La vida musical de Salzburg es podria dividir en dues etapes: abans i després de W.A. Mozart. Abans d’ell, la ciutat era ja un centre musical important, sobretot a partir del segle XVII. Després de la mort de Mozart, però, la ciutat esdevingué, i encara ho és, un lloc de culte i pelegrinatge dels amants de la música i un punt de referència simbòlic dins de la música clàssica europea.
Les primeres notícies sobre música culta a la ciutat de Salzburg són del començament del segle VIII, que es fundaren el monestir de Sant Pere i la catedral. La seu i la seva escola foren durant segles el centre de la vida musical a la ciutat. El 1223 es creà el càrrec de cantor i de mitjan segle XII es conserva un breviari on es troben exemples d’himnes que cantava la congregació de Sant Pere. Salzburg no fou, però, un centre de música sacra gaire important en l’àmbit europeu durant l’Edat Mitjana. En canvi, destacà pel conreu de la monodia profana. Molts minnesänger (equivalents germànics dels trobadors provençals) residiren a la ciutat, el més destacat dels quals fou Neidhart von Reuental. A partir del començament del segle XIV hi és notòria la presència d’organistes. El més important fou Jakob von Graz, de la segona meitat del segle. Un altre personatge notable, a cavall entre els segles XIV i XV fou l’anomenat Monjo de Salzburg, poeta i compositor de cançons litúrgiques i profanes, que estigué al servei de l’arquebisbe Pilgrim II von Puchheim (1365-96). A la cort de Pilgrim III hi treballà un dels músics i compositors de cort més importants del segle XV, Oswald von Wolkenstein. Gràcies a l’impuls de Matthäus Lang, arquebisbe de Salzburg del 1519 al 1540, la capella de la catedral atragué compositors destacats, com ara P. Hofhaimer i H. Fink, que foren mestres de capella de la catedral, que en aquesta època tenia dos organistes i sis cantants. El relleu en aquesta tasca d’impuls el prengué Wolf Dietrich, arquebisbe de Salzburg del 1587 al 1612. Fou gràcies a ell que la ciutat adquirí renom internacional en l’àmbit musical. El 1618 hi tingué lloc la primera representació operística. Es tracta d’una obra de temàtica religiosa i d’autor desconegut. El 1628 s’acabà l’ampliació de la catedral. El mestre de capella fou en aquell moment el prestigiós músic italià Stefano Bernardi, famós pel seu Te Deum per a dotze cors. La importància de la ciutat com a centre musical anà creixent i a final de segle hi visqueren dos músics de la talla de H.I.F. von Biber i Georg Muffat. Biber fou primer violinista i, a partir del 1685, mestre de capella de la catedral, i Muffat en fou organista. Durant aquells anys la vida operística també rebé un gran impuls, gràcies en gran part a Biber, que compongué nombrosos schuldramen (drames escolars), gènere llavors molt popular, per a la Universitat Benedictina de Salzburg. Durant aquells anys també es creà la primera impremta musical de Salzburg, d’on sortiren obres com Mensa sonora: seu musica instrumentalis (1680), de Biber, o Armonico tributo (1682), de Georg Muffat.
La gran figura musical de la primera meitat del segle XVIII fou Antonio Caldara, vicemestre de capella de la cort de Viena (1716-36), les obres escèniques del qual foren molt representades i apreciades a Salzburg. Cap a la meitat de segle, els autors dramàtics més importants de la ciutat i que més influïren en el jove Mozart foren J.E. Eberlin i A.C. Adlgasser, ambdós amb un estil clarament italianitzant. Però la figura determinant per a W.A. Mozart durant gran part de la seva vida fou el seu pare, L. Mozart (1719-1787). L. Mozart, nascut a Augsburg (Baviera), arribà a la ciutat el 1737 a l’edat de divuit anys per estudiar filosofia i jurisprudència a la Universitat Benedictina, però abandonà aquests estudis per la música. Leopold arribà al càrrec de vicemestre de capella de l’arquebisbe Colloredo de Salzburg el 1763 i es convertí en el violinista més reputat del país. El seu mètode per a aquest instrument, Recerca d’un fonamentat ensenyament del violí (1756), gaudí de difusió internacional. W.A. Mozart cresqué, doncs, en aquest ambient tot i que, durant la seva infantesa, gairebé visqué més a l’estranger -Alemanya, França o Anglaterra- que a la seva ciutat natal. El 1769 tingué lloc a Salzburg la representació d’una òpera seva, La finta semplice, i el 1775 es posà en escena Il sogno di Scipione. A causa de les desavinences amb els seus superiors, W.A. Mozart deixà el càrrec de konzertmeister el 1777 i abandonà la ciutat. L’any 1779 tornà a ocupar el càrrec, però el 1781 s’enemistà amb l’arquebisbe Colloredo i s’instal·là a Viena com a músic independent.
Amb l’ocupació de la ciutat per les tropes franceses, Salzburg entrà en un període de decadència i passà a ser una ciutat de províncies. El 1816 la situació política s’estabilitzà i, a poc a poc, recuperà la seva antiga vitalitat cultural. Atragué importants compositors, com ara F. Schubert, que el 1825 hi sojornà una temporada, J. Brahms o Clara Schumann. El culte a la figura de Mozart es remunta a la dècada del 1840. El 1841 es fundà el Dommusikverein und Mozarteum i un any més tard fou dedicada una estàtua al compositor. En la cerimònia d’inauguració, R. Wagner llegí un discurs en què exhortava a crear un festival dedicat exclusivament a la música de Mozart. El 1870 C. von Sterneck creà la Internationale Mozart-Stiftung (Fundació Internacional Mozart). Aquesta institució donava suport als estudiants de música i als joves músics, promovia concerts i organitzava periòdicament convencions de músics. El 1880 passà a dir-se Internationale Stiftung Mozarteum i inclogué una escola de música, llavor del futur conservatori de la ciutat (1914). La Internationale Mozart-Stiftung fou la responsable de l’organització, el 1871, d’un festival dedicat al compositor i que se celebrà intermitentment durant alguns anys. El 1920 tingué lloc la primera edició d’un nou festival, el Festival de Salzburg, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional. El 1916 el Mozarteum instaurà els primers cursos d’estiu per a cantants, que més tard es feren extensius als instruments. Músics de gran prestigi han dirigit el Mozarteum, entre ells Bernhard Paumgartner (1917-38) i C.H. Krauss (1938-49). El 1949 Paumgartner en reprengué la direcció, que ocupà fins el 1959, any en què passà a E. Preussner (1959-64). Des del 2000, l’entitat és a càrrec de R. Haas.