Fou anomenat durant segles Lanka, Taprobane o Tambapanni, Ceilan, del 1948 al 1972, i a partir d’aquest darrer any rebé el nom actual. El territori és poblat majoritàriament per les ètnies singalesa i tàmil. Segons diversos escrits budistes, a Sri Lanka ja existia un art de la cançó i la dansa a la prehistòria, en els ritus d’unes tribus avantpassats dels vedes. En opinió de l’etnòleg B.Z. Seligmann (The Veddas, 1911), aquestes tribus no disposaren d’instruments fins que entraren en contacte amb el singalesos i els tàmils. Fins aquell moment feien percussió amb el seu propi cos i els cants, majoritàriament, tenien simplement la funció de transmetre missatges. La música de Sri Lanka sempre ha estat estretament lligada a la dansa. Durant el segle III aC els habitants de l’illa adoptaren majoritàriament el budisme. L’adopció de noves pràctiques religioses tingué conseqüències importants sobre les formes musicals tradicionals, que es veieren molt restringides. Al llarg dels segles, però, els costums es relaxaren i se sap que a la cort reial es practicava la dansa i s’interpretava música. Durant els segles XVII i XVIII, a la cort dels reis Kandy hi arribaren instruments i formes musicals provinents de l’Índia. Entre els gèneres d’origen indi hi ha els vannama i els viraha, poemes amorosos.
Al segle XX, Sri Lanka combinà la cançó, la dansa, el mim, el teatre i l’acrobàcia en un espectacle total. Malgrat que gairebé tots els gèneres existents provenen del sud de l’Índia, al llarg dels segles han estat adaptats. Així, per exemple, la dansa Kandy, que tingué la seva màxima esplendor amb els reis Kandy -entre els segles XVI i XIX-, és considerada generalment la dansa nacional de Sri Lanka. La temàtica original d’aquesta dansa eren els mites indis, però amb el temps altres llegendes foren incorporades al repertori i fins i tot entrà a formar part dels rituals budistes. La dansa Kandy generalment és interpretada per cinc o sis persones, actualment homes i dones. A més, hi ha altres formes de dansa característiques de zones concretes. També hi ha balls i cants tradicionals que han estat mantinguts fins al segle XXI gràcies a grups o castes de músics professionals. Aquest és el cas de les danses de màscares, relacionades amb els rituals d’exorcisme i acompanyades de cants i tambors.
Pel que fa als instruments, el tambor sempre ha tingut un paper predominant al país. En la tradició singalesa hi ha més de vuitanta menes diferents de tambors. El tammättama, un tambor doble que es percut amb baquetes corbades, és un dels més importants. El tambor magul bera, de forma tubular, també és molt utilitzat. Es penja a la cintura amb una cinta i es colpeja pels dos costats. L’altre tambor destacat és l’anomenat udäkki. Gràcies a un tensor, que es controla amb una mà, és possible variar-ne la tensió de la pell, que es colpeja amb l’altra mà. Segons Pandith Amaradeva, estudiós de la música de Sri Lanka, l’orquestra tradicional és formada per setanta-cinc instruments entre els de percussió, cordòfons, idiòfons, aeròfons i membranòfons. Pel que fa als cordòfons hi ha vuit menes de vīṇā amb un nombre variable de cordes, de tres a vint-i-una. Els aeròfons són de bambú i fusta, i el grup dels idiòfons és constituït bàsicament per tālampota (címbals) i mini kikini, unes campanes petites.