L’Antiguitat
Les pràctiques musicals a la Roma antiga es coneixen gràcies a les descripcions de poetes i literats de l’època, i no pas a través de fonts directes o tractats musicals, que començaren a aparèixer en temps més recents. Aquestes descripcions, tot i que esmenten els instruments musicals i algunes formes de cant, sobretot ofereixen informacions relacionades amb els contextos en què es desenvolupaven les activitats musicals. Durant la primera època del període republicà, a Roma es practicaven unes formes de cant monòdic i de cant coral. D’ambdós se’n conserven fragments de textos i unes indicacions de la seva funcionalitat, així com dels temes tractats. Eren principalment cants sagrats, cants en honor de militars victoriosos, cants d’argument èpic i lamentacions fúnebres, generalment amb acompanyament de la tíbia, un instrument de vent corresponent a l’aulos grec. La primera notícia d’un espectacle musical a Roma és del 364 aC: es tracta d’una invocació per a demanar la fi d’una epidèmia de pesta, realitzada per uns actors etruscos ballant al so d’una tíbia, imitats després pels joves de la ciutat, que també canten en cor. Segons alguns estudiosos, aquesta descripció evidencia les fortes relacions amb la cultura etrusca en les formes més antigues de la música romana. Dels instruments utilitzats a la Roma antiga, els més recordats són els diversos tipus de tíbies i uns instruments de metall d’ús principalment militar: tuba, lituus, buccina i corn, tocats per músics reunits en gremis. Dels diversos instruments que es feien servir, només algunes percussions i algun instrument de vent han sobreviscut fins a l’actualitat, encara que modificats durant els segles posteriors. De la resta, sovint no se’n coneix tampoc la construcció exacta. És el cas de l'hydraulos, una mena d’orgue de vent accionat per la pressió d’aigua moguda per bombes manuals.
El contacte amb la cultura grega durant el segle III aC originà una notable transformació en les pràctiques musicals amb la introducció a Roma dels instruments de corda -en particular la cítara-, que tingueren una gran difusió en el període imperial. Però els canvis més importants aparegueren en les funcions teatrals, amb l’afermament d’un teatre tràgic -al costat d’un de tipus còmic- que considerava les representacions gregues com un model que s’havia de seguir. Amb tot, la comparació amb les tragèdies gregues presenta algunes diferències: a Roma, el cant era fonamentalment solístic i alternat amb el diàleg parlat, i el cor tenia principalment una funció de recitació. Aquestes diferències permeteren als cantants d’assolir una major importància, primer en el teatre i després en la vida pública. Entre els autors d’aquestes obres tràgiques -sovint amb l’acompanyament de diversos tipus de tíbies-, es recorden Nevi, Plaute i Terenci, als segles III-II aC. La influència de la cultura grega en la romana és molt evident també en els comentaris dels teòrics llatins Marc Terenci Varró i Marcià Fèlix Capel·la, els quals no feren cap contribució nova a la doctrina musical, sinó que reproduïren els procediments i resultats dels teòrics grecs. Al final de la República, i durant l’època imperial, Roma atragué artistes de totes les províncies de l’Imperi, sobretot de Grècia i d’Orient, i es consolidaren nous gèneres d’espectacles teatrals, com el mim i la pantomima, realitzats sempre amb l’acompanyament d’algun instrument musical.
L’època imperial es caracteritzà pel gust per les representacions monumentals, que musicalment es reflectí en l’organització de concerts amb grans masses corals i grans orquestres constituïdes principalment amb els instruments de metall d’ús militar. Aquests concerts sovint es realitzaven als circs: fou el cas del Circ Màxim, utilitzat per als jocs dels gladiadors, per als espectacles de teatre i per a les audicions musicals. L’únic espai creat amb la finalitat d’acollir exclusivament audicions musicals fou l’Odèon, construït per Domicià al final del segle I dC. Entre els nombrosos emperadors que visqueren a la ciutat, alguns demostraren un notable interès per la música, com Neró, cantant i apreciat músic de cítara, membre del gremi corresponent. Després d’ell, Tit, Adrià i Heliogàbal foren músics i, sobretot, mecenes de les grans representacions i cerimònies públiques. També promogueren la creació d’escoles de música i obriren les escoles de ball als homes, que abans hi tenien prohibida l’entrada.
De l’Edat Mitjana al segle XX
El final de la clandestinitat del cristianisme i el desenvolupament del papat portaren a la consolidació d’un repertori musical, el cant gregorià. Un moment fonamental d’aquest procés fou la decisió del papa Gregori I, al final del segle VI dC, de donar unes noves ordinacions a la Schola Cantorum i definir una nova codificació dels textos litúrgics, reunits en l'Antiphonarium Centonem. En els documents de l’Edat Mitjana s’esmenta l’activitat de la schola vaticana, que funcionà com a model per a les capelles de les altres esglésies de la ciutat. Durant el període de permanència del papat a Avinyó (1309-77) la Schola Cantorum fou clausurada, i fins el 1443 no es tornà a posar en funcionament. El 1513 Juli II decidí crear una altra capella, la Capella Giulia, i el 1535 en nasqué una de nova, la de Sant Joan del Laterà. D’aquestes entitats en fou mestre -durant períodes diferents- G.P. da Palestrina, el músic més destacat de l’escola romana.
El segle XVI fou una època molt important en la vida musical de la ciutat. Començaren les activitats editorials d’Andrea Antico (1510) i la gran difusió de l’oratori, en llengua vernacla i en llatí. L’oratori en llengua vernacla (oratorio volgare) trobà el promotor principal en Felip Neri, responsable de la creació dels oratoris de San Gerolamo della Carità i de Santa Maria della Vallicella. L’oratori en llatí (oratorio latino) tingué el centre de difusió en l’Oratorio del Crocifisso, i G. Carissimi en fou l’autor més destacat. Al mateix temps nasqueren les primeres acadèmies artístiques, com l’Acadèmia de Santa Cecília (1566). Aquesta tingué -gràcies als nombrosos privilegis papals rebuts, entre els quals el dret de controlar totes les activitats musicals de la ciutat- una influència notable en la vida musical de Roma. Entre els seus membres, en més de tres segles d’història, hi hagué músics com G.P. da Palestrina, A. Scarlatti, G. Carissimi, A. Corelli, G. Verdi i, fins i tot, R. Wagner.
Al principi del segle XVII l’òpera gaudí del favor dels nobles romans, que n’organitzaren les primeres representacions en escenaris com el teatre del palau de la família Barberini o el del palau de la Cancelleria. L’arribada de Cristina de Suècia (1655) -que finalment feu de Roma la seva residència permanent- comportà un notable augment dels espectacles teatrals, dels quals ella mateixa fou promotora. Al final de la centúria, Roma disposava de diversos teatres públics, com el Tordi nona (1671), el Capranica (1692) i el Pace (1694). Durant l’últim quart de segle visqué a la ciutat A. Corelli, que amb la seva obra contribuí al desenvolupament de la música instrumental. A més de la definició d’un nou estil violinístic, impulsà la forma de la sonata a tre i portà el concerto grosso al seu punt culminant. La inauguració, el 1795, del Teatro Apollo -abans Teatro Tordinona- fou el preludi de l’esplendor de la música escènica que visqué Roma durant el segle XIX. Els espectacles d’òpera es multiplicaren i els teatres Valle (1727), Apollo i Argentina -inaugurat el 1732 i teatre municipal des del 1888- estrenaren obres de G. Rossini, V. Bellini, G. Donizetti i G. Verdi.
Cap al 1833 el marquès Lepri començà a organitzar les primeres audicions de la música de L. van Beethoven, i F. Liszt visità Roma en dues ocasions, la primera el 1839 i la segona uns vint anys més tard. Liszt feu amistat amb Pius IX i arribà a ocupar la plaça de mestre de capella a Sant Pere del Vaticà. Durant la segona meitat del segle XIX nasqueren les primeres entitats dedicades a la difusió de la música de cambra i d’orquestra, com la Società Musicale Romana, la Società Orchestrale Romana -ambdues del 1874- i el Quintetto della Regina, del 1881. El 1895 l’Acadèmia de Santa Cecília inaugurà una sala de concerts i començà a promoure unes temporades de concerts, fet que portà a la constitució d’una orquestra estable al centre.
A partir del 1915 A. Casella impulsà la vida musical de la ciutat cap a les expressions contemporànies, amb la creació de la Società Nazionale di Musica -més tard Società Italiana di Musica Moderna- i, el 1923, la Corporazione delle Nuove Musiche, patrocinada per G. D’Annunzio i amb la col·laboració de G. Malipiero. Els mateixos anys l’Accademia Filarmonica Romana, creada el 1821, realitzà una important labor de difusió del repertori coral i de la música de cambra. El 1928 s’inaugurà el Teatro dell’Opera Teatro Costanzi, del 1880-, que del 1938 al 1945 dominà totalment l’escena lírica romana. Després de la Segona Guerra Mundial, l’Institut Pontifici de Música Sacra -creat el 1910- es consolidà com a centre superior per a l’estudi i l’ensenyament del cant gregorià i el 1959 nasqué l’associació Nuova Consonanza, dedicada a la promoció de la música d’avantguarda i que organitza un festival de música contemporània, des del 1963, i també el cicle "Extramusica", des del principi dels anys noranta.
Al costat de les temporades regulars d’òpera, Roma gaudeix d’una intensa activitat concertística duta a terme per nombroses entitats i formacions, com I Musici, I Virtuosi di Roma, l’Orchestra Romana Internazionale o la fundació Arts Academy. Pel que fa a la didàctica musical, a més de l’activitat de l’Acadèmia de Santa Cecília -que des del 1919 també gestiona el conservatori-, la ciutat té diverses escoles, entre les quals sobresurt la Scuola Popolare di Musica del Testaccio, promotora també de concerts i de cicles musicals. De les moltes biblioteques romanes destaquen la Biblioteca Apostolica Vaticana -que també conserva els fons de les capelles Júlia i Sixtina- i la Biblioteca Musicale Governativa del Conservatorio Santa Cecilia. Importants manuscrits musicals es guarden a la Biblioteca Casanatense i a la Biblioteca dell’Accademia Nazionale dei Lincei e Corsiniana (del segle XVIII). A Roma té la seu el Comitato Nazionale Italiano Musica, que es dedica a la recerca i documentació musical i a l’organització de congressos. També és molt important la biblioteca de l’Institut Pontifici de Música Sacra, que conté documents escrits, sonors, fotogràfics i audiovisuals.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Gual, Josep Ignasi: Memoria sobre la música antigua, leida en la sesión celebrada por la Sociedad Arqueológica el 7 de enero de 1876, Imp. de Puigrubí y Arís, Tarragona 1876
- Vilar, Josep Teodor: Apuntes de historia musical, ó, resumen histórico de la música desde el siglo IV hasta nuestros dias, precedido de una introducción sobre la música entre los hebreos, egipcios, griegos y romanos, Librería de Joaquín Verdaguer, Barcelona 1863