La població és majoritàriament francòfona. Valònia no està separada de França, Alemanya i Flandes per cap frontera natural, de manera que presenta trets de les tres cultures i la seva música popular no és sinó una barreja de diverses influències. El repertori melòdic való, que no ha estat encara investigat de manera exhaustiva, té com a característiques principals la tendència al mode major, l’àmbit reduït i el gust pel grau conjunt. Els melismes són molt poc corrents i, en canvi, és freqüent la regularitat sil·làbica. La majoria de les melodies comencen de forma anacrústica. La polifonia popular és molt escassa a Valònia i el cant coral és normalment monòdic. De les melodies que s’han transcrit, la major part pertanyen al repertori de solista. Moltes estan associades al dialecte való i tenen l’origen a la regió de Lieja, sobretot els anomenats noëls i cramignons. Fins al començament del segle XX, les ciutats valones eren plenes de cantants ambulants, que interpretaven cançons de tema amorós als mercats i a les fires.
Un instrument curiós típic de Valònia és la flauta feta amb banyes de vaca (flauta de corn). L’últim intèrpret tradicional d’aquest instrument fou Henri Crasson de Waimes, a la província de Lieja. L’instrument té quatre o cinc forats, un dels quals per al dit gros, i es toca amb la mà esquerra. Des del segle XIX s’ha fabricat en sè-rie i amb altres materials, com el plàstic o el metall. Es presta a la interpretació de melodies en staccato i té poques possibilitats cromàtiques. La flauta de corn fou parcialment substituïda per l’ocarina, importada de França. A Valònia també hi ha una important tradició de flautins travessers i tambors, sovint associats a la música de dansa. El sac de gemecs, en canvi, és més típic de Flandes. Durant el vuit-cents era habitual trobar a cada poble un conjunt de metall per a les festes i cerimònies, format per un clarinet, una corneta, un trombó i un bombardó. Les danses més típiques de la regió són la maclotte, el passepied, l'allemande i l'amoureuse. Aquesta tradició està documentada en les col·leccions privades de Jean-Henry Lambert, François-Joseph Jamin i Jean-Guillaume Houssa. Es tracta de partitures que ofereixen de vegades notacions prou complexes. L’harmònica, l’acordió baix i la cítara són també instruments típics del folklore való.