Música culta
Hi ha poques dades sobre la música interpretada durant els segles de colonització. Els primers missioners que arribaren a la zona foren els franciscans, però els autèntics protagonistes de la introducció de la música europea al Brasil foren, com en molts altres països sud-americans, els jesuïtes. El pare Manuel de Nóbrega (1517-1570) fou el primer que introduí l’ensenyament de la música a Bahia. Els principals centres musicals foren Bahia, Pernambuco, Salvador i la província de Minas Gerais. Durant el darrer terç del segle XVIII aquesta província experimentà un espectacular desenvolupament econòmic i esdevingué un important centre cultural i sobretot musical. Sembla que un gran nombre de músics, molts dels quals eren mulats, vivien i treballaven en diverses ciutats de la zona. Destacaren J.J. Lobo de Mesquita, M. Coelho Neto i F. Gomes da Rocha. Bàsicament conrearen gèneres de música religiosa, com ara misses, motets i antífones per a cor i amb acompanyament instrumental. Totes aquestes obres eren en llatí, però també fou descoberta una obra en portuguès, un oratori d’I. Parreira Neves compost el 1789. Pel que fa a Bahia destaca la figura de Damião Barbosa de Araújo (1778-1856) i, a São Paulo, André da Silva Gomes (1752-1844), que fou músic de la catedral d’aquesta ciutat. Rio de Janeiro adquirí importància com a centre polític i cultural quan la cort portuguesa s’hi traslladà el 1808. El rei Joan VI de Portugal fou un protector de les arts i tingué al seu servei músics notables. Tot i el declivi que experimentà la música religiosa al llarg del segle XIX cal destacar el compositor José Mauricio Nunes Garcia (1767-1830), mestre de la capella reial. Durant aquest període molts músics professionals començaren a arribar d’Europa i s’instal·laren al Brasil. Entre ells cal destacar el portuguès Marcos Portugal (1762-1830), figura clau en la vida musical de Rio de Janeiro, i l’austríac Sigismund Neukomm (1778-1858), compositor que ja en aquell moment utilitzà melodies populars, per la qual cosa pot ésser considerat un precedent del nacionalisme musical brasiler.
Després de la independència (1822) el Teatre Reial esdevingué Teatre Imperial i el govern subvencionà també altres teatres. Durant el regnat de Pere II, fill de Joan VI, hom donà també una considerable protecció a la música, però especialment a l’òpera italiana, que fou l’estrella de la vida musical de la ciutat al llarg de tot el segle XIX, juntament amb la música de saló. Bellini, Rossini i Verdi eren els compositors més populars. Josep Amat fundà el 1847 l’Acadèmia Imperial de Música i Òpera Nacional, amb la intenció d’estimular la producció d’òperes autòctones. Molts músics locals es dedicaren a aquest gènere, com ara E. Álvares Lôbo, Alves de Mesquita i Antônio Carlos Gomes. Francisco Manuel da Silva creà, el 1841, el Conservatori de Rio de Janeiro, antecessor de l’Escola Nacional de Música de la Universitat de Brasil. Les societats de concerts no començaren a sorgir a Rio de Janeiro fins al darrer terç del segle XIX. Prestigiosos intèrprets d’arreu del món hi feren acte de presència i donaren a conèixer les noves tendències musicals. Compositors brasilers, com Leopoldo Miguez o Henrique Oswald, s’emmirallaren en la música que es feia en aquells moments a Europa. Francisco Braga fou un gran promotor de la música wagneriana, que tingué un gran pes en el desenvolupament musical brasiler de l’època. El nacionalisme musical també es feu sentir entre compositors com Itiberê da Cunha i Alexander Levy.
Al segle XX, la música popular, formada per les aportacions índies, africanes i portugueses, és la font d’inspiració d’autors com Alberto Nepomuc (1864-1920), un dels màxims representants del nacionalisme musical. Després d’ell destaca la figura d’Héitor Villa-Lobos (1887-1959), autor prolífic que cultivà molts gèneres i que també formà part del corrent nacionalista. Actualment continua essent considerat el compositor brasiler per excel·lència i el de més renom internacional. Alguns contemporanis de Villa-Lobos són Óscar Lorenzo Fernández, Luciano Gallet, Francisco Paulo Mignone, clarament orientats cap a la música popular. Entre els compositors posteriors destaquen Mozart Camargo Guarnieri, Luiz Cosme i Radamés Gnattalli, que en les seves obres usaren el folklore brasiler d’una manera molt més subtil, tot rebutjant el pintoresquisme d’alguns compositors anteriors. Durant els anys quaranta, Claudio Santoro i César Guerra Peixe alternaren la tendència nacionalista amb les tècniques en voga a Europa, com ara el dodecatonisme de Schönberg, l’atonalisme i el neoclassicisme. El mètode dodecatònic fou conegut també gràcies a Hans Joachim Koellreutter (1915), que s’establí al Brasil i creà el grup Música Viva (1939) amb l’objectiu de difondre aquesta tècnica. Els anys seixanta, São Paulo esdevingué el centre de l’avantguarda musical brasilera. El grup Música Nova, amb compositors com Gilberto Mendes o Willy Corrêa de Oliveira, es dedicà al serialisme i a tècniques experimentals. També el Grupo de Compositores da Bahia, fundat el 1966, amb Ernst Widmer, Jamary Oliveira i Milton Gomes, es decantà per tècniques electròniques i aleatòries i trencà completament amb el nacionalisme musical. Ja els anys setanta destaca Marlos Nobre (1939), un dels compositors experimentals que tingué més èxit i que el 1971 creà la Sociedade Brasileira de Música Contemporânea juntament amb Aylton Escobar (1943). A Brasília, Jorge Antunes (1942) formà el 1974 el laboratori de música electrònica i organitzà el Grupo de Experimentação Musical, dedicat a la música electrònica. És ja al segle XX que es poden veure els primers signes d’activitat pel que fa a la musicologia. Destaca la figura de Renato Almeida, amb la História da música brasileira (1926) i el Compêndio de história da música brasileira (1948). Heitor Correa de Azevedo, Mario Raúl de Morais Andrade, Luciano Gallet i Oneyda Alvarenga també dedicaren els seus esforços a l’estudi de la música brasilera.
Música tradicional
Vegeu música popular de l'Amèrica llatina i música indígena de l'Amèrica Central i del Sud.