La seva població és majoritàriament d’ètnia birmana, que juntament amb el poble dels arakans ocupa les planes de la Birmània central. Els karen, els mon, els xin, els xan i els katxin són els principals pobles de les muntanyes. La major part de la població és de religió budista, però també hi ha minories cristianes, musulmanes i animistes.
Cada un dels diferents pobles que formen Myanmar té una música amb característiques pròpies, la qual cosa ha generat una gran varietat de gèneres musicals i diverses formes de música popular. La música culta es desenvolupà principalment a la cort de Mandalay.
La música dels pobles de les muntanyes
La cristianització dels karen i els katxin al segle XIX afegí a la música tradicional l’adaptació d’himnes cristians, i l’aparició d’un gènere autòcton que combina la música tradicional amb aquests himnes. Generalment la música dels pobles de les muntanyes es basa en ritmes marcats per gongs que produeixen diferents tons, i que acompanyen diversos gèneres de música vocal i per a la dansa. La música que s’utilitza per a ser ballada generalment no és melòdica, i consisteix en frases que, en anar-se repetint, afavoreixen la participació de la comunitat. Els karen disposen d’un instrument autòcton i únic, el hpà-si, un timbal de bronze decorat amb imatges de petites granotes. Altres instruments dels karen són el pa ku, un xilòfon de bambú, i la t’na, petita arpa d’entre cinc i set cordes.
Els xan, de religió budista, combinen el gong amb la flauta i l’orgue de boca. Utilitzen també un model únic de gong, que consisteix en una estructura de bambú de la qual pengen diversos gongs que són percudits simultàniament per un mecanisme també fet de bambú, la qual cosa produeix una rica varietat de tonalitats en cada cop.
La música dels mon està íntimanent relacionada amb la tailandesa, i utilitza principalment xilòfons, gongs, oboès i tambors.
La música birmana
A l’àrea birmana és possible diferenciar la música popular de la considerada clàssica.
Música popular
Els cants amb acompanyament de formacions instrumentals són el principal exponent de la música popular birmana. Els diferents grups instrumentals agafen la denominació del tipus de tambor que predomina en l’acompanyament, nom que per extensió assumeix també el cant que acompanyen. Es distingeixen així els cants ozi i els dophat, utilitzats en celebracions vilatanes, el boun gyi than, que es canta en l’època en què es planta l’arròs, el byaw, utilitzat en cerimònies budistes, i el si daw, que reprodueix els cants que es feien a les portes dels palaus quan entrava o sortia el monarca.
Música clàssica
Principalment vocal, el repertori es conserva en un recull de textos de cant anomenat Mahagita, mot que significa ’cants reials birmans’ o ’grans cants'. La veu humana hi predomina, i el cantant regula el tempo tocant el hsi (petits címbals) amb una mà i el wa, un idiòfon de percussió, amb l’altra. El hsaning waing és la formació instrumental que acompanya aquestes cançons. El seu instrument principal és el patt waing, vint-i-un petits tambors muntats sobre un suport circular de fusta finament decorat. L’instrumentista, que és el director del grup, se situa al mig del cercle, del qual tan sols li sobresurten les espatlles i el cap. Completen la formació el hne (oboè), el gyi waing (vint-i-un petits gongs disposats de forma circular) i el hne gyi. El so principal del hsaing waing el produeix un grup de sis tambors, el xauk lon bat, quatre dels quals estan disposats de manera horitzontal davant l’instrumentista, i els altres dos, el sa hkon i el pat ma, més grans i suspesos d’un suport de fusta, són els que proporcionen el suport rítmic.
A més de la música vocal es practica també la música de cambra, interpretada seguint la tradició de l’antiga cort birmana. El saun, arpa birmana, i el patlaā (xilòfon de bambú) en són els principals instruments.
El teatre i la dansa
La música birmana està estretament lligada a les representacions teatrals i a la dansa. Amb el declivi de les corts reials, la dansa de la cort s’extingí, però la dansa birmana s’ha pogut mantenir gràcies a les companyies d’actors i ballarins. És especialment destacable el nat pwe o ’teatre dels esperits', típic dels pobles animistes, en el qual cada una de les ànimes és representada per una música específica que ajuda el mèdium que dirigeix la cerimònia a ésser posseït pels esperits.