Fundada pels celtes al segle V aC i important centre durant l’època romana, al segle IV dC el seu bisbat dominà gran part de la Itàlia septentrional. L’artífex d’aquesta situació fou el bisbe Ambròs, promotor de la Schola Cantorum i de notables canvis en els oficis, com la recitació d’antífones, himnes i el cant de tota l’assemblea. Aquests elements contribuïren a la definició de la litúrgia anomenada ambrosiana, que posseeix un cant caracteritzat per una major quantitat d’ornamentacions respecte del cant gregorià. Després d’una època de decadència durant el domini dels bàrbars, Milà tingué una nova estabilitat política amb la família Visconti (segle XIV). Els Visconti iniciaren la construcció del Duomo (1386), del qual el 1402 Matteo da Perugia fou nomenat primer mestre de capella. Alguns anys més tard, entre els seus cantors hi havia també J. Des Près. Gairebé un segle després fou mestre de la capella Franchino Gaffurio, que adequà la Schola a les demandes litúrgiques, mentre a la cort es cultivaven els repertoris de la frottola i del llaüt. Testimoni de l’èxit que tenia aquest instrument és el gran nombre de produccions editorials de l’època avui conservades, l’exponent màxim de les quals és l’obra Intabolatura de Leuto de Diversi Autori, del 1536, publicada per G.A. Castiglioni.
El 1598, la visita de Margarida d’Àustria a la ciutat coincidí amb la construcció del primer teatre milanès, el Salone Margherita dins del Palau Ducal, un cop aixecada la llarga prohibició de tota activitat teatral establerta pel bisbe Carlo Borromeo arran de l’epidèmia de pesta ocorreguda gairebé vint anys abans. Els tímids inicis del teatre musical a Milà es caracteritzaren per una forta dependència del model venecià, però ja al segle XVIII la ciutat era un important centre de l'opera buffa, capaç de fer competència a ciutats com Nàpols i la mateixa Venècia. En aquest període d’or s’inaugurà el Teatro Regio Ducale (1717) -al mateix lloc on hi havia el Salone Margherita, destruït per un incendi- i sojornaren a la ciutat músics com C.W. Gluck, J.A. Hasse i W.A. Mozart. També hi nasqueren diverses acadèmies musicals, i sobretot s’establí l’anomenada Escola Milanesa, promotora de la música instrumental i, en particular, de la simfonia. El representant més destacat d’aquesta tendència musical fou G.B. Sammartini, organista i mestre de capella de diverses esglésies, del qual es conserven unes vuitanta simfonies, nombroses obres instrumentals i algunes òperes. Aquesta diversitat d’interessos musicals a la ciutat era representativa d’un notable fervor cultural, que fou encara més evident amb la inauguració del Teatro alla Scala (1778): cresqué l’interès per l'opera seria, i contemporàniament les relacions amb la cort de Viena afavoriren la difusió d’un gust orientat cap a la música instrumental, en les seves diverses formes.
Al principi del segle XIX, l’activitat musical a Milà era frenètica: el 1808 s’instituí el conservatori a l’antiga col·legiata de Santa Maria de la Passió, les creixents representacions de ballet culminaren en la creació de l’Accademia di Ballo de la Scala (1813), i es multiplicaren les audicions de música de cambra en els salons dels nobles. En aquesta situació tingueren un paper fonamental els editors, en particular Ricordi, Altaria i, uns quants anys més tard, Lucca. D’una banda, amb cartells d’anuncis contribuïren a fer que les audicions de les acadèmies es transformessin en veritables concerts i, de l’altra, estimularen un major nivell cultural amb la creació de revistes com la "Gazzetta Musicale di Milano", publicada per Ricordi des del 1842, i "L’Italia musical", que edità Lucca el 1847. A partir de la segona meitat de segle, nasqueren les primeres associacions musicals, com la Società Filarmonica, la Nobile Società i la Società degli Artisti.
L’èxit de les òperes de G. Verdi i, més tard, de G. Puccini i R. Leoncavallo -caracteritzades per escenes imponents i una gran quantitat de personatges secundaris- impulsà la construcció del Teatro Dal Verme (1872), que durant alguns anys rivalitzà amb la Scala. Fou la contractació d’A. Toscanini com a director, el 1898, el que contribuí a la completa afirmació de la Scala com a principal teatre de la ciutat i un dels més importants d’Europa, amb una orquestra de renom internacional.
Al llarg dels anys subsegüents a la Segona Guerra Mundial sorgí el desig de reconstruir no solament la ciutat sinó també el seu ambient cultural. En l’àmbit musical, aquests esforços es dirigiren cap a l’avantguarda, amb B. Maderna i L. Berio, que col·laboraren en la creació del Centro di Fonologia della RAI de Milà el 1955, primera contribució italiana a la música electrònica. Testimoni d’aquest continu interès per les noves músiques és el cicle "Musica nel Nostro Tempo", transformat el 1990 en el Festival Milano Musica, amb concerts al Piccolo Teatro i a la Scala -que continua oferint les seves riques temporades d’òpera i de ballet, i organitza concursos de cant i de composició-. A la ciutat es desenvolupa una àmplia activitat de concerts i actuacions de tots els gèneres musicals. Entre els més consolidats destaquen el festival de música popular i cinema Suoni e Visioni i el cicle "Musica dei Cieli", dedicat a les músiques de les religions del món. També és important el Premio Angelicum, un certamen de composició per a orquestra de cambra creat el 1971.
La principal biblioteca musical de Milà es troba al castell dels Sforza, on s’han reunit els fons de l’Archivio Storico Civico i de la Biblioteca Trivulziana. S’han d’esmentar així mateix els arxius del conservatori -que guarda el fons Noseda, d’uns 10 000 volums- i de la Scala. Una notable col·lecció d’instruments musicals es guarda al Museu d’Arts Aplicades i Instruments Musicals, on també s’organitzen cursos de paleografia i iconografia musical. Des dels anys seixanta, la Regione Lombardia promou recerques i estudis sobre la cultura tradicional, amb particular atenció a les expressions musicals. D’aquest extens arxiu sonor s’han editat, amb la col·laboració de l’etnomusicòleg R. Leydi, molts discos acompanyats per una col·lecció de volums de caràcter etnogràfic.