Les primeres notícies que se’n tenen es refereixen a la presència d’un poblat al paleolític. Durant l’Edat Mitjana els àrabs la fortificaren i al segle XIV s’hi celebraren diverses corts, però no començà a ser un centre polític i cultural important fins que el 1561 Felip II hi establí la cort hispànica. Entre els músics al servei reial hi havia el flamenc Pierre de Manchicourt, Jean Beaumarchais i els cèlebres compositors Antonio de Cabezón i Tomás Luis de Victoria. Al segle XVII, la monarquia importà música d’Itàlia, sobretot l’òpera, però a Madrid el melodrama -l’espectacle principal de les corts d’Europa durant aquesta època- no gaudí d’una bona acceptació. La primera representació operística fou La gloria de Niquea (1629), amb text de Juan de Tasis i música de Mateo Romero. Se sap que l’escenografia anà a càrrec de l’italià G.C. Fontana, i també la música devia ser italianitzant. Trenta anys més tard, Pedro Calderón de la Barca escriví el seu primer llibret d’òpera, La púrpura de la rosa, probablement amb música de J. Hidalgo.
Amb l’adveniment dels Borbó, aquesta situació canvià. El 1708 la cort contractà una companyia de cantants italians i s’inicià la construcció del Coliseo de los Caños del Peral -inaugurat el 1738-, teatre on es presentaven rèpliques dels espectacles del Palacio del Buen Retiro, llavors residència reial. Més endavant fou construït el Teatro del Príncipe. La presència a la cort del sopranista Carlo Broschi (Farinelli) i dels compositors D. Scarlatti -mestre d’Antoni Soler- i L. Boccherini donà l’empenta definitiva a la tendència italianitzant. Durant aquest període la sarsuela fou un important punt de connexió de la cort amb les classes més populars, ja que era un gènere al gust de tothom. També exerciren aquest paper els villancicos i la tonadilla escénica, espectacle aquest darrer que presentava escenes de la vida de la ciutat i que serví com a mitjà per a expressar la protesta contra la difusió de l’italianisme. Ja al segle XIX la reina Maria Cristina contribuí al desenvolupament musical de la ciutat amb la creació d’un conservatori i la promoció de la música de G. Rossini, que arribà a Madrid el 1830. L’interès per l’òpera augmentà i permeté, cap a mitjan segle, l’obertura del Teatro Real (1850) -on abans hi havia el Coliseo de los Caños del Peral- i també del Teatre de la Zarzuela. Vers el final del segle XIX es produí una gran difusió de la música de R. Wagner, fet que anà en detriment de l’òpera italiana, que havia predominat a Madrid fins llavors. En aquest període el gènere chico gaudia de la màxima esplendor i músics com R. Chapí i T. Bretón intentaven de crear un simfonisme nacional espanyol, intents, però, que no tingueren gaire èxit. A la mateixa època començaren a crear-se els primers conjunts de música de cambra. Així, el 1862 un quartet inicià la seva activitat al conservatori i Jesús Monasterio creà l’escola de violí i de música de cambra on estudià P. Casals.
Al principi del segle XX nasqueren la Sociedad Filarmónica (1904) -que es dedicà a la promoció del repertori romàntic, sobretot alemany-, l’Orquestra Simfònica de Madrid, amb A. Cordelas com a director (1904), la Banda Municipal de Madrid (1908, avui Banda Simfònica Municipal) i l’Orquestra Filharmònica de Madrid (1915). A més es creà la Sociedad Nacional de Música (1922), i la Institución Libre de Enseñanza, nascuda el 1876, dugué a terme un fonamental treball de pedagogia musical. El 1925 es tancà el Teatro Real, que es trobava en una situació ruïnosa, i les representacions d’òpera es reduïren notablement. L’activitat concertística, en canvi, augmentà, sobretot gràcies a la tasca de les orquestres Simfònica, Filharmònica i de la Sociedad Filarmónica. Alguns músics visitaren Madrid, com ara S. Prokof’ev (1935), que fou convidat per l’Asociación de Cultura Musical. Amb l’esclat de la Guerra Civil molts músics de la ciutat s’exiliaren voluntàriament i durant els primers anys quaranta Madrid comptà només amb J. Turina i J. Rodrigo.
El 1966 es tornà a obrir el Teatro Real com a sala de concerts i seu de l’orquestra i del cor nacionals d’Espanya i, més tard, de l’orquestra i el cor de Radiotelevisión Española. En l’àmbit musical tenen un paper destacat institucions com la Fundación Juan March, la Fundación Autor de la Sociedad General de Autores de España, la Fundación Caja Madrid i les Juventudes Musicales de Madrid. Totes elles organitzen concerts, tallers i altres activitats musicals. El 1988 s’inaugurà l’Auditori Nacional d’Espanya, reservat per als concerts de música simfònica. El Teatro Real es tancà el mateix any per reformes i no es reobrí fins el 1997, aquesta vegada com a teatre d’òpera. En el sector de l’ensenyament, Madrid disposa d’un gran nombre d’entitats i en particular destaquen el Conservatori de Música de Madrid i l’Escuela Superior de Canto, fundada el 1972 i que duu a terme una important tasca en la formació de nous cantants. Les universitats també tenen cursos de música i participen en l’organització de concerts. A més de cicles de música clàssica regulars, Madrid acull concerts i festivals, tant de música clàssica com de rock, jazz i pop. Dins de l’àmbit del pop i del rock, el FestiMad és un dels esdeveniments de més èxit. Els concursos més destacats són el Premio Internacional de Canto Fundación Guerrero i el Premio Internacional de Piano Fundación Guerrero.
Bibliografia
- Arnau, J. i Gómez, C.M.: Historia de la zarzuela, Madrid 1979
- Barrera Maraver, A.: Crónicas del género chico y de un Madrid divertido, El Lavapiés, Madrid 1983
- Fernández-Cid, A.: Historia del Teatro Real como sala de conciertos 1966-1988, Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música, Madrid 1991
- Hernández Girbal, F.: Federico Chueca. El alma de Madrid, Lira, Madrid 1992
- Rubio, S.: Organistas de la Real Capilla, Unión Musical Española, Madrid 1973
- Subirá, J.: Sinfonismos musicales madrileños del siglo XIX, Madrid 1954
- Villarín, J.: El Madrid del cuplé, ed. Comunidad de Madrid, Madrid 1990
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: Temas musicales madrileños: evocaciones históricas, Instituto de Estudios Madrileños, Madrid 1971
- Subirà i Puig, Josep: La música en la Academia: historia de una sección, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando
- Sucs. J.Sánchez de Ocaña, Madrid 1980
- Subirà i Puig, Josep: Sinfonismos madrileños del siglo XIX, Instituto de Estudios Madrileños, Madrid 1954
- Subirà i Puig, Josep: Evocaciones en torno a las "óperas madrileñas", Sección de Cultura e Información. Art. Gráf. Municipales, Madrid 1954
- Sánchez Torres, Enrique: Mancinelli y la Sociedad de Conciertos [de Madrid] en Barcelona, Tipografía Universal, Barcelona 1891