La història de la música a Santiago està lligada al seu caràcter de ciutat catedralícia i de centre de pelegrinatge. Els pelegrins hi deixaren la seva petja en la música, com es pot comprovar en el Codex calixtinus, probablement escrit a la ciutat pels volts del 1150 i conservat a la catedral. S’hi descriuen les visites dels pelegrins i els seus cants, que acompanyaven amb instruments, entre els quals s’esmenten lires, trompetes, arpes, violins, crwths, cítares, tambors i flautes. També al portal de la Glòria de la catedral, construït al segle XII, hi ha representats nombrosos instruments. S’hi poden veure vint-i-quatre ancians amb instruments musicals al voltant de la figura de Crist. Tot i que no és una obra exclusivament musical, el Codex calixtinus conté un dels reculls de música més importants de tota l’Edat Mitjana europea. La importància d’aquest recull musical rau en un apèndix format per un conjunt de peces polifòniques, fet que demostra que a Santiago ja es practicava aquest estil des del segle XII. Sembla que aquestes composicions polifòniques són obra de diversos autors, cada un amb un estil propi i diferenciat.
Després d’aquesta època d’esplendor, Santiago deixa de ser citada en la documentació com a centre musical important. No és fins al segle XV que apareix de nou alguna notícia que reflecteix una revifada en aquest sentit. El 1479 Jacobo de Carrión és esmentat en els documents com a mestre de música a la catedral i el 1526 es parla del mestre de capella Lorenzo Durán. Altres músics que ocuparen el mateix càrrec al llarg del segle XVI foren Alonso Ordóñez i Francisco Logroño. Al XVII destacaren els mestres de capella Antonio Carreira (a partir del 1613), Jerónimo Vicente (des del 1638), Diego de Pontac (a partir del 1644), Diego Verdugo (des del 1665), José de Vaquedano (nomenat el 1680), Antonio Yanguas (a partir del 1710), Diego de las Muelas (1719-23), Pedro Rodrigo (en el càrrec des del 1723), Pedro Cifuentes (1745-69) i Melchor López Jiménez (nomenat el 1784). Aquest darrer es formà al Colegio Real de Madrid, i amb el seu estil es desmarcà de la música sacra practicada fins llavors a Santiago i anticipà el Classicisme. Els seus succesors més destacables foren Ramón Palacio i Juan Trallero. El 1842 es construí el Teatro Principal, on tenen lloc les representacions operístiques i de ballet a la ciutat. A més hi ha l’Auditori de Galícia, obra de l’arquitecte Julio Cano Lasso i inaugurat el 1989. Des del 1996 és la seu permanent de l’Orquestra Reial Filharmonia de Galícia, formació que des del 2001 és dirigida per Antoni Ros Marbà. L’auditori ofereix al llarg de l’any diverses activitats, com ara el Programa d’Abonament de Música Clàssica, el Cicle de Concerts Didàctics per a Joves, classes magistrals i cursos de formació per a professors de música; a més, cada dos anys, acull la concessió del Premi Internacional de Composició Auditori de Galícia. Des del 1958 té lloc també el Curso Internacional de Música de Compostela, celebrat cada any durant l’estiu. El 1973 es creà la càtedra de musicologia a la Universitat de Santiago, que des de llavors ocupa J. López-Calo.