La majoria de la població és d’origen eslau i religió ortodoxa, i la resta, d’origen albanès i religió islàmica sunnita.
A la base de la riquesa musical de Macedònia hi ha les influències orientals del llarg contacte amb l’imperi Otomà, des del segle XII fins al final del segle XVIII. Les cançons líriques de temàtica amorosa i les d’emigrants són molt abundants. La música instrumental té en el ritme un factor molt idiosincràtic, ja que amb la seva rapidesa, energia i precisió aconsegueix una alta intensitat emotiva. Els metres, de cinc, set i nou pulsacions són els més usuals, amb una distribució de tipus aksak en dos (2+3), tres (3+2+2) i quatre temps (2+3+2+2 o 2+2+2+3), respectivament. Els instruments més usuals tenen la funció d’acompanyar la dansa, i mostren el sincretisme de la cultura musical macedònia. Els més corrents són la gajde, o gaita popular d’origen eslovac, freqüentment acompanyada per una dare, pandereta d’origen centroasiàtic; les flautes rectes de pastor, supelja i kaval, d’origen ucraïnès i turc respectivament; el conjunt instrumental més popular és format per dos zurle, grans oboès, i un tapan, gran tambor molt estès entre albanesos, serbis i macedonis. Els grups orquestrals, denominats calgije, són d’origen turcopersa, i s’han desenvolupat de manera que un greta (clarinet), un violí, un lauta (llaüt) i un kanum (gran cítara) s’identifiquen amb l’acompanyament instrumental, i la daire, amb la tarabuka (versió grega de la darbukka àrab), amb un acompanyament rítmic. Tan sols a l’est de Macedònia es pot trobar encara la trotrune gusle (viola d’arc de tres cordes) acompanyant cants èpics. Les danses tradicionals es divideixen en teske (lentes) i lake (ràpides): les primeres generalment les ballen només les dones. Moltes d’aquestes danses es ballen en semicercle, amb els ballarins agafats de les mans o amb els braços enllaçats.