R. Wagner creia en la necessitat de crear un nou repertori musical basat en aquesta mena de música, que tindria com a objectiu una futura millora espiritual de la humanitat. El compositor alemany, tot seguint l’obra de L. Feuerbach (1804-1872) Principis de la filosofia del futur (1843), redactà el 1849 L’obra d’art del futur, on defensava la necessitat d’arribar a l’obra d’art absoluta. Alguns anys més tard, el 1860, escriví l’assaig Zukunftsmusik ('La música del futur'), en què tractà sobre diferents formes d’atènyer una nova música, la qual, en el drama musical, actua conjuntament amb l’acció escènica i amb el text poètic tot assolint aquella plenitud quimèrica i romàntica que li seria negada només com a música instrumental pura. La base d’aquesta música del futur, Wagner la veié en la darrera simfonia de L. van Beethoven. La "música del futur" inclogué concepcions tan importants com la "melodia infinita" i la manera d’entendre la forma musical no pas com un concepte de semblances arquitectòniques sinó com un teixit complex, elaborat a partir del leitmotiv, terme que Wagner pròpiament no emprà. Al cap de poc, hom es començà a referir a l’obra wagneriana com a la "música del futur", per tot el llast revolucionari dels seus escrits i les seves composicions. El 1874 A. Peña y Goñi parlà en La España Musical de la "Música del Pervindre" (text traduït al català per J. Pena el 1909).
f
Música