Etimològicament, Pèrsia deriva del nom parsi o farsi, poble que, provinent de l’Àsia central, s’assentà durant el primer mil·lenni aC a la regió est d’aquest país. En l’actualitat, Fars és el nom de la província sud-oest de l’Iran. Geogràficament, Pèrsia es dividia en dues grans regions separades pel desert, que representava també una divisió entre dues cultures diferents: mentre que la regió oriental tingué afinitats amb la civilització de l’Indus, l’occidental mantenia estrets vincles amb Mesopotàmia. Durant prop de dos mil·lennis (~2350-638 aC) s’hi desenvolupà la civilització elamita, que ocupava Elam, la regió est de Pèrsia els centres principals de la qual eren Susa (la capital), Madaktu i Kul-e-Fara, ubicats al vessant occidental dels Zagros. Hi ha poques dades sobre la vida musical dels elamites, fornides únicament per les troballes arqueològiques ja que no hi ha documents escrits. La música i els contextos del seu desenvolupament es manifesten sobretot quan s’adopta una aproximació comparativa, particularment respecte de Mesopotàmia. Els instruments musicals criden l’atenció en estudiar els baixos relleus escampats no tan sols pels territoris d’Elam, sinó també en alguns centres de Mesopotàmia; baixos relleus que majoritàriament representen processons i escenes d’homenatge a un rei. Entre els instruments que hi apareixen hi ha les arpes, que devien tenir molta importància en la cultura elamita. Les arpes arquejades foren substituïdes cap al principi del segon mil·lenni aC per les arpes angulars, lires que també es troben a la regió d’Ur, a la Mesopotàmia del sud, així com objectes que s’assemblen a trompetes petites (a la regió del nord-est: la Bactriana i la Margiana). Sembla que les trompetes tenien la funció d’acompanyar el culte o les cerimònies religioses, i també la d’atreure els animals en el decurs de les caceres. Destaca així mateix l’associació simbòlica dels instruments musicals o la música amb els animals, sobretot amb el toro, el cap i el cos del qual apareixen en diverses arpes angulars. Els escrits que proporcionen informació sobre la música persa preislàmica són grecs (respecte al període aquemènida) i àrabs (per al període sassànida), per la qual cosa donen dades per a èpoques posteriors a l’elamita. Hi ha algunes descripcions en els escrits del viatge a Pèrsia d’Heròdot (~484-420 aC), el qual, en presenciar certs ritus religiosos zoroàstrics durant l’imperi aquemènida (~559-330 aC), menciona l’existència d’himnes sense acompanyament instrumental. Es tractava de cants la lletra dels quals es degué conservar en els textos sagrats recopilats posteriorment, durant l’època sassànida, en l'Avesta. També Xenofont destaca en l’esmentat imperi la presència d’importants cantores i ballarines a les corts. La conquesta dels aquemènides per Alexandre el Gran (334-323 aC) suposà, entre altres coses, l’entrada en contacte de la civilització grega amb la persa. El període sassànida (226-651 dC) representa el darrer imperi abans de l’adveniment de l’islam a Pèrsia. També és l’època persa de la qual existeixen més dades. Són els escrits àrabs, com el de l’autor anomenat al-Mas’udi (mort el 956), que, en la seva obra Muruy ad-Dahab ('Els prats d’or'), descriu alguns instruments musicals que també apareixen en diferents baixos relleus, així com la seva distribució en diverses províncies, juntament amb altres dades respecte a l’estatut i la jerarquia dels músics, sobretot en època del rei Ardašir, fundador de l’imperi. No obstant això, l’edat d’or de l’imperi sassànida se situa en el regnat de Cosroes II de Pèrsia (590-628 dC), el mecenatge del qual afavorí l’aparició de figures destacades en la creació musical, com la del llegendari Barbad, a qui s’atribueix la codificació i la formalització d’un sistema musical modal jerarquitzat i que abastava estructures modals corresponents a cadascun dels dies del calendari zoroàstric de l’època (360 dies).
Bibliografia
- Perse, dins Encyclopaedia Universalis, vol. 17, 1996