Entre els primers documents musicals que es conserven d’aquesta ciutat destaca un tractat del segle XV, obra del teòric Giorgio Anselmi, sobre la proporcionalitat i la musicalitat de les esferes planetàries. Fou publicat l’any 1434 amb el títol De harmonia dialogi. El govern dels ducs de la família Farnese a partir del segle XVI portà a una època d’estabilitat política i esplendor cultural que beneficià la vida musical: el 1545 fou creada la capella de la cort ducal i, gairebé a la mateixa època, es formaren les capelles musicals de l’església de Santa Maria della Staccata i de la catedral. Al segle següent arribà l’òpera i a Parma es fundaren diversos teatres. El 1628 s’inaugurà el Teatro Farnese, que fou clausurat el 1732 i destruït durant la Segona Guerra Mundial. Reconstruït posteriorment, acull temporades regulars de concerts i representacions operístiques. Pocs anys més tard sorgiren el Teatro della Racchetta, el Teatrino della Corte i el Teatro Ducale. En aquest darrer, els Borbó -que governaren Parma un cop extingida la família Farnese (1731)- hi instituïren una escola de cant i en feren un centre dedicat exclusivament a la representació d’òperes.
Parma, però, no gaudí d’una nova època de vitalitat musical fins el 1815, any a partir del qual la segona esposa de Napoleó I, Maria Lluïsa d’Àustria, s’hi establí. Romangué a Parma una trentena d’anys, fins el 1847. Durant aquest període nasqué una nova escola de música a l’Ospizio delle Arti -futur Conservatori Arrigo Boito-, que acull una biblioteca musical amb uns 100 000 volums i més de 500 manuscrits, així com nombrosos volums de l’època de domini borbònic i la col·lecció musical de Maria Lluïsa. També fou molt activa l’orquestra de la cort, especialment sota la direcció de N. Paganini (1835-40). S’inaugurà el Nuovo Teatro Ducale (1829), que des del 1849 s’anomenà Teatro Regio. Entre els músics nadius dignes de menció, al llarg dels segles XIX i XX destacaren les figures del compositor G. Verdi (1813-1901), originari de Roncole, un poble de la província de Parma, i del director A. Toscanini (1867-1957), nascut a la capital mateix. Encara que tots dos desenvoluparen les seves carreres principalment fora de Parma, la ciutat sempre els ha considerat com a fills i els ha retut homenatge. La casa natal de Toscanini ha estat convertida en un museu i el 1959 nasqué l’Istituto di Studi Verdiani -més tard Istituto Nazionale di Studi Verdiani-, que inclou una biblioteca d’uns 13 000 volums i bona part de la correspondència del compositor. Aquesta entitat col·labora en tota mena d’activitats relacionades amb la figura del músic. L’any 2001, amb motiu del primer centenari de la mort de G. Verdi, s’organitzaren en diverses ciutats italianes -entre les quals Parma- representacions operístiques i diverses mostres relacionades amb la seva vida i obra.