Els rius bessons Tigris i Eufrates, paral·lels aproximadament a les fronteres més grans amb l’Aràbia Saudita al SW i l’Iran a l’E, i les seves perllongacions a Síria al NE i Turquia al N, han estat, des de sempre, els testimonis inesgotables del desenvolupament de la història i la cultura de l’Iraq. La irrigació d’una regió sempre accessible a totes les influències del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà ha permès la vinculació del món mediterrani amb el golf Pèrsic, així com l’aparició i brillantor d’una de les més grans civilitzacions antigues: la mesopotàmica. Després de la conquesta islàmica (637), Mesopotàmia tornà a ser Iraq. En succeir Bagdad, capital fundada pels abbàssides (750-1258), a Ctesifont, que a la vegada havia succeït a Babilònia, la nova capital es convertí en el principal focus i centre propagador de la cultura més rica de la civilització arabigoislàmica. Malgrat les influències iranianes i, sobretot, turques -l’Iraq fou província otomana del 1534 al 1914-, la cultura musical iraquia na conserva les seves pròpies peculiaritats, sobretot el maqām.
El tret principal del maqām iraquià és que no designa tan sols la base d’un sistema modal -com passa a la resta de països àrabs-, sinó també un gènere, una forma poeticomusical i un repertori de peces instrumentals i vocals amb un estil d’interpretació propi. El maqām iraquià caracteritza, doncs, la música culta de les ciutats de l’Iraq, i en particular de Bagdad. Mentre que en el context religiós tan sols s’interpreten parts vocals, en el context profà el maqām iraquià és interpretat per un grup instrumental i vocal denominat al-čalgī al-baġdādī, format pel sinṭir (cítara), una ǧawz (viola d’arc), una ṭabl i un dūff
(tambors), a més de la veu del qāri' (narrador/cantant solista). Com a forma poeticomusical que es pot interpretar en diverses circumstàncies de la vida sociomusical, la improvisació té un paper important en la interpretació del maqām iraquià en la mesura que els músics poden escollir -en uns límits marcats per la tradició i segons les circumstàncies- el nombre de peces cantades, els textos poètics (qaṣīda en àrab clàssic i mawwāl en àrab dialectal) i els models en què es basen les peces. En general, el nucli poeticomusical identificatori del maqām iraquià consta de tres parts: la primera és al-taḥrīr, una introducció vocal; la segona és al-kuta, peça vocal i instrumental en la qual es produeixen modulacions a altres maqāmat (modes, plural de maqām), i la tercera és al-taslim, peça en què es realitza la tornada al maqām (mode) inicial i principal. També hi ha altres parts que poden completar i enriquir aquest nucli, com per exemple al-yalsa, al-mayana i al-karar. Una sèrie (suite) de diversos maqāmat iraquians basats sobre diversos modes formen una macroforma denominada fasl, que s’interpreta sobretot en contextos profans. Entre els més famosos intèrprets (cantants i instrumentistes) del maqām iraquià del segle XX es pot citar Muḥammad al-Qubānī. A més de la música de les ciutats, les músiques populars i folklòriques tenen funcions socials rellevants que posen de manifest la riquesa i la varietat cultural de les diverses ètnies que formen el país i, alhora, les influències de les cultures turca i persa. Tant els grups ètnics importants, sobretot els àrabs i els kurds, com les diverses minories representades pels turcmans i els assiris, presenten en variades cerimònies com les dels bateigs, els casaments, etc. les seves cançons i improvisacions instrumentals. Al marge dels esdeveniments populars musicals, les confraries místiques, d’una banda, i, de l’altra, les sectes com ara la dels yazīdiyya (coneguts com ’els adoradors del diable') tenen un paper important en el desenvolupament de les cerimònies, sobretot amb les seves danses.
Bibliografia
- Qassim Hassan, S.: Le Maqam irakien: structures et realisations, dins B. Lortat-Jacob, ed.: L’improvisation dans les musiques de tradition orale, SELAF, París 1987
- Qassim Hassan, S.: Iraq, The New Grove’s Dictionnary of Music and Musicians, vol. 9, Macmillan Publishers Limited, Londres 1980
- Wegner, U.: Irak, "Die Musik in Geschichte und Gegenwart", 4, 1996