S’han conservat pocs documents de l’Edat Mitjana, perquè la majoria foren destruïts en els greus incendis dels anys 1483, 1574 i 1577 del Palazzo Ducale. En algunes de les fonts que han pervingut sl’activitat de Leonardo Veniero a la capella de l’església de San Giorgio al final del segle XII. Les primeres notícies de l’activitat de la capella de la basílica de San Marc daten de gairebé dos segles més tard. Al segle XIV es difongué entre els nobles la pràctica del llaüt per a l’acompanyament de cançons, de les quals queden molts textos però cap partitura. La creixent importància econòmica de Venècia durant el segle XVI atragué a la ciutat nombrosos músics estrangers, sobretot de Flandes, cosa que afavorí el desenvolupament de l’edició musical i feu que Venècia esdevingués el centre més destacat de l’època. O. Petrucci, A. Gardane i G. Scotto en foren els protagonistes principals. La situació econòmica i cultural d’aquells anys beneficià el naixement de l’anomenada Escola Veneciana, centrada sobretot a la capella de l’església de Sant Marc, on treballaren molts dels seus membres. El primer representant fou A. Willaert, mestre de capella del 1527 al 1562.
El 1613 C. Monteverdi fou nomenat mestre de Sant Marc, càrrec que conservà durant uns trenta anys. Amb ell l’òpera deixà de ser un espectacle reservat per a la cort i començà a oferir-se a tots els ciutadans gràcies a la construcció de nous teatres, fets de fusta. L’èxit de l’òpera afavorí l’obertura de setze nous teatres durant el segle XVII, entre els quals cal esmentar el Teatro di San Cassiano (1637) i el de San Moisè (1639). En aquest context cal destacar la figura de Francesco Cavalli, recordat per la seva producció d’òpera i també com a compositor de música sagrada, organista i mestre de capella a Sant Marc. Al segle XVIII la pràctica musical es difongué notablement entre els nobles i les classes benestants, amb músics de qualitat excel·lent que es qualificaren a si mateixos d’aficionats, com fou el cas de T. Albinoni i B. Marcello. També es crearen cors femenins als quatre orfenats de la ciutat, que alguns anys després esdevingueren importants centres d’ensenyament musical. Aquests cors de noies, amb acompanyament instrumental, cantaven a les esglésies en els actes litúrgics, i en determinades ocasions intervenien en les festes de la ciutat. El mateix A. Vivaldi escriví la majoria de les seves obres per a un d’aquests cors, el de l’Ospedale della Pietà, on transcorregué gran part de la seva vida com a mestre. Al mateix temps es desenvolupà l’estil venecià de l'opera buffa, caracteritzat per una definició psicològica dels personatges més gran. L'opera buffa veneciana trobà en el dramaturg C. Goldoni un genial llibretista, el qual influí de manera determinant en el melodrama del segle XVIII i en B. Galuppi, mestre de capella a Sant Marc, el músic que millor representà aquest estil operístic.
El 1792 s’inaugurà el Teatro La Fenice, que des de l’origen s’imposà com a sala principal de la ciutat, i esdevingué un dels més importants d’Itàlia. El 1797 fou l’any de la fi de la República veneciana, que caigué en mans de Napoleó. Més tard passà a l’imperi Austríac, al qual pertanyé fins el 1866. Aquests canvis polítics repercutiren negativament en la vida cultural de Venècia, ciutat que no obstant això continuà mantenint la seva fama gràcies a l’activitat de La Fenice, i el públic venecià decidia l’èxit o el fracàs d’una òpera. S’hi estrenaren òperes com Artemisa, de D. Cimarosa, Tancredi (1813) i Semiramide (1823), de G. Rossini, i Rigoletto (1851) i Simon Boccanegra (1857), de G. Verdi. Al segle XX, arran de la decadència de l’òpera i el gust naixent per la música instrumental, La Fenice reduí el nombre de representacions teatrals i començà a acollir temporades de concerts. Cal esmentar també l’escola musical del mateix teatre -des del 1940 convertida en conservatori-, en la qual, sota la direcció de G.F. Malipiero, iniciaren la seva formació musical compositors tan importants com B. Maderna i L. Nono.
Encara que l’incendi de La Fenice del 1996 -en procés de reconstrucció- ha deixat la ciutat sense el seu principal espai musical, la programació de concerts i òpera de la fundació del teatre continua en altres sales, i Venècia manté una notable vida musical gràcies a l’activitat de les nombroses entitats existents. Entre els teatres que ofereixen temporades operístiques regulars hi ha el Goldoni i el Teatro Fondamenta Nuove. A més, l’activitat concertística de la ciutat deu molt a l’obra de promoció realitzada per l’Accademia di San Rocco i a les actuacions de l’orquestra Symphonia Veneziana. Entre les institucions que es dediquen als estudis musicològics destaca el Centro di Cultura Musicale Superiore de la Fondazione Ugo e Olga Levi, entitat que també organitza concerts i posseeix una extensa biblioteca. A les biblioteques de San Marc i del Teatro La Fenice es conserven importants manuscrits musicals i a la Fondazione Cini hi ha uns 36 000 llibrets d’òpera. Des del 1953 s’organitza el festival Vacanze Musicali, i des del principi de la dècada del 1990, el festival d’estiu Musica in Laguna, dedicat al jazz.