La població mongola, de tradició nòmada i ramadera, és dividida entre la Mongòlia Exterior, estat amb capital a Ulaanbaatar, la Mongòlia Interior, regió autònoma de l’Estat xinès amb capital a Hohhot, i la Xina.
La música vocal és predominant dins la música mongola. Els instruments són en general un mer acompanyament per a la veu, però n’hi ha alguns que tenen una funció religiosa, en les cerimònies xamàniques. Dins el conjunt de la música vocal es poden fer tres grans grups. El primer grup és format pels cants èpics, interpretats exclusivament per homes. Es tracta de cants de llarga durada, de caràcter narratiu i que inclouen passatges parlats. L’ornamentació és gairebé inexistent i la improvisació hi té un paper molt important. Aquesta mena de cants poden tenir acompanyament instrumental, generalment d’un llaüt o d’un violí. N’hi ha de caràcter històric, on s’expliquen llegendes i fets heroics, i d’altres que són cants de lloança.
El segon grup, el de les cançons, és el més corrent. El cantant sovint s’acom panya d’un violí. Hi ha dues categories, la cançó llarga (urtyn duu) i la cançó curta (bogino duu). La cançó llarga és estròfica i es canta amb una veu gutural. La improvisació és freqüent, com també l’ús de la veu de falset, i pot ser cantada tant per homes com per dones. Una de les característiques de la cançó llarga és que text i melodia no són inseparables. Es pot trobar, per tant, una mateixa melodia amb textos diferents i un mateix text cantat sobre diverses melodies. Es tracta generalment de cançons nostàlgiques, en les quals s’empren ritmes lents i línies melòdiques llargues. N’hi ha que estan relacionades amb situacions o activitats concretes, com ara alguns rituals religiosos o curses de cavalls. D’altres poden ser interpretades en qualsevol situació. Dins d’aquestes darreres hi ha les cançons purament lúdiques cantades durant les festivitats. Les cançons curtes són de ritme molt més viu i marcat i cobreixen una àmplia varietat de temes. Entre elles hi ha les cançons satíriques i les cançons de beure.
Els cants que formen el tercer grup requereixen un cert virtuosisme vocal. Són de caràcter imitatiu i interpretats exclusivament per homes. Dins d’aquest grup hi ha, per exemple, el limbedekh, que, mitjançant una determinada tècnica vocal, imita el so d’una flauta.
La majoria dels instruments musicals mongols són d’origen xinès. Hi ha el xuutxir, de forma cilíndrica i dues o quatre cordes, el xudraga (llaüt), recobert per una pell de serp i tocat només per dones, la jataga (cítara) i la lambi, una flauta travessera feta de bambú. Un tambor de grans dimensions anomenat xec i una guimbarda metàl·lica són els instruments utilitzats pels xamans durant les cerimònies. L’únic instrument genuïnament mongol és el morinxuur, un violí de caixa trapezoidal cobert amb una pell de cabra, i amb un cap de cavall o de drac esculpit al capdamunt del mànec. És tocat només per homes i se li atribueixen poders endevinatoris.
Bibliografia
- Kara, G.: Chants d’un barde mongol, Budapest 1970
- Oost, J. van: La musique chez les Mongols, dins "Anthropos", núm. 11 i 12, 1915-16
- Tourhout, N. de: Dix-huit chants et poémes mongols, recueillis par la princesse Nirgidma de Torhout et transcrits par madame Humbert-Sauvageot. Avec notations musicales, texte mongol, commentaires et traductions, P. Geuthner, París 1937