música del Líban

f
Música

Música desenvolupada al Líban.

Per la seva posició estratègica, des de l’antiguitat ha representat el creuament i el punt de convergència de diverses civilitzacions, com ara la mesopotàmica, l’assíria, la babilònica, la persa o la bizantina, i fins el 1975 servia d’enllaç entre l’Europa mediterrània i la resta de països del Pròxim Orient, tant en el camp econòmic com en el cultural. Malgrat la guerra civil (1975-91), continua essent un focus de desenvolupament i de difusió de la cultura àrab oriental, juntament amb Síria i Egipte. El mosaic de confessions religioses representa una de les característiques més destacables de la identitat cultural libanesa. Aquest encontre de religions heterogènies testimonia la història d’una de les primeres regions que experimentaren el fenomen migratori, ja que des d’èpoques remotes el Líban, país muntanyós, acollí els refugiats que fugiren de les persecucions de diverses regions veïnes.

La cultura musical del Líban modern és el reflex fidel de la seva història. La música religiosa té un paper molt important en el paisatge musical libanès, encapçalat pels cants litúrgics de l’Església maronita. En la interpretació contemporània de l’esmentada música destaca la veu de la germana Maria Keyruz, que a través de les seves gires internacionals expressa la sobrietat i l’austeritat del cant maronita, tant en l’idioma siríac com en àrab. En l’àmbit de la música profana, els germans Rahabani -compositors de renom que reberen una cultura musical eclèctica assimilant tant la música tradicional popular i folklòrica àrab com l’occidental- protagonitzaren una part important de la vida musical del Líban durant la segona meitat del segle XX. Des dels primers festivals de la ciutat de Baalbek, els anys seixanta i setanta, els Rahabani ressuscitaren el folklore musical tradicional amb les seves composicions i aconseguiren fer una síntesi dels llenguatges musicals occidental i oriental, utilitzant instruments musicals tradicionals àrabs com l''ūd (llaüt), el nāy (flauta), el qānūn (cítara), etc., i també instruments molt populars a la regió -Líban, Síria i Palestina-, com el miywiz i el minyayrah (menes de clarinets) i el buzuq -llaüt amb mànec llarg considerat com instrument híbrid araboturc i molt popularitzat entre els gitanos del Líban i Síria-, a més d’instruments europeus com el piano, la bateria, el baix elèctric, etc. Gràcies a la veu, ja llegendària a tot el món àrab, de la cantant Feiruz, la poesia i la música dels Rahabani i altres autors tant libanesos com àrabs en general, antics i moderns, anònims i coneguts, assoliren una audiència internacional. Actualment, destaca la veu de Marcel Jalife, que, a través de les seves creacions musicals per a l''ūd, com per exemple l’obra titulada Ğadal ('Diàleg'), per a dos llaüts, pretén renovar el llenguatge musical àrab.

Bibliografia
  1. Chabrier, J.C.: Music in the Fertile Crescent: Lebanon, Syria, Iraq, Cultures, vol. 1-3, UNESCO, París 1974
  2. Hage, L.: Lebanon, dins The New Grove’s Dictionnary of Music and Musicians, vol. 10, Macmillan Publishers, Londres 1980
  3. Jargy, S.: The Folk Music of Syria and Lebanon, "The World of Music", XX/1, 1978