Fundada el 1158 pel duc de Baviera Enric el Lleó, les primeres notícies musicals de Munic són del segle XIV i es refereixen a pràctiques de música polifònica a la Frauenkirche i a l’església de Sankt Peter. Durant el segle XVI, a Sankt Peter -que des del 1491 tingué un nou orgue- foren actius S. Auer, J.Ch. Pezel i Johann Christoph, i a la Frauenkirche, Ch. Perckhofer i H. Holzner. En el desenvolupament de la música litúrgica a la ciutat també tingué molta importància Sankt Michael, temple que passà als jesuïtes el 1559. En aquesta església fou actiu G. Victorinus, musicus praefectus, entre el 1591 i el 1616, el qual promogué la difusió de la polifonia romana del moment. Durant el segle següent, la difusió de la música sacra i la notable qualitat de les interpretacions feren que moltes editorials es dediquessin exclusivament a la publicació i divulgació de músiques litúrgiques, encara que sovint de producció italiana.
Pel que fa a la música profana del segle XV, eren presents els stadtpfeiffer, conjunts de quatre trompetes i un percussionista que s’ocupaven de la música instrumental en les ocasions festives. Durant la centúria següent, a la ciutat hi hagué diversos meistersinger que es dedicaren al lied, com M. Beheim. A la cort del duc Albert III (1438-60) fou actiu com a organista Conrad Paumann; el seu fill Paul organitzà la primera hofcantorei a la cort d’Albert IV el 1482. A partir del 1523 fou mestre de capella de la cort L. Senfl. La capella reial, formada per setze membres entre cantors i instrumentistes, incrementà notablement la seva activitat i el seu nivell qualitatiu. Un dels moments més brillants fou el període 1560-64, en què Roland de Lassus fou hofkapellmeister i durant el qual el nombre dels components de la capella arribà a seixanta. Després de Lassus, però, la capella experimentà una davallada en tots els sentits. En aquesta mateixa època, i sobretot a partir de la meitat del segle XVII, el públic començà a interessar-se més pels espectacles de teatre musical. La capella gaudí d’una altra breu època d’esplendor entre el 1667 i el 1688, amb la presència d’A. Steffani com a mestre de capella. Durant el segle següent, tant la capella com la cort veieren molt reduïda la seva activitat musical, fins que el 1800 es clausuraren la hofmusik, la capella i l’orquestra de la cort.
Les primeres representacions de drames musicals se celebraren al segle XVI al col·legi dels jesuïtes, primer en un ampli local i després en un teatre, on el jesuitendrama continuà amb regularitat al llarg dels segles XVII i XVIII. La primera notícia d’una representació de teatre musical profà és del 1651, amb una comoedia cantata, en un palau de la ciutat. El 1654 tingué lloc la primera funció d’òpera al Salvatortheater, que fou molt actiu durant la segona meitat del segle XVII. Les representacions d’aquesta primera època eren grans espectacles amb ballets incorporats, tots italians, en particular d’estil venecià. La primera òpera en llengua alemanya data del 1681: Lisimen und Caliste, amb text d’I. von Leiblfing i música de V. Weinberger. Fou, però, un fet aïllat. Durant molt de temps no es tornà a repetir un espectacle en aquesta llengua i al llarg de gairebé tot el segle XVIII dominà l’òpera provinent d’Itàlia, o d’estil italianitzant feta per compositors autòctons. Durant aquest segle cal esmentar l’activitat de Maria Antònia Walpurgis (1724-80), germana de Maximilià Josep IV i filla de l’emperador Carles VII, com a autora del text i de la música de Talestri regina delle amazzoni i de Trionfo della fedeltà (1761), òperes que, a més, interpretà personalment. El 1752 es creà una escola de ball al teatre d’òpera i el 1753 fou inaugurat el nou Residenztheater, que el 1781 acollí l’estrena d'Idomeneo, re di Creta, de W.A. Mozart. Durant el darrer quart del segle XVIII l’òpera italiana començà a perdre importància davant del singspiel i les òperes en alemany. No fou fins el 1806, quan es representà Gli Orazi ed i Curiazi, de D. Cimarosa, que l’òpera italiana tornà a gaudir del favor del públic. Foren, però, les obres de G. Rossini les que obtingueren més èxit a la ciutat. Al Salvatortheater i el Residenztheater s’afegiren el Theater am Isartor (1812) i el Nationaltheater (1818).
Cap a mitjan segle XIX, a Munic fou actiu F.P. Lachner, compositor, director de l’orquestra de la cort i del Nationaltheater i promotor de les obres de R. Wagner a la ciutat. El mateix Wagner es traslladà a Munic el 1864, a la cort de Lluís II, on visqué gairebé dos anys. Durant aquest període estrenà al Nationaltheater Tristan i Isolda (1865). Més tard es presentà Els mestres cantaires de Nuremberg (1868) i la Tetralogia. Però fou amb H. Levi, hofkapellmeister des del 1872 i divulgador de la música wagneriana, que es despertà un autèntic entusiasme per la música d’aquest compositor alemany, que conduí a la creació, el 1875, del Münchner Opernfestspiel, molt actiu fins el 1901, any en què es dissolgué. Al segle XIX també augmentà l’activitat concertística, duta a terme per un gran nombre d’entitats, sovint de vida breu, entre les quals destaca la Musikalische Akademie, creada el 1811. Durant els segles XIX i XX es fundaren diverses entitats corals i orquestres, com la Bayerische Rundfunk-Orchester, els Münchener Bach Solisten i l’Orquestra de Cambra de Munic, i molt especialment, la Münchner Philharmoniker (Orquestra Filharmònica de Munic), fundada el 1893, que ha estat dirigida, entre d’altres, per F. Weingartner, R. Kempe i, des del 1979 fins que morí, per S. Celibidache.
El primer centre dedicat a l’ensenyament musical fou la Stadtische Singschule, nascuda el 1830, i el 1846 obrí les seves portes la Königliche Musikschule. El 1957 el conservatori canvià el seu nom pel de Conservatori Richard Strauss. La Universitat manté una càtedra de musicologia. A més del Nationaltheater, seu de la Bayerische Staatsoper -destruït el 1943, però reconstruït el 1963-, a la ciutat són molt actius l’Staatstheater am Gärtnerplatz, construït en 1864-65 -per a les representacions d'opéra-comique i de musicals-, el Prinzregententheater i el Schauspielhaus, ambdós dels anys 1900-01, als quals s’han d’afegir diverses sales, com ara l’Altes Residenztheater -conegut també pel nom de Cuvilliés Theater en record del seu constructor François de Cuvilliés, que el bastí en 1751-53-, la Philarmonie -situada al Gasteig, el gran complex cultural inaugurat el 1985-, o l’Herkulessaal derMünchen Residenz. El 1958 nasqué la Gesellschaft für Bayerische Musikgeschichte, dedicada a la publicació de les obres dels compositors de la ciutat, mentre la Bayerische Akademie der Schönen Künste promou l’edició completa de les obres de Wagner. La Städtische Musikbibliothek i la Bayerische Staatsbibliothek conserven partitures i escrits, i es guarden importants col·leccions d’instruments al Stadtmuseum i al Deutsches Museum. El certamen musical més famós de Munic és el Concurs Internacional de Música de les Corporacions Radiofòniques d’Alemanya, celebrat anualment i dirigit a instrumentistes, quartets de corda i cantants. Pel que fa als festivals, cal destacar la Biennal de Munic i el Festival d’Òpera de Munic.
Bibliografia
- Aschl, A.: Die Moralt, Rosenheim 1960
- Gottwald, C.: Die Musikhandschriften der Universtätsbibliothek München, Wiesbaden 1968
- Münster, R.: Die Musik am Hofe Max Emanuels, Kurfürst Max Emanuel: Bayern und Europa am 1700, Munic 1976
- Uffinger, H.: Die Grundlagen des Münchener Konzertlebens, Universitat de Munic, 1941