El document musical de més antiguitat conservat a la ciutat són les "epístoles farcides", espècie de trops que daten del segle XIII. El primer acostament important entre el món religiós i el profà a la catedral valenciana es concretà en el Cant de la Sibil·la, obra que s’insereix de ple en el món dels drames litúrgics medievals. A la ciutat es representaven, a més, els tres misteris del Corpus: Sant Cristòfol, Adam i Eva i Rei Herodes, l’origen dels quals ha de remuntar-se al final del segle XIV.
Durant el segle XV la música tingué una intervenció destacable en diversos esdeveniments de València. En el camp profà, està documentat el gran coneixement que gremis i confraries tenien d’alguns instruments (els tabalots del gremi de pelaires), i es conserven ordenances relacionades amb la música (al costat dels fusters se cita els constructors d’instruments). A partir del XVI es pot parlar d’un veritable renaixement musical. Les capelles dels nobles convertiren València en un focus d’atracció per als músics, sobretot la magnífica cort del duc de Calàbria, Ferran d’Aragó. Des del 1526, la capella musical tenia quaranta cantors i instrumentistes. Com a resultat de la seua activitat sorgiren diverses recopilacions, entre les quals destaca el Cançoner del Duc de Calàbria.
En perdre importància la intensa vida cortesana del segle XVI, el Barroc valencià es limità als centres religiosos. Al segle següent es fundà una institució musical religiosa molt important: el Reial Col·legi del Corpus Christi, també anomenat Col·legi del Patriarca. Ací (i també a la catedral) treballà Joan Baptista Comes, la gran figura de la primera meitat del XVII. Joan Cabanilles exercí eixe paper en la segona part del segle, però concentrà la seua activitat a la seu. Així mateix, cal assenyalar la progressiva significació que aconseguí la música escènica localitzada al Teatre de l’Olivera, principal local de València.
Arturo Zabala estudià el fort desenvolupament de l’òpera italiana, al segle XVIII. Del 1701 al 1748, el gènere tingué especial acceptació en els cercles aristocràtics i es transmeté a les capes socials inferiors, que freqüentaven el Corral de l’Olivera, fins la prohibició de representacions el 1748. El 1761, aixecada la suspensió, es reprengueren les funcions a la Botiga de la Lleixa, antic magatzem condicionat com a teatre. Ací s’inicià l’apogeu de l’òpera italiana gràcies, sobretot, a les millores escèniques i s’estengué fins el 1779, data d’una nova prohibició. Juntament amb la catedral i el Col·legi del Patriarca, l’altre gran centre religiós de la primera meitat del XVIII fou l’antiga església de la Congregació de Sant Felip Neri, on es representaren diversos oratoris.
Al segle XIX es poden establir diversos períodes que enllacen amb les primeres dècades de la centúria següent. Del 1790 al 1830, els teatres destaquen per la seua provisionalitat i per les males condicions. No obstant això, el 1832 s’inaugurà un espai escènic apropiat per a representar-hi gènere líric: el Teatre Principal. L’altre coliseu important fou el Princesa, inaugurat el 1853. Durant l’últim quart del segle XIX i les primeres dècades del XX aparegueren nous locals, com el Russafa, l’Apollo, l’Eslava o el Líric. A partir del 1860 anaren sorgint assenyalades institucions i agrupacions. El 1840 ja existien bandes civils a València que donaven mostres d’una qualitat cada vegada major. Cal destacar dues dates clau: el 1886, amb la creació del Certamen Internacional de Bandes de Música, i el 1903, amb el naixement de la Banda Municipal.
Les societats culturals tingueren una gran importància en la vida musical, en especial el Liceu Valencià i la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, fundadora, el 1850, de la primera Escola Popular de Música de caràcter públic i gratuït. Després sorgiren les Escoles Municipals de Música, i nasqué la necessitat d’un centre especial que cristal·litzà el 1879 amb la inauguració del conservatori.
Un aspecte que connecta amb l’educació musical és el món dels cors. El 1850, els alumnes més destacats de l’Escola Popular de Música formaren els primers cors infantils valencians. L’aparició d’altres grups corals entorn del 1860 constituí l’inici del floriment orfeonístic valencià de la dècada del 1890, quan es creà la Societat Coral Orfeó Valencià, refundada el 1905 amb el nom de Societat Coral El Micalet. A partir del 1875 s’observa un canvi en el món instrumental amb la creació d’agrupacions dedicades al simfonisme i a la música de cambra: Societat Artisticomusical de Concerts, Societat Valenciana de Quartets, Orquestra Goñi, Orquestra Valenciana de Cambra, etc. Tot això suposà la creació d’un públic que el 1912 propicià la fundació de la Societat Filharmònica i que donà suport a l’Orquestra Simfònica, nascuda el 1916.
Des de la Guerra Civil Espanyola fins avui, l’activitat lírica s’ha reduït, a València, respecte a la del segle XIX. Al contrari, la vida simfònica visqué un moment clau amb la creació de l’Orquestra Municipal (1943), formació que, amb l’edificació del Palau de la Música (1987) i l’adopció del nom Orquestra de València, ha mantingut una important fase de creixement.
Les societats corals, per altra banda, representen un món en expansió. S’han consolidat els grups més veterans (Orfeó Universitari, Petits Cantors) i és remarcable la qualitat dels més recents. En els últims temps destaca el Cor de la Generalitat Valenciana, primera coral de caràcter professional de la ciutat.
Bibliografia
- Climent, J.: Historia de la Música Valenciana, Rivera, València 1989
- Diversos autors: Historia de la Música de la Comunidad Valenciana, Prensa Valenciana, València 1992
- López-Chavarri i Andújar, E.: 100 años de Música Valenciana, 1878-1978, Caja de Ahorros de Valencia, València 1978
Complement bibliogràfic
- Ruiz de Lihory i Pardines, Josep: La música en Valencia: diccionario biográfico y crítico, Est. Tip. Domenech, Valencia 1903
- Zabala, Arturo: La ópera en la vida teatral valenciana del siglo XVIII, Diputación Provincial, Instituto de Literatura y Estudios Filológicos, Valencia 1960
- Villalmanzo Cameno, Jesús: La música en la parroquia de los Santos Juanes de Valencia durante el s. XVIII, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Valencia 1992
- Reglamento del Círculo Musical de Valencia, Círculo Musical de Valencia, ~ 1900
- Moraleda i Monzonís, Joan: La música en el Corpus de Valencia, Ajuntament de València, Regidoria de Festes, València 1993
- Gil Alonso, Berta Antonia: Los cantorales del Real Colegio Seminario de Corpus Christi de Valencia: su catalogación
- Martínez Alcarria, José: Descripción del órgano grande de esta Santa Iglesia Metropolitana de Valencia, Benito Monfort, impresor del Ilmo. Cabild, Valencia 1833
- Hurtado, Rofert: Orgues del País Valencià: Orgue del Col·legi de Sant Josep dels Jesuïtes a València, Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, València 1979
- Villalmanzo Cameno, Jesús: Orgues del País Valencià: Orgue del Convent del Carme del Calçat de València, Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, València 1981
- Galbis López, Vicente: La música escénica en Valencia: 1832-1868, del modo del antiguo régimen a la organización musical del estado burgués
- Sanchis i Sivera, Josep: Organeros medievales en Valencia, Revista de Archivos, Madrid 1925
- Primer encuentro sobre composición musical: Valencia 1988, textos y ponencias... organizado por la Asociación Valenciana de Música Contemporánea, Generalitat Valenciana, Área de Música del IVAECM, Valencia 1989
- Bueno Camejo, Francisco Carlos: Historia de la ópera en Valencia y su representación según la crítica de arte: de la monarquía de Alfonso XIII a la guerra civil española, Universitat de València, Valencia 1997
- Sanchis i Sivera, Josep: Orgues del País Valencià: Orgue de la Catedral de València, Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, València 1980
- 50 aniversari Orfeó Universitari de València, Orfeó Universitari de València
- Fundació General Universitat de València, València 1999