La gran tradició de música litúrgica que les diverses esglésies i confessions practiquen a Síria sovint ha deixat en segon pla la presència d’altres músiques de caràcter profà o simplement no religiós. D’altra banda, la música tradicional siriana s’ha de situar dintre el gran grup de la música àrab, de la qual manté les característiques principals encara que no poden passar desapercebudes les petites diferències conseqüència d’uns trets culturals propis.
A Síria, com als altres països islàmics, la majoria de cants són acompanyats per un conjunt d’instruments tradicionals -a vegades inclouen instruments de la tradició europea-, que tenen un paper melòdic limitat. Aquest fet es relaciona amb la importància que té per a la cultura àrab la comprensió del text en les composicions musicals. Entre els cants de forma estròfica, el tipus més antic i sofisticat és la qaṣīda, compost per un text de mètrica uniforme que sovint supera les 100 línies, cadascuna dividida en dues parts iguals. El concepte base d’aquest cant és que cada línia ha de tenir una idea i un sentit complet per ella mateixa. Altres formes estròfiques difoses són l''atābā, basada en estrofes de quatre línies amb improvisació, sovint cantada de forma antifonal per dos intèrprets, i la murabba', molt semblant però d’execució més rítmica i normalment acompanyada amb el picament de mans i la participació responsorial de tots els cantants.
Els cants de forma no estròfica generalment consisteixen en enunciats exclamatoris i exhortacions, i de vegades són formulats també durant l’acompanyament de les danses. Es tracta d’uns cants amb una funcionalitat principalment festiva o ritual, i s’interpreten en celebracions de matrimoni (generalment per dones), processons i fins i tot situacions de treball. La particularitat d’aquests cants és que unes poques melodies es fan servir per a un gran nombre de textos.
Un tipus especial de cant no estròfic, que destaca per la seva importància d’identificació cultural, és el de caràcter èpic, molt difós entre totes les classes socials. En alguns casos, aquests cants són associats a la figura tradicional del šā’ir, un poeta músic que canta acompanyant-se amb un rabāb. A les viles i ciutats més grans és fàcil trobar una versió urbana i més moderna d’aquest músic, normalment especialitzat en el cant del romanç èpic d’Abū Sa’īd al-Hilālī.
Com en altres països de tradició musulmana, les formes musicals instrumentals són molt escasses i els mateixos instruments melòdics tenen un paper limitat dins les composicions. Els pocs exemples de música instrumental es caracteritzen per ser monofònics -com a màxim realitzen una polifonia a dues veus, com en el cas dels conjunts d’aeròfons-. D’aquesta família d’instruments són molt difosos el nāy, diversos tipus de clarinets simples o dobles (sobretot l'arḡūl) i flautes amb embocadura de bec. Aquestes flautes, que també serveixen per a l’acompanyament de la dansa dabka, en temps recents han vist una transformació de les tècniques de construcció, que de l’aprofitament de la canya o d’altres tipus d’arbusts han passat a la utilització de tubs de metall.
Altres instruments que gaudeixen d’una important difusió a Síria, com en altres països arabs, són l''ud, el rabāb i el qānūn (un tipus de cítara), a més de les percussions, sobretot la forma comú del pandero dūff en totes les seves variants de dimensió.
Bibliografia
- Chabrier, J.C.: Music in the Fertile Crescent: Lebanon, Syria, Iraq, Cultures, vol. 1/3, UNESCO, París 1974
- Jargy, S.: La musique arabe, PUF, París 1971
- Lortat-Jacob, B., ed.: L’improvisation dans les musiques de tradition orale, SELAF, París 1987
- Shiloah, A.: The world of Islam, Bernard Lewis, Londres 1976