Música popular
Noruega fou unida a Dinamarca el 1397. Aquesta unió durà fins el 1814, any en què fou annexada a Suècia, que li concedí força més autonomia. D’aquesta manera, entre els segles XIV i XIX, el país quedà aïllat, en tots els sentits, de la resta d’Europa. La cort era a Dinamarca i no a Noruega, que restà fora dels circuits culturals europeus. Aquest aïllament en què visqué permeté una evolució lliure i rica de la música popular, sense influències externes. Hi ha cançons de bressol, d’amor i per a cridar el bestiar. També es troben poemes melòdics que descriuen la natura i balades satíriques, humorístiques i èpiques. Els instruments més estesos són els cordòfons langeleik i hardingfele (violí d’Hardanger), aquest darrer generalment afinat una tercera més alta que el violí convencional i amb quatre cordes superiors i quatre de ressonància per simpatia inferiors. El hardingfele acompanya les danses noruegues halling -dansa d’un sol home en compàs 2/4 de la vall de Halling-, springar -compàs 3/4-, gangar -que significa ’caminada’, compàs 6/8- i slått (’sega’). Les marxes nupcials són estretament emparentades amb la música del halling. La música popular religiosa sol tenir les seves arrels en les melodies de la Reforma, que arribaren a Noruega amb els llibres de salms danesos.
C. Schart: VII Danses pageses noruegues per a violí d’Hardanger, fragment
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música culta
Els testimonis més antics de la música noruega són dos lurs de bronze, instruments de vent, en forma de corns estilitzats, de 8 o 12 harmònics naturals i que daten de l’Edat del Bronze. Olaf I (995-1000) introduí el cristianisme i amb el rei Olaf II el Sant (1016-30) la nova religió es consolidà. Durant aquest període del principi del segle XI, bisbes i monjos catòlics procedents d’Europa introduïren la tradició gregoriana a la litúrgia. N’és un exemple la litúrgia de la Missa de Sant Olaf, a la catedral de Trondheim, que s’ha pogut recompondre gràcies a documents conservats en arxius suecs i danesos.
En les Sagues dels Reis Noruecs i els Poemes d’Edda, ambdós del segle XIII, recopilats per l’historiador i poeta Snorre Sturlasson, es troben les primeres referències documentals de músics i també d’instruments, com els cordòfons fidla i gigja i els aeròfons neverlur, les harmòniques i els corns d’animals. El document més interessant, però, és un manuscrit del segle XIII que, entre d’altres, conté un himne en terceres paral·leles a dues veus dedicat a sant Magnus, comte a les illes Òrcades, llavors noruegues. Es tracta probablement del primer exemple de cant polifònic dels països nòrdics. Les talles de fusta amb instruments -per exemple de cordòfons com la lira- a les petites esglésies medievals i algunes escultures de pedra a la catedral de Nidaros, a Trondheim, també formen part de la documentació sobre la vida musical noruega d’aquell temps. Malauradament, la reforma protestant i una infinitat d’incendis han destruït la major part dels arxius. Durant el període d’unió amb Dinamarca -des del 1397 fins al 1814-, Noruega quedà al marge dels principals centres culturals europeus. Això dificultà la introducció de la música culta europea, a més de la formació de cantants i de músics.
El primer llibre protestant de salms, amb melodies de H. Thomissnn, es publicà el 1569 i fou seguit pel Graduale de N. Jespersen, del 1573, ambdós danesos. La Reforma s’introduí l’any 1636, tot i que la litúrgia no es canvià fins el 1685. Una de les conseqüències fou la reducció progressiva del cant gregorià a favor dels salms, estructuralment més senzills, fet que facilitava una participació més activa en la missa per part de la congregació. Els cors de les escoles de llatí -escoles annexes a una església en les quals s’ensenyava, entre altres coses, llatí, música i cant gregorià- des de llavors continuaren la tasca de conduir la música polifònica, fins i tot obres majors com ara cantates i passions. Durant els segles XVII i XVIII els responsables de la vida musical eren els organistes de les catedrals i de les esglésies. També existia la figura del director de música municipal, que s’ocupava dels actes socials com casaments, naixements o enterraments.
Al llarg del segle XVIII nombrosos músics alemanys emigraren cap a països escandinaus. Molts d’ells s’establiren a Oslo i a Trondheim i introduïren a Noruega la música europea del moment. Gràcies a la seva activitat i al suport de la classe burgesa sorgí una vida musical urbana. La ciutat de Bergen feia encara més temps que era sota la influència germànica, ja que formava part de la lliga hanseàtica des del segle XIV i hi residien molts alemanys. Era un centre comercial molt important, amb una puixant classe burgesa. No és casualitat, doncs, que Bergen fos pionera pel que fa a moltes activitats musicals. L’any 1765 s’hi fundà la primera societat de música, Musikselskabet Harmonien (Societat de Música), seguida per Trondhjems Musicalske Selskab (Societat de Música de Trondheim, 1786), institució aquesta darrera dedicada bàsicament a la música de divertiment contemporània. L.M. Lindemann (1812-87), mitjançant el seu llibre de melodies de salms del 1877, feu una contribució molt important a la música sacra amb cinquanta-cinc salms compostos per ell mateix que, més endavant, s’inclogueren en el Llibre de salms de l’església noruega. Encara dins del camp de la música sacra, cal destacar Sigurd Islandsmoen (1881-1964), que compongué nombrosos oratoris i una missa de rèquiem.
La vida musical prengué més volada a partir del 1814, any en què Dinamarca hagué de cedir Noruega a Suècia. Es promulgà la constitució i es constituí el parlament noruec, la qual cosa permeté que els noruecs gaudissin d’una autonomia important, que fou completa quan Noruega aconseguí la independència de Suècia (1905). En l’àmbit musical, al segle XIX aparegueren les primeres obres escèniques escrites per compositors autòctons amb elements de la música popular. La primera mostra fou l’opereta Fjelleventyret, (’L’aventura muntanyenca’, 1824), de W. Thrane (1790-1828). El Cant a la Muntanya d’Aagot, integrat en aquesta obra, revela una clara influència del folklore musical noruec. A partir aproximadament del 1840, L.M. Lindemann inicià la compilació de la música popular. El resultat foren les col·leccions Melodies muntanyenques antigues i noves, recopilades i adaptades per a pianoforte (1853-67) i Música popular per al llibre de cants bíblics de Petter Dass (1877), entre d’altres, que serviren de font d’inspiració per a la música culta noruega. També fou al segle XIX que una sèrie de compositors noruecs lluitaren per posar fi al domini dels músics estrangers. Entre ells cal destacar el violinista i compositor Ole Bull (1810-1880). Amb H. Kjerulf (1815-1868), el compositor més important durant els anys cinquanta i seixanta, i R. Nordraak (1842-1866), el Romanticisme rebé una empenta important. L’edat d’or de la música noruega arribà amb Edvard Grieg (1843-1907) i el seu contemporani, el gran simfonista Johann S. Svendsen (1840-1911). Tots dos realitzaren una tasca significativa com a directors d’orquestra, el primer a Oslo i el segon a Copenhaguen.
El moviment coral noruec s’inicià a la dècada del 1840, concretament el 1843, any en què es fundaren dos cors masculins laics. Tingueren una vida breu però foren la llavor d’una tradició que arrelà profundament al país. A l’ombra d’aquestes dues grans figures -Grieg i Svendsen-, hi hagué un nombre notable de compositors. Gairebé tots havien estudiat a Leipzig i Berlín, com J. Haarklou (1847-1925), amb una extensa producció de simfonies, òperes i música escènica, Agathe Backer Grnndahl (1847-1907), Johan Halvorsen (1864-1935), E. Alnæs (1872-1932), S. Jordan (1889-1972) i A. Eggen (1881-1955), tots de tendència nacionalista romàntica. Christian Sinding (1856-1941), en canvi, desenvolupà un llenguatge molt personal, sobretot pel que fa a la música lírica i de cambra, i en les seves obres simfòniques revelava la influència de R. Wagner. Altres compositors de tendències wagnerianes foren G. Scheldrup (1859-1933) i H. Borgstrnm (1864-1925).
Durant els anys compresos entre les dues guerres mundials, es troben una sèrie de compositors molt influïts per les innovacions musicals d’altres països europeus. Aquest és el cas, per exemple, d’A. Hurum (1882-1972) i A. Kleven (1899-1929), influïts per l’impressionisme. D. Monrad Johansen (1888-1974), després d’haver seguit una línia semblant a la de Hurum, optà per un llenguatge més nacionalista, tal com succeí amb molts altres compositors noruecs durant els anys posteriors a l’ocupació alemanya, que durà del 1940 al 1945. Els compositors més reconeguts internacionalment durant els anys de la post guerra foren Fartein Valen (1887-1952), K. Egge (1906-1979) i Harald Sæverud (1897-1992). F. Valen havia estudiat la tècnica dodecatònica d’A. Schönberg i fou el primer noruec que desenvolupà un estil atonal ja els anys vint. El llenguatge de Sæverud és melòdicament ric i agosarat, i de tendència expressionista. Egge, amb arrels profundes en la música popular, desenvolupà un estil polifònic de caràcter tonal lliure.
A la meitat dels anys cinquanta s’abandonà la línia nacional romàntica per cercar noves expressions musicals. L’any 1958 s’inaugurà l’Òpera Noruega a Oslo amb Tiefland, d’Eugen d’Albert. A la dècada dels seixanta dominen les tendències avantguardistes, amb músics com F. Mortensen (1922-1982), E. Hovland (1924), Knut Nystedt (1915) i Arne Nordheim (1931), entre molts altres, que se sumaren a les noves tendències experimentals europees amb la utilització de tècniques dodecatòniques, electròniques i de collage. Els anys setanta molts compositors passaren per una fase retrospectiva. L’objectiu era estudiar els estils del passat per tal d’assimilar-ne els elements més importants i fer-ne una lectura personal. Entre els compositors més notables en actiu hi ha R. Snderlind (1945) i O.A. Thommesen (1946).
Els principals centres d’educació musical són Norges Musikkhnyskole (Escola Superior de Música), l’Institutt for Musikkvitenskap (Institut de Ciències Musicals de la Universitat), Østlandets Musikkonservatorium i Statens Operaskole (Escola Estatal d’Òpera), a Oslo; Bergen Musikkonservatorium i Bergen Lærerhnyskole (Escola Superior de Pedagogia Musical de Bergen), Rogaland Musikkonservatorium, a Stavanger; Trøndelag Musikkonservatorium, Musikkvitenskapelig Institutt (Institut de Ciències Musicals de la Universitat), a Trondheim; Agder Musikkonservatorium, a Kristiansand, i Nordnorsk Musikkonservatorium, a Tromsn. Les principals sales de concerts són Konserthuset i Den Norske Opera (Oslo), Grieghallen (Bergen), Olavshallen (Trondheim) i Stavanger Konserthus (Stavanger). Al llarg de l’any se celebren diversos festivals musicals. El Festspillene i Bergen (Festival de Bergen) té lloc al final de maig; dura catorze dies i acull esdeveniments musicals de tota mena, com concerts simfònics, de música de cambra, teatre, ballet, música sacra i cursos diversos. El Kirkefestspill i Kristiansand (Festival de Música Sacra de Kristiansand) se celebra, al llarg d’una setmana, al mes de juny; ofereix concerts corals, d’orgue i també d’orquestra. Cal esmentar a més el Jazzfestival i Molde, celebrat al final de juny a Molde.
Bibliografia
- Herresthal, H.: Norwegische Musik von den Anfängen bis zur Gegenwart, ed. Norsk Musikkforlag A/S, Oslo 1987
Complement bibliogràfic
- Figueras de Feliu, Emili: Reflejos de la patria y de la vida noruega en las obras de Eduardo Grieg, conferencia pronunciada por Emilio Figueras de Feliu, Sección de Música del Círculo Artístico de Gerona, Gerona 1950