Les primeres notícies de Minsk són del 1067, quan la ciutat era una fortalesa del principat de Polock. A partir del segle XIV estigué successivament sota el poder de Lituània, Polònia i, finalment, Rússia, que la conquerí el 1793. Amb l’adveniment del domini de Moscou, començà un intens procés de russificació i fins i tot de persecució dels signes d’identitat nacional. Al llarg de la història, la ciutat ha sofert diversos atacs i el darrer, que s’esdevingué durant la Segona Guerra Mundial, n’arruïnà molts dels edificis. És per aquest motiu que, del seu passat històric, només queda la catedral de Santa Caterina (1622), també coneguda com a església de Sant Pere i Sant Pau. Les altres construccions de la ciutat són del període soviètic. Les primeres representacions operístiques de les quals es té notícia daten dels anys trenta del segle XIX. Una de les personalitats més importants de la música escènica a Minsk durant aquesta centúria fou el compositor polonès S. Moniuszko. La seva opereta Loteria ('La loteria') fou presentada a la capital bielorussa el 1843. Aquesta estrena anà seguida d’altres, bàsicament operetes i vodevils. Durant la resta del segle, a Minsk es representaren sobretot òperes italianes i de compositors de l’Europa de l’Est, en especial russos.
Després de la Revolució Russa, Minsk fou declarada capital de la República Socialista Soviètica de Bielorússia (1919) i es convertí en un important centre industrial a la regió. Contràriament al que havia passat amb el govern tsarista, el govern soviètic mostrà un gran interès pels aspectes culturals autòctons, sempre sotmesos, però, als interessos del règim. Durant el segle XX nasqué un nombre força gran d’institucions dedicades a la música. Es crearen diverses biblioteques, com la Biblioteca Nacional de Bielorússia i la Biblioteca Gorki, i teatres, com el Teatre d’Òpera i Ballet de Bielorússia (1933), el Teatre d’Òpera (1938) i el Teatre Estatal de la Comèdia Musical (1971). També es promogué la creació de conjunts instrumentals, com l’Orquestra Filharmònica de l’Estat de Bielorússia, l’Orquestra Simfònica Estatal, l’Orquestra de Música de Cambra (1968) i l’Orquestra d’Instruments Populars. El suport que l’Estat soviètic donà a les agrupacions corals permeté la constitució, el 1940, del conjunt dirigit per G.R. Shima que el 1955 fou transformat en el Cor Nacional de Bielorússia. També nasqueren el Cor Folklòric Nacional, la Capella Coral Nacional i el Conjunt de Cant i Dansa de Bielorússia. El 1932 s’inaugurà el Conservatori de Minsk i el 1938 es fundà la Unió dels Compositors de Bielorússia. El ballet professional arribà a Minsk el 1920, quan obrí el Teatre Dramàtic de Bielorússia -ara Teatre Janko Kupala-, amb companyia pròpia, i poc després nasqué la Companyia Nacional de Dansa. Cap al final dels anys seixanta es construí un auditori per als concerts de música de cambra. Després de la fi del règim soviètic gairebé totes les entitats musicals han prosseguit les seves activitats, amb un notable augment, però, de les manifestacions musicals de caràcter popular. Hi ha nombrosos cors, grups de dansa i conjunts instrumentals dedicats a la difusió del patrimoni musical popular bielorús.
Bibliografia
- Glošečenko, G.C.: Gistorija belaruskaj sovetskaj muzyki, Minsk 1971
- Nišnevič, I.G.: Očerki po istorii sovetskoj belorusskoj muzykal’noj kul’tury, Leningrad 1969