El 1231 es creà la plaça de kantor a l’església de la Santa Creu, però no es coneixen els noms dels qui l’ocuparen fins al començament del segle XV. A partir de la meitat d’aquest segle, a més, es té constància de l’existència de músics de cort a Stuttgart. Fou, però, amb el duc Ulric I (1498-1519 i 1534-50) que la ciutat conegué per primera vegada una època d’esplendor musical. El duc, gran amant de la música, contractà per a la capella de la cort músics excel·lents, entre els quals H. Finck, S. Virdung, J. Schapff, G. Brack, J. Fuchwild o B. Ducis. Després d’algun temps de turbulències polítiques durant el qual el duc estigué a l’exili (1519-34), Stuttgart tornà a ser un centre musical important. Quan Ulric I tornà al poder el 1534, es convertí al luteranisme i la capella ducal esdevingué un centre notable de producció de música religiosa protestant. Sota el domini dels ducs Christoph (1550-68), Ludwig (1568-93) i Friedrich (1593-1608) es mantingué l’alt nivell musical que fins llavors havia caracteritzat la capella de la cort. Entre els membres de la capella més destacats d’aquest període hi hagué L. Daser (1572-93) i B. Hoyoul (1589-94), deixeble de R. de Lassus.
Durant el primer terç del segle XVII, el mestre de capella més notable fou B. Froberger, pare de J.J. Froberger, que mantingué viva la capella malgrat els problemes causats per la guerra dels Trenta Anys (1618-48). El 1634, però, els esdeveniments polítics afectaren greument Stuttgart i la capella fou suprimida. No es tornà a reorganitzar fins el 1657, aquesta vegada sota la direcció de S. Capricornus. El 1674 s’inaugurà un nou teatre de la cort, la Komödienhaus, per tal de substituir la vella Lusthaus. El període més rellevant de l’òpera a Stuttgart coincidí amb l’època en què J.S. Kusser fou director musical a la cort (1700-04). Durant aquest temps les representacions assoliren un alt nivell i es portaren a escena obres del mateix Kusser i també d’altres compositors, com J.B. Lully. Sota l’impuls de Carles Eugeni I de Württemberg (1744-93) començà un altre període de gran dinamisme musical, que convertí Stuttgart en un centre operístic molt important. Nombrosos cantants cèlebres hi actuaren, com ara Francesca Cuzzoni, i el compositor Niccolò Jommelli, que ocupà el càrrec d'oberkapellmeister del 1753 al 1769, donà més esplendor a les representacions d’òpera tot afegint-hi cors i ballets i engrandint l’orquestra. Els problemes econòmics de la cort, però, obligaren, al final dels anys seixanta, a prendre mesures dràstiques. S’hagué de prescindir dels serveis de Jommelli, i tant l’orquestra com l’òpera i el ballet veieren reduïts notablement els seus membres. Al principi del segle XIX foren mestres de capella a la cort J.F. Kranz (1802-07) i F. Danzi (1807-12). L’òpera recuperà la seva antiga vitalitat gràcies als mestres de capella de la cort C. Kreutzer i J.N. Hummel, el darrer dels quals hi estrenà Fidelio, de L. van Beethoven, el 1817. Del 1819 al 1856 fou mestre de capella P. von Lindpaintner, un director d’orquestra molt apreciat per F. Mendelssohn i H. Berlioz, i que portà a Stuttgart alguns dels millors virtuosos del moment, com el pianista F. Liszt i els violinistes N. Paganini o H. Vieuxtemps, i estrenà L’étoile du Nord, de G. Meyerbeer, dirigida pel mateix compositor.
Però Stuttgart, durant la segona meitat del segle XIX, fou sobretot un centre de la música simfònica. Hi dirigiren concerts F.P. Lachner, C. Reinecke, Max Bruch i el mateix J. Brahms. El 1857 fou fundada la Musikhochschule de Stuttgart, que el 1921 passà a anomenar-se Escola Superior de Música de Württemberg. El vell teatre fou destruït en un incendi el 1902, i el 1912 s’inaugurà el Königliches Hoftheater-Grosses Haus. M. von Schillings ocupà el càrrec de director de l’òpera i dels concerts del 1908 al 1918. Amb ell l’òpera prengué una nova embranzida i Richard Strauss hi veié estrenada la seva Ariadne auf Naxos el 1912. Schillings fou substituït per F. Busch (1918-22), un ardent defensor de la música moderna. Mentre Busch exercí el càrrec, estrenà obres de compositors contemporanis, com F. Schreker i P. Hindemith. El seu successor, C. Leonhardt (1922-37), portà a escena totes les òperes de C.M. von Weber el 1926 amb motiu del centenari de la mort del compositor, i feu el ma teix amb R. Wagner el 1933 per commemorar els cinquanta anys de la seva mort. Del 1949 al 1972 ocupà el mateix càrrec W.E. Schäfer, des del qual sempre promocionà la música més innovadora. Així, per exemple, en col·laboració amb el mateix compositor, estrenà moltes obres de C. Orff. Els successors de Schäfer foren H.P. Doll (1972-85), W. Gönnenwein (1985-91) -amb qui treballà com a director musical L.A. García Navarro- i, des del 1992, K. Zehelein, que ha fet que el teatre sigui considerat, en els darrers anys, un dels més importants d’Alemanya. Una altra institució important a la ciutat és el Ballet de l’Òpera de Stuttgart, que ha estrenat obres de G. Ligeti, M. Kagel o L. Nono. L’Orquestra Simfònica de la SDR de Stuttgart, ara SWR, i la Filharmònica de Stuttgart són dues de les orquestres alemanyes més prestigioses. Pel que fa a la música de cambra, els conjunts més notables són l’Orquestra de Cambra de Stuttgart, fundada el 1945, i el Quintet de Vent de Stuttgart. Ja els anys vuitanta nasqué la Jove Orquestra Filharmònica, dedicada sobretot a la divulgació de la música contemporània. També dedicat a la música vocal contemporània, hi ha el cor Schola Cantorum, dirigit per Clytus Gottwald, que ha dut a terme nombrosos enregistraments. A Stuttgart se celebren diversos festivals musicals, alguns dels quals dedicats al jazz, com ara l’Internationale Theaterhaus Jazztage, el Festival de Jazz a l’Aire Lliure i el Fellbacher Jazz Weekend. Pel que fa a altres estils musicals, cal destacar el festival Eclat, fundat el 1980 com a Tage für Neue Musik Stuttgart (Dies per la Nova Música), i el de música vocal contemporània Metapher, nascut el 1993.