Coneguda ja des del segle IX, Moscou estigué en poder dels mongols durant els segles XIII i XIV i esdevingué un important centre econòmic i polític amb Ivan III (1462-1505). Les primeres notícies musicals són del principi del segle XVI i es refereixen a la presència d’un cor a les corts de Basili III i d’Ivan IV el Terrible (1533-84). Durant la se gona meitat del segle XVII, l’antic cant litúrgic monòdic fou substituït pel cant polifònic creat a Ucraïna. Entre els representants d’aquest gènere polifònic hi ha N.P. Dileckij, que divulgà el nou estil a través del tractat Muzikijskaja Grammatika (1679), V.P. Titov i N. Kalacnikov.
Del 1702 al 1706 fou actiu el primer teatre públic, el Komedijnaja Khoromina, on la companyia de J.Ch. Kunst representà alguns singspiele. Els anys 1730-40 actuà a la ciutat la primera companyia d’òpera italiana, amb T. Ristori com a director. A partir d’aquest moment les representacions operístiques augmentaren notablement i el 1776 obrí el primer teatre estable, el Petrovskij Teatr, inicialment en un edifici provisional i a partir del 1780 en un edifici propi fet de fusta. Destruït per un incendi el 1805, es tornà a construir i l’any 1825 s’inaugurà com a Teatre Bol’šoj. Vers el final del segle XVIII començaren a celebrar-se concerts públics, gràcies a l’activitat d’entitats com la Unió Musical, formada per aristòcrates moscovites, o el Cercle dels Artistes (1865-83), que organitzà concerts de música de cambra i dugué a terme una important tasca en la promoció de la música popular. El 1866 s’es tablí a Moscou P.I. Cajkovskij, fundador de l’anomenada Escola de Moscou -formada per S. Tanejev, S. Rakhmaninov i A.S. Arenskij, entre altres- i membre de la direcció de la secció moscovita de la Societat Musical Russa a partir del 1885. El 1866, els cursos de música que aquesta societat havia estat organitzant donaren lloc al primer conservatori de la ciutat.
Els darrers anys del segle XIX, els programes dels concerts inclogueren un nombre creixent d’obres de compositors russos, com a resultat, en gran part, de l’activitat del Cercle d’Apassionats de Música Russa, entitat activa entre el 1896 i el 1912. Al mateix temps, l’òpera russa, més aviat marginada dels escenaris, es convertí en la principal protagonista de les temporades operístiques a Moscou, en detriment de la fins llavors predominant òpera italiana. Contribuïren a aquest fet diverses associacions de la ciutat, com l’Òpera Privada Russa de Moscou, la Societat Operística de I.P. Pr’anišnikov i el teatre d’òpera particular de S.I. Zimin. Durant els mateixos anys es crearen moltes entitats musicals. El 1901 nasqué la Comissió Universitària per al Folklore Musical, que s’ocupà de recollir, estudiar i publicar els cants populars, i el 1908 s’instituí la Biblioteca d’Estudis Musicals, promoguda per la Societat de Musicologia de S.I. Tanejev, biblioteca que el 1924 s’uní a la del conservatori. El 1922 Moscou fou declarada capital de l’URSS i s’inicià un període de modificació de les estructures culturals de la ciutat i, sobretot, d’extraordinari desenvolupament de les activitats musicals mitjançant la creació d’un gran nombre d’institucions per a la promoció, la difusió i l’ensenyament de la música. Entre els conjunts instrumentals, cal esmentar la creació del Quartet de Cordes de Moscou el 1920 -després Quartet Stradivarius-, el Quartet del Conservatori el 1923 -des del 1931, Quartet Beethoven-, el Quartet del Teatre Bol’šoj el 1931 i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Soviètica el 1932. Al costat de les temporades regulars de concerts de l’Orquestra Simfònica del Teatre Bol’šoj, durant el període 1924-31 l’Associació de Música Contemporània organitzà cicles de concerts per a l’audició de les obres d’avantguarda, i un any més tard S. Prokof’ev s’establí a Moscou. Una de les característiques principals del règim soviètic fou la política de promoció dels compositors de les diverses repúbliques soviètiques, duta a terme a través de la realització -del 1936 al 1960- de les Dècades de l’Art Nacional, amb òpera i ballet, i les Dècades de la Música Russa Clàssica. En el sector de l’ensenyament musical, al Conservatori P.I. Cajkovskij s’afegiren l’Escola Central de Música per a Infants, un institut professional i nombroses escoles de formació elemental a tots els barris de la ciutat. A la Universitat, l’Institut de Pedagogia i l’Institut d’Estudis Pedagògics promogueren cursos regulars de pedagogia musical. El 1940 obrí un nou espai per a concerts, la Sala Cajkovskij, amb 1 565 localitats.
Durant la Segona Guerra Mundial les activitats musicals de Moscou es reduïren, però després del conflicte bèl·lic la vida musical es revifà i s’hi crearen noves entitats musicals. Nasqueren el Quartet de Cordes de la Filharmònica de Moscou (1946) -des del 1955, Quartet Borodin-, l’Orquestra Simfònica de la Filharmònica de Moscou (1953) i l’Orquestra de Cambra de Moscou (1956), i el 1970 el Teatre Bol’šoj creà l’Òpera de Cambra. El mateix any, la capital russa fou seu del Congrés de la Societat Internacional d’Educació Musical, i el 1971, del Consell Musical Internacional de la UNESCO. La importància assolida pel Teatre Bol’šoj i per la ciutat en general dins el panorama musical internacional és confirmada també pel gran nombre d’artistes famosos que hi actuaren durant la segona meitat del segle XX. Entre els nombrosos concursos i festivals que s’hi celebren destaquen, pel seu prestigi internacional, el Concurs Internacional Cajkovskij, dirigit a pianistes, violinistes, violoncel·listes i cantants de tot el món, i el Festival de Moscou.
Bibliografia
- Bellew, H.: Ballet in Moscow today, Londres 1956
- Ginzburg, L. i Plate, Y., eds.: Moskovskaja filarmonija, Moscou 1973
- Moleva, N.: Moskovskaja konservatorija 1866-1966, Moscou 1966
- Shaverdian, A.: Bol’šoj teatr Sojuza SSR, Moscou 1952