La ciutat de Sant Petersburg fou creada per Pere I el 1703, com a port rus a la mar Bàltica. Fou capital de Rússia del 1712 al 1918. Del 1914 al 1924 rebé el nom de Petrograd, i del 1924 al 1991, el de Leningrad. El 1991 tornà al seu antic nom. Pere I, que concebia la música com un instrument més del poder, donà impuls a l’activitat musical. Durant el seu regnat nasqueren diverses bandes militars, i els conjunts de corda foren introduïts per amenitzar els balls de cort. El 1713 el cor de la cort fou traslladat de Moscou a Sant Petersburg. El 1729 es creà una orquestra a la cort i el 1736 hi tingué lloc la primera representació operística a la ciutat. Durant molt de temps l’òpera italiana esdevingué la preferida de la noblesa russa, que tenia els propis teatres i conjunts orquestrals als seus palaus. El 1758 hi aparegué la primera publicació musical russa. Es tracta d’un recull titulat Lleure entre el treball, o una col·lecció de cançons variades. Durant la segona meitat del segle XVIII s’hi fundaren altres teatres, entre els quals el Teatre Bol’šoj. Sota Caterina la Gran (1762-96) es contractaren músics de renom, com ara B. Galuppi, T. Traetta, G. Paisello, G. Sarti i D. Cimarosa, que escriviren òperes i tota mena de música per a la cort. A partir del 1750 s’hi començaren a sentir òperes franceses i també russes. Fou durant aquests anys que nasqué el Teatre Rus, el primer teatre públic de Rússia, que obrí l’òpera a una audiència més gran. Al final del segle XVIII, Sant Petersburg es convertí en la seu d’una important escola de compositors. Entre els membres més representatius d’aquesta escola hi hagué els ucraïnesos D.S. Bortn’anskij i M. Berezovskij i el rus J.I. Fomin.
Al començament del segle XIX, l’òpera italiana deixà de ser el gènere més popular a la ciutat i l’òpera russa en sortí enfortida. Un dels compositors de música escènica més famosos del moment fou C. Cavos, que escriví nombroses òperes tràgiques i que, com a pedagog, formà gran nombre de cantants. Durant la guerra del 1812, l’òpera es decantà cap a les temàtiques històriques i el patriotisme. A partir del 1825, la vida musical de la ciutat fou marcada per la presència de dos dels grans compositors russos del segle, M. Glinka i M. Dargomižskij. M. Glinka influí sobre nombrosos compositors. Les estrenes de les seves òperes, com ara Una vida pel tsar i Ruslan i L’udmila, atragueren músics de la resta de Rússia. A partir dels anys quaranta del segle XIX, ja hi havia a la ciutat diverses sales on s’oferien concerts simfònics, com ara la Sala de l’Assemblea de la Noblesa, la de la universitat i el parc del barri de Pavlovsk. La ciutat acollí concerts de F. Liszt -el 1842 i el 1843-, de C. Schumann i R. Schumann el 1844, d’H. Berlioz el 1847 i el 1868 i de R. Wagner el 1862. Un personatge que hi revolucionà la vida musical durant la segona meitat del segle XIX fou el pianista i compositor A. Rubinstein. El 1859 fundà la Societat Imperial Musical Russa, promotora de concerts, que el 1862 impulsà la fundació del Conservatori de Música, el primer de Rússia, en el qual es graduà P.I. Cajkovskij. Aquesta societat desaparegué el 1917. El 1859 també es formà, amb la iniciativa de M.A. Balakirev, entre d’altres, l’Escola Lliure de Música, que, per mitjà dels concerts que oferia, pretenia difondre la música del Grup dels Cinc, i també de compositors com L. van Beethoven, F. Liszt, R. Schumann o H. Berlioz. Aquesta tasca fou continuada per M. Bel’ajev, que a partir del 1885 organitzà Concerts Simfònics Russos Públics. Pel que fa a la vida teatral, cal destacar la inauguració, el 1860, del Teatre Mariinskij. Durant les últimes dècades del segle aparegueren diverses revistes musicals, entre les quals "Fulls de música" (1872-77). El Sant Petersburg prerevolucionari fou dominat per la figura de N. Rimskij-Korsakov i també dels seus dos primers alumnes rellevants, A. Glazunov i A. L’adov. Rimskij-Korsakov, que impartia classes al conservatori, formà una nova generació de compositors, entre els quals hi havia A.S. Arenskij, M. Gnesin, A. Grecaninov, M. Ippolitov-Ivanov, S. Prokof’ev, I. Stravinsky i M. Steinberg.
A partir de la revolució del 1917 tota l’activitat musical quedà sota la jurisdicció dels comitès del partit. Aquests comitès controlaven les sales de concerts, el conservatori, les revistes i les impremtes musicals. La política musical era guiada pel mateix lema que la resta d’activitats: l’art per a les masses i al servei dels ideals del partit. Algunes institucions creades abans de la revolució canviaren de nom: l’orquestra de la cort esdevingué l’Orquestra Simfònica Estatal, i el cor de la cort es convertí en l’Acadèmia Coral del poble. L’activitat concertística privada es perdé quasi totalment. El 1921 es fundà a Petrograd la primera orquestra simfònica soviètica, l’Orquestra Filharmònica Estatal de Petrograd. Aquesta formació gaudí d’una gran reputació en l’àmbit internacional, com ho demostra el fet que durant els anys vint fos dirigida per directors de la talla d’H. Abendroth, E. Ansermet, B. Walter, F. Weingartner i O. Klemperer, entre d’altres. Durant els anys vint, a Petrograd s’estrenà molta música contemporània de l’Europa occidental que tenia influents defensors en les institucions musicals de la ciutat. Mentre Glazunov acollia amb reserva les innovacions occidentals, altres músics, com B. Asaf’ev o J. Šaporin, programaren obres dels russos exiliats Prokof’ev i Stravinsky, com també de P. Hindemith, el Grup dels Sis, B. Bartók i fins i tot A. Schönberg. A l’òpera de Petrograd també s’interpretaren obres de música contemporània, com L’ocell de foc, de Stravinsky, Jonny spielt auf ('Jonny actua'), d’E. Krenek, o Antigona, d’A. Honegger. A partir dels anys trenta, però, des de les altes esferes polítiques es radicalitzaren les posicions. Es promocionaren els compositors soviètics, es rebutjà la música provinent de països no comunistes i s’imposà una estricta censura.
Durant la Segona Guerra Mundial foren evacuades totes les institucions musicals de la ciutat. Sota el setge nazi, la música es convertí en un element patriòtic i de resistència. Per aquest motiu, l’estrena de la setena simfonia de D. Šostakovič, titulada Leningrad, adquirí un significat més enllà del fet purament musical. Després de la guerra, l’Orquestra Filharmònica Estatal es convertí en la principal protagonista de la vida musical de la ciutat. Sota la direcció de J. Mravinskij durant cinquanta anys (1938-88), aquesta formació esdevingué un símbol de la Rússia soviètica. El 1953 nasqué l’Orquestra de la Ràdio Comitè, que es convertí en la segona més important de Leningrad. El 1961 es creà l’Orquestra de Cambra de Leningrad; el 1962, l’Orquestra de Cambra de la Filharmònica de Leningrad, i el 1975, l’Orquestra per la Música Antiga i Moderna. Les transformacions polítiques i socials generades per la perestrojka i la caiguda del règim comunista han produït canvis radicals en la vida musical de Sant Petersburg, que, malgrat el caos polític, no s’ha interromput. Els principals teatres de la ciutat són el Teatre Mariinskij, el Teatre d’Òpera i Ballet M. Musorgskij, el Teatre d’Òpera i Ballet del Conservatori, la Sala Capella i el Teatre de Ballet de Sant Petersburg. Pel que fa a les sales de concerts, les més importants són la Sala Filharmonia Bol’šoj, la Sala Filharmonia Maly i la Gran Sala Octubre. Sant Petersburg, a més, acull diversos festivals musicals, entre els quals destaca el Festival Internacional d’Hivern, celebrat anualment al mes de desembre des del 2000.