La població és formada majoritàriament per lituans, però també hi ha nombrosos russos i polonesos. La capital és Vílnius.
Música culta
La informació que es té sobre la música durant els primers segles de l’era cristiana és molt escassa. Al segle XIII s’inicià un període d’esplendor política, econòmica i cultural. La cort fou un destacat centre de cultura i s’hi conrearen tots els gèneres musicals en voga a Occident. Pel que fa al conreu de la música religiosa, els llocs més importants foren la catedral de Vílnius i l’església de Sant Joan, les quals posseïen sengles escoles de música. Aquest període d’esplendor finalitzà al segle XVI quan Lituània perdé l’autonomia i passà sota domini polonès (1569), fet que comportà l’assimilació dels trets culturals de la veïna Polònia. Més tard, al segle XVIII, el país passà sota sobirania russa i un procés de russificació que trobà una gran resistència per part de la població. La segona meitat del segle XIX estigué marcada pel moviment nacionalista lituà. Sorgiren una gran quantitat de cors i formacions orquestrals i s’emprengueren les primeres tasques d’aplegada de música popular. Un dels màxims representants del nacionalisme musical fou M. Ciurlionis (1875-1911).
El període d’independència (1918-40) comportà una gran activitat musical. La capital es traslladà a Kaunas i allí es creà un teatre d’òpera (1920), un conservatori (1933) i diverses orquestres, entre les quals l’Orquestra Filharmònica Lituana (1928) i l’Orquestra Simfònica de Kaunas (1935), a més de nombrosos grups de música popular. A partir del 1940 Lituània esdevingué una república soviètica. Durant aquesta etapa, Vílnius en tornà a ser la capital i el centre musical més important del país. Hi nasqueren l’Orquestra Filharmònica de l’Estat (1940), l’Orquestra Simfònica Nacional de Lituània (1940), el Conservatori Estatal (1945) i el Teatre d’Òpera i Ballet (1948). El 2001, proclamada la independència per segon cop el 1990, disposava d’una Acadèmia Lituana de Música (a Vílnius) i de cinc conservatoris. El 1996, l’Associació Lituana de compositors reunia 120 membres.
Música popular
Hi ha una gran varietat de cançons. Les més antigues estan relacionades amb els rituals i les tasques agrícoles i de la vida quotidiana. Aquest grup inclou, per exemple, cançons de pastors, raudos (laments funeraris), cançons nupcials -molt nombroses- o cançons de collita. Entre les cançons rituals més antigues hi ha les pròpies de festivitats concretes, com ara Nadal i Any Nou. També hi ha cançons narratives de temàtica històrica, que sorgiren sobretot a partir de l’època feudal, i cançons polifòniques. El gènere polifònic més característic de Lituània és el sutartinë, que també és el nom de la dansa que acompanya. Es canta a dues veus, una de les quals segueix el text principal i l’altra, un text sense sentit. Les danses són sempre col·lectives, i els participants canten al mateix temps que ballen. Les més abundants són les danses de rotllana. Una de les més antigues és la sutartinë, ballada per dones i sense acompanyament instrumental. Entre els instruments, els més abundants són els de vent. L'skuduciai és un conjunt de tubs de fusta cadascun dels quals produeix una nota. La ragas i la trimitas són trompetes de fusta -la segona té entre 100 i 250 cm de llargada-. L’instrument de corda més estès és el kanklës, de forma trapezoidal, amb un nombre de cordes variable entre cinc i deu. La pandereta, el kelmas -tambor de fusta- i l'skrabalai -conjunt de set campanes de fusta- són els instruments de percussió més estesos. Els festivals de música popular s’han conservat al llarg del temps. Així, per exemple, des del 1990 se celebra anualment al Canadà un Festival de Dansa Popular Lituana, i a Vílnius tenen lloc el Festival Mundial de Cançó Lituana i el Festival de Música d’Estiu, celebrat des del 1995.