Fundada pels grecs al segle VI aC, estigué sota la dominació romana fins al segle VI dC, quan començà a gaudir d’una certa autonomia que acabà en una nova conquesta per part dels normands durant el segle XII. El 1224 Frederic II hi instituí la universitat, però fou amb la família D’Angiò que Nàpols aconseguí l’estabilitat política i visqué un període culturalment brillant. Les escasses notícies musicals d’aquesta època fan esment de la presència de músics estrangers, i només al principi del segle XV apareixen els primers músics napolitans: Antonello da Caserta i Niccolò da Capua.
La incorporació de Nàpols a la corona d’Aragó, el 1442, afavorí un notable desenvolupament de l’activitat de la capella de la cort, que al final de segle comptà amb la presència de Johannes Tinctoris i Franchino Gaffurio. Fou al segle XVI que Nàpols entrà definitivament en l’escena musical italiana, en el moment de l’afirmació del gènere de la canzone villanesca (també coneguda per villanella) -una forma de cançó popular polifònica generalment a tres veus i cantada en dialecte-, amb Gian Domenico Del Giovane com a autor més destacat. Notable fou també el paper dels organistes que treballaren a la ciutat i que contribuïren al desenvolupament de la música instrumental de teclat, així com el dels mecenes, alguns dels quals eren músics d’un cert renom, com Carlo Gesualdo da Venosa.
Cap al 1650 s’hi introduí l’òpera, amb un cert retard respecte a les ciutats del centre-nord d’Itàlia. Les primeres representacions foren a càrrec de companyies itinerants i tingueren lloc al parc del Palau Reial, però el 1654 passaren ja al Teatro di San Bartolomeo. Els primers anys de l’activitat teatral es caracteritzaren per la forta dependència del repertori venecià, i no fou fins el 1676 que els músics de la capella reial, amb Filippo Coppola com a mestre, decidiren enllestir ells mateixos les òperes que es representaven a la cort. Aquesta consuetud era totalment arrelada quan A. Scarlatti -considerat el representant més important de l'Escola Napolitana- fou nomenat mestre de capella el 1684.
Des del principi del segle XVIII, al costat de l’òpera començà a desenvolupar-se un nou gènere de teatre musical, més modest i en dialecte napolità: l'opera buffa. G.B. Pergolesi i, més tard, G. Paisiello en foren els representants més destacats. El gran èxit d’aquest tipus d’espectacle afavorí la construcció de dos nous teatres, el Teatro Nuovo i el Teatro della Pace, ambdós del 1724, que s’afegiren al Teatro dei Fiorentini (de la segona meitat del segle XVII). El 1737 s’inaugurà el Teatro San Carlo, que substituí el San Bartolomeo com a seu principal de les representacions d'opera seria.
La importància de Nàpols en el món de l’òpera es mantingué durant les primeres dècades del segle XIX, quan hi era actiu l’empresari Domenico Barbaja. A ell es deu la presència a la ciutat de G. Rossini entre el 1815 i el 1822, com a director del San Carlo, i de G. Donizetti, amb el mateix càrrec, del 1827 al 1838. En aquest període s’inicià també la difusió del repertori instrumental internacional, activitat a la qual es dedicà amb eficàcia S. Mercadante en la seva estada a la ciutat. Al voltant del 1880 es constituïren les dues primeres associacions de concerts estables: la Società del Quartetto i la Società Orchestrale, i algunes dècades més tard el compositor A. Longo edità les revistes "L’arte pianistica" i "Vita musicale italiana", entre el 1914 i el 1926. El 1952 s’inaugurà el reconstruït Teatro di Corte del Palau Reial -destruït durant la Segona Guerra Mundial-, seu durant molts anys del Festival Autunno Musicale Napoletano. Entre les diverses activitats musicals de la ciutat destaca el paper del Conservatori San Pietro a Maiella, que a més de la seva tasca didàctica organitza concerts en col·laboració amb l’associació Nuova Polifonia (del 1992) i des del 1994 promou el Festival Santa Chiara. El 1970 es creà el Festival della Canzone Napoletana, que des del 1997 és el Festival Internazionale della Canzone Napoletana e Italiana. Un any després, l’associació musical Santa Cecília organitzà el primer Festival Internacional d’Orgue.
Actualment, al costat de l’orquestra del Teatro San Carlo, és molt activa l’orquestra de la RAI de Nàpols -fins el 1957 era l’orquestra de l’associació A. Scarlatti, ara dedicada principalment a la promoció de la música de cambra-, que realitza temporades regulars de concerts. L’Accademia Musicale Napoletana, fundada el 1933 per D. Napoletano i A. Casella, organitza el Concurs Internacional de Piano A. Casella, i la fundació Alberto Curci, un certamen internacional de violí.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Atlas, Allan W.: Music at the Aragonese Court of Naples, Cambridge University Press, Cambridge 1985