. Verdi. Així mateix, acollí les estrenes franceses de moltes obres de R. Wagner. És per això que Lió fou considerada el punt de difusió del wagnerisme a tot l’Estat francès. Durant el segle XX continuà l’interès de la ciutat per l’òpera amb la realització de temporades anuals, que encara representen l’element més important de la vida musical lionesa. L’Òpera de Lió porta a terme també una important tasca didàctica des de l’Opéra-studio, un centre líric experimental. Pel que fa al teatre, disposa d’una companyia de ball i de l’Orchestre Philharmonique Rhône-Alpes, que, a més de la seva col·laboració amb el teatre, realitza temporades de concerts juntament amb la Société Philharmonique de Lyon, fundada el 1904. El Conservatori Nacional, creat el 1874, té una orquestra simfònica i promou les activitats de diversos conjunts musicals creats pels alumnes. A més, hi ha diverses escoles de música privades. També cal destacar la presència de corals com À coeur joie i el cor infantil La Cigale. El festival musical més important de Lió és la Biennal de la Música Francesa.
Bibliografia
- Reuchsel: La musique à Lyon, Lió 1903
- Tricou, G.: Documents sur la musique à Lyon au XVIe siècle, Lió 1849
- Vuillermoz, G.M.J.: Cent ans d’opéra à Lyon: le centenaire du Grand-Théâtre de Lyon, 1831-1931, Lió 1932