Música culta
Durant l’Edat Mitjana, les catedrals (Ginebra, Lausana, Basilea) i els monestirs (SaintMaurice, Romainmôtier, Engelberg) foren els principals centres musicals. El més significatiu fou, sens dubte, el monestir de Sankt Gallen, fundat per sant Otmar el 720. Músics, poetes i intel·lectuals protagonitzaren l’època més esplendorosa del cenobi, als segles IX i X, entre els quals sobresurten Hartmann (m. 864), Notker (m. 912) i Tuòtil (m. 915). A partir del segle XIII les catedrals suïsses anaren guanyant protagonisme, com les de Basilea, Friburg, Lausana i Zuric, en la qual se sap que es practicava la polifonia des del final d’aquesta mateixa centúria. Pel que fa a la música profana, cal destacar la presència de trobadors i joglars, suïssos i estrangers, a tot el territori. A partir del segle XIV les ciutats més importants començaren a tenir el seu propi grup de músics municipals, que tocaven en festivitats i celebracions diverses. L’arribada de la Reforma afectà profundament la vida musical suïssa. Els líders reformistes, entre ells Calví i Zwingli, condemnaren la presència d’instruments a l’església, tot al·legant que el seu so distreia els fidels. Només fou permès el cant de salms. Cap al segle XVII, l’austeritat dels primers temps de la Reforma passà a formar part del passat, i els orgues i altres instruments tornaren a les esglésies. Al segle XIX aparegueren diverses societats musicals, com ara la Société de Musique Helvétique (1808), i el país rebé la visita d’alguns compositors cèlebres, entre ells F. Mendelssohn, R. Wagner, J. Brahms i P.I. Cajkovskij.
Els primers compositors suïssos destacats foren H. Suter i H. Huber, a la banda de parla alemanya, i G. Doret i E. Jaques-Dalcroze, a la part francesa. Entre les orquestres més importants creades entre el segle XIX i el principi del XX hi ha l’Orquestra de la Tonhalle de Zuric (1868) i l’Orquestra de la Suisse Romande (1918). Més tard nasqué l’Orquestra de Cambra de Basilea (1926), fundada per Paul Sacher. Les avantguardes europees també arribaren a Suïssa i foren assimilades per autors com K. Huber, H. Holliger, J. Wildberger, R. Kelterborn i H. Sutermeister, aquest darrer destacat operista. Així mateix sorgiren publicacions musicals, la primera de les quals es creà a Zuric el 1862 ("Schweizerische Musikzeitung"). Ja al segle XX nasqué la "Revue musicale de la Suisse romande" (1948). La gran vitalitat musical suïssa queda reflectida també en els nombrosos festivals existents. Alguns dels més notables són el Festival de Lucerna, creat el 1938 i dirigit per M. Haefliger des del 1999, que ofereix programes variats amb música simfònica, vocal i de cambra, i el Festival de Ginebra, nascut el 1947 i que inclou des de música culta fins a música popular passant pel jazz. Els principals centres d’ensenyament musical són el Conservatori de Ginebra, fundat el 1835, el de Zuric i, a Basilea, el Conservatori i la Schola Cantorum Basiliensis, creada el 1933. El Concurs Internacional de Ginebra, instituït el 1939, ofereix a joves intèrprets l’oportunitat de donar-se a conèixer. Entre els guanyadors d’aquest certamen que després han adquirit fama internacional hi ha M. Argerich, M. Pollini i G. Solti.
Música popular
El cant tradicional suís és, majoritàriament, a una sola veu. Algunes cançons de Nadal, Cap d’Any o l’Epifania, però, es canten a veus paral·leles a distància de 3a o 6a i, encara més rarament, polifònicament. El cant que s’ha convertit en un símbol nacional suís és el iòdel, on s’alternen ràpidament el falset amb la veu de pit. Originàriament l’interpretaven els pastors per a cridar el ramat. Alguns compositors, suïssos i estrangers, com ara J.H. Tobler, F. Huber o R. Strauss, l’han incorporat en les seves composicions. El iòdel sovint anava acompanyat per idiòfons, com ara l’esquella. Un altre cant per a cridar el ramat era l’anomenat ranz des vaches o kühreihen. No feia ús del falset i, contràriament al iòdel, tenia un text, normalment referit a l’amor que el pastor sent pel seu ramat. El ranz des vaches també s’interpretava amb instruments, generalment l'alphorn, el sac de gemecs o el violí. Relacionat així mateix amb el món pastorívol hi ha el betruf o alpsegen ('benedicció alpina'), associat amb els rituals màgics practicats pels pastors. En les formes cristianitzades del betruf s’invocava la protecció de la Verge Maria i dels sants.
Tots aquests cants han desaparegut del món rural amb els canvis socials i econòmics del segle XX. Les cançons que han sobreviscut són les associades a festivitats religioses i celebracions diverses, com per exemple cants de Nadal, de primavera, cançons infantils, patriòtiques i d’amor. Majoritàriament, totes tenen un origen molt més modern que els cants pastorívols i es remunten al segle XIX. A més de les cançons estrictament populars hi ha les compostes "a l’estil popular", conegudes com a schweizerlieder. Sorgides al final del segle XVIII, tingueren una àmplia difusió durant el XIX, amb el despertar de la consciència nacional suïssa. Pel que fa a la música instrumental, cal destacar els conjunts formats de pifre i tambor, que tocaven en processons i altres cerimònies. També hi havia formacions instrumentals de violins, clarinets, schwäfelpfeiffen (tipus de flauta dolça), trompetes i acordions que acompanyaven les danses populars. Les danses de parella són les danses folklòriques suïsses que més bé han sobreviscut. La resta de balls pretesament populars que encara es practiquen són, com els schweizerlieder, producte de l’adaptació d’antigues danses als gustos estètics dels nous temps. Aquestes danses "folkloristes" són ballades en festivals de música popular i com a espectacle turístic.
Bibliografia
- Geiser, B.: Das Alphorn in der Schweiz, Haupt, Berna 1976
- Refardt, E.: Musik in der Schweiz, Haupt, Berna 1952
- Soubies, A.: Histoire de la musique: Suisse, Flammarion, París 1899
- Witzig, L.: Dances of Switzerland, Max Parrish, Londres 1949