El 80% de la població pertany a l’ètnia thai. També hi ha xinesos, la minoria més nombrosa, malais i khmer. El budisme, arribat al segle VIII, és la religió oficial. Se sap ben poc de la música tailandesa anterior al segle XIX. Ha recollit elements de totes les cultures circumdants, els ha adaptats i els ha incorporats a la tradició musical pròpia. S’ha mostrat impermeable, però, a la influència de la música occidental. Els missioners cristians introduïren la seva música sacra al segle XIX, però no ha tingut cap impacte sobre la música tradicional tailandesa. Es conserven alguns annals de la cort de Bangkok que fan referència a la música practicada anteriorment a aquesta centúria, si bé es tracta només de comentaris de caràcter general o de llistes d’instruments musicals, sense cap explicació concreta. L’organització sonora de la música instrumental tailandesa es regeix per l’anomenada tècnica d'"estratificació polifònica" o heterofonia: una melodia és interpretada simultàniament amb una o diverses variants d’ella mateixa. El tempo acostuma a ser binari i l’accent més important recau sobre el quart temps. Els tailandesos no posseeixen una terminologia teòrica musical pròpia. Els modes de la seva música tenen molts paral·lelismes amb els de la música xinesa: són possibles els cinc modes, un sobre cada grau de l’escala pentatònica fonamental.
El repertori més antic de la música tradicional tailandesa és el na-phat. Na-phat és un nom col·lectiu que designa un conjunt de peces orquestrals usades en rituals i danses. Aquestes peces presenten i representen una sèrie preestablerta d’accions que tenen lloc al llarg de la funció. Per exemple, acompanyen un personatge humà quan es posa dret, camina, seu o corre. Algunes són utilitzades per a representar animals, com ara tigres o ocells. Els objectes són tractats de manera similar. És semblant al leitmotiv de la música occidental. Les peces del na-phat són interpretades per l’anomenat pi-phat, un conjunt instrumental format per quinze instruments, entre els quals hi ha el pi nay, semblant a l’oboè, diversos xilòfons, dos carillons de gongs disposats en semicercle i un címbal. El pi-phat també acompanya les representacions de teatres d’ombres i la dansa amb màscares anomenada khon. Tot i que el pi-phat té segles d’existència, la seva actual composició data del segle XIX. Altres conjunts instrumentals característics de Tailàndia són el mahōrī i el khruāng saī, ambdós de dimensions més reduïdes. El khruāng saī és format exclusivament per instruments de corda. Els principals instruments de la música tradicional tailandesa són el pi nay i quatre menes de xilòfon, dos de més aguts anomenats ranat ek i ranat thong ek, i dos de més greus, el ranat thum i el ranat thong tum. Hi ha una gran varietat d’instruments de percussió. Destaca el carilló de gongs, que té dues variants, el khong wong yai i el khong wong lek. També hi ha platerets i tambors de diverses mides. Així mateix és molt típica la flauta de bambú klui. Entre els cordòfons sobresurt el so, de dues o tres cordes fregades. El cakhé és és l’instrument de corda pinçada més popular.