La referència musical més antiga als territoris que actualment formen la Comunitat Autònoma Basca es remunta a la prehistòria. Es tracta d’un corn de cérvol treballat per a aconseguir fins a quatre sons diferents, trobat al jaciment d’Atxeta (Biscaia). No obstant això, i com passa amb la majoria de pobles, es coneix ben poc de la vida musical basca fins ben entrada l’Edat Moderna; fins llavors, tan sols es disposa de minses referències indirectes com la que situa "present a la cort de Navarra i prop del senyor de Biscaia" l’il·lustre trobador Pèire Vidal.
Música culta
L’època del Renaixement veié néixer dos autors bascs de primera fila, el polifonista Juan de Antxieta, cantor i capellà dels Reis Catòlics, i el teòric Gonzalo Martínez de Bizcargui, i també un bon nombre de mestres de capella que, a més, i com a fet diferencial del que s’acostumava a la resta de la Península, destacaren com a organistes i compositors per a aquest instrument. Cal esmentar-ne Matías de Durango i, ja al segle XVIII, Joaquín Oxinaga. D’altra banda, el 1661, tan sols un any després de la visita de Lluís XIV a Sant Joan Lohitzune, on fou rebut per dantzariak, es formà el primer grup de ball de l’Acadèmia de la Dansa de l’Òpera de París, compost per vint-i-cinc bascos. La seva influència encara és perceptible en el vocabulari coreogràfic en passos com el pas de basque o el saut de basque.
La Capella Musical d’Arantzazu, a càrrec dels pares franciscans, que havia assolit molta fama especialment en el camp instrumental tot al llarg del segle XVII, durant la segona meitat del XVIII visqué un període d’esplendor paral·lel a l’impuls de què gaudí la música profana en relació amb els ideals il·lustrats del comte de Peñaflorida. Aquest, gran afeccionat a la música i compositor, fundà la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País, així com el Seminari de Bergara, en el qual es donà una importància especial a la formació musical. Autors destacats de música per a tecla foren els pares Larrañaga i Ibarzabal, i també Manuel de Gamarra. En aquesta mateixa època, i com passava a bona part del continent europeu, es produí un acostament entre les músiques popular i culta -apreciable en bona part dels compositors i en el repertori que n’ha pervingut- a conseqüència del qual l’instrument popular basc més difós, el txistu, s’apropà molt a la música culta. Aquest fet provocà un canvi transcendental en l’ús d’aquest instrument, i en última instància fou el responsable que actualment s’estudiï al conservatori i que el seu aprenentatge hagi assolit el rang de titulació superior.
Al final del segle XVIII, probablement fruit d’un ambient de tertúlies musicals i amb una Sociedad Filarmónica funcionant a Bilbao, aparegué el nen prodigi Juan Crisóstomo de Arriaga, que compongué la seva primera obra a onze anys i abans dels vint era professor al Conservatori de París. La seva mort prematura feu que tan sols pogués deixar una simfonia, una òpera i alguns quartets que formen part del repertori mundial comunament interpretat. Sense altres figures de la mateixa importància, l’ambient musical basc s’enfortí de manera significativa al segle XIX a través de societats filharmòniques, associacions, orfeons, escoles i bandes de música, que substituïren l’antic sistema d’aprenentatge musical centrat en l’àmbit religiós, tot preparant l’eclosió del final de segle. L’especial situació política i social del País Basc, privat de la major part de les seves institucions jurídiques després de les dues guerres carlines, i amb una forta personalitat cultural centrada en el seu idioma preindoeuropeu, creava unes condicions excepcionals per al desenvolupament del nacionalisme musical. Les primeres recopilacions de melodies de Juan Ignacio de Iztueta al principi del segle XIX foren seguides dels cançoners de Jean D. Jules Sallaberry, José Manterola i altres, mentre José María Iparraguirre triomfava dins i fora de les fronteres basques amb un producte que bevia a la vegada de les fonts populars i de les cultes, i que fou considerat com el més emblemàtic de la música basca: el zortzico.
La major part de les figures d’aquesta època completaren la seva formació fora de la Península, particularment a París, Brussel·les i Colònia. Aquest fou el cas de José María Usandizaga, un altre autor que morí molt jove i que deixà obres com Las golondrinas i Mendi-Mendiyan, i també de Jesús Guridi, Resurrección María de Azcue, Pablo Sorozábal o el pare Donostia. Seguint les tendències en voga a Europa, bona part dels esforços d’aquests autors anaren dirigits a la creació d’una òpera nacional basca, cosa que tan sols fructificà amb l’estrena d'Amaya, de Jesús Guridi. Aquest compositor obtingué un èxit més gran amb les sarsueles, especialment El Caserío, i, en el camp simfònic, amb Diez melodías vascas. El material preferit d’aquestes composicions procedia de dos cançoners elaborats al principi del segle XX, el del pare Donostia i, sobretot, el d’Azcue. Paral·lelament, a l’altra banda dels Pirineus es desenvolupà la carrera de Maurice Ravel, el músic més universal d’origen basc.
La Guerra Civil Espanyola suposà, com és lògic, una ruptura absoluta amb aquesta situació, i els autors més relacionats no tan sols amb el nacionalisme musical sinó també amb el polític hagueren d’exiliar-se. Aquest fou el cas dels pares Donostia i Olazarán -aquest darrer autor d’un mètode de txistu-, Eduardo de Gorosarri, Segundo de Olaeta o José Uruñuela. Gabriel Olaizola, per ordre del president basc a l’exili, José Antonio Aguirre, creà, el 1937, l'Eresoinka, espectacle de cor, dansa i música que recorregué Europa duent la causa basca a través de la música.
La vida musical tornà a animar-se a poc a poc amb els autors que romangueren al País Basc -com ara Guridi, director del Conservatori de Madrid, o Sorozábal, que seguia triomfant amb les seves sarsueles- i la incorporació de nous valors com Francisco Escudero, autor de l’òpera Zigor. També la interpretació musical disposà de solistes de rang internacional, com els pianistes Nicanor Zabaleta o Joaquín Achúcarro.
Com a la resta d’Espanya, els corrents musicals d’avantguarda arribaren al País Basc molt tard, cap als anys seixanta. No obstant això, produïren novament figures de valor universal, entre les quals destaquen Luis de Pablo, que en obres com Módulos o We ha conreat els estils dodecafònic, serialista i electroacústic, entre d’altres; Carmelo Bernaola, autor de gran refinament i perfecció, capaç de combinar aquestes tendències avantguardistes amb la música més comercial, i Antón Larrauri, que ha fusionat l’avantguarda amb les tendències nacionalistes.
Des del 1982 la Comunitat Autònoma Basca patrocina l’Orquestra Simfònica d’Euskadi, que realitza una intensa labor de difusió musical, especialment dels compositors bascos. La Comunitat té, a més, altres orquestres i un bon nombre de corals, la més coneguda de les quals és l’Orfeón Donostiarra, així com diverses societats de concerts, entre les quals destaca l’ABAO de Bilbao. L’intèrpret basc més conegut actualment és la soprano Ainhoa Arteta.
Música popular
La cultura tradicional basca, tal com es presenta al territori espanyol i al francès, es caracteritza per la gran riquesa de formes conservades i també pels trets arcaics que sovint es troben en moltes de les seves manifestacions rituals (Nadal, Pasqua, carnestoltes). La música té una gran varietat d’escales i modes, així com d’estructures rítmiques. La cançó basca inclou gèneres de caràcter líric, narratiu i dramàtic. Cal destacar les cançons de bressol, infantils, d’oficis, amatòries, epitalàmiques, festives, elegíaques, satíriques, bàquiques, mayas (olentzeros), narratives, religioses, a més d’un important nombre de danses cantades. Pel que fa a les cançons, poden tenir tant estructures melòdiques modals com tonalitat moderna; pràcticament no hi ha cromatisme. El compàs més freqüent és el de tipus binari (2/4, 6/8), però també sovintegen els ritmes trencats o aksak (5/8, 7/8, 7/4) i el canvi de compàs dins d’una mateixa peça. La cançó basca és bàsicament sil·làbica, tot i que en ocasions apareixen melismes curts. Les estrofes tenen molt sovint una estructura tripartida ABA o també AABA, i no acostumen a presentar tornada. Existeix tradició en el cant a veus, com per exemple en les kanta zaharak ('cançons velles') a dues veus, de la part bascofrancesa. El cant improvisat té una notable presència, com es manifesta en els bertsolariak, poetes populars que canten poemes de caràcter humorístic, polític, religiós o satíric amb la tonada de melodies conegudes.
A més de balls força generalitzats a l’Estat espanyol com la jota i el fandango, el País Basc té balls específics, alguns dels quals -com és el cas del zortziko- molt popularitzats. El mot zortziko, que vol dir ’de vuit', fa al·lusió a un tipus d’estrofa de vuit versos, la més emprada en l’àmbit de la literatura popular basca. Es tracta tant d’un model cançonístic com d’un tipus específic de ball. Tot i que els compassos de 2/4 i 6/8 són ben propis del zortziko, especialment a partir del final del segle XIX, s’anà imposant el model mètric de 5/8. Les danses cerimonials també són molt freqüents a la zona. La dansa basca es caracteritza per emfatitzar el moviment de les cames i prestar poca atenció a la resta del cos, tant pel seu tarannà acrobàtic com pel fet que molt sovint sigui reservada només als homes. Entre les danses cal esmentar especialment l'aurresku, l'arin-arin, les danses d’espases (ezpata-dantza), de bastons (makil-dantza) i d’escuts (brokel-dantza). Són nombroses les danses cerimonials que duen noms d’animals (txakur-dantza, ’dansa del gos'; axeri-dantza, ’dansa de la guineu'; artz-dantza, ’dansa de l’os'), a més de les danses joc (antzara-yoku, ’joc de l’oca'; alki-dantza, ’dansa de les cadires'; isats-dantza, ’dansa de l’escombra'). La dansa té un paper important en les anomenades pastorals de Zuberoa, representacions de teatre popular amb temes de caràcter religiós o secular (llegendes). Tot i que no manquen les danses acompanyades amb el cant, avui preval el costum de ballar-les al so del txistu i del danbolin.
El txistu és l’aeròfon més difós de la música tradicional basca. Es tracta d’una flauta de bec recta, construïda tradicionalment de fusta i amb un broquet de metall. Té 43 cm de llargària i disposa de tres forats. Es toca amb la mà esquerra mentre amb la dreta el txistulari percudeix el danbolin. Similars a aquesta flauta, però de diferents dimensions, són la txirula (32 cm) i el txistu aundi o silbote (63,5 cm). L'alboka és un instrument de pastors, format per dos tubs de canya amb broquet i pavelló de banya de boví i amb llengüeta simple. Es fa sonar amb la tècnica de respiració contínua, i sovint s’acompanya amb la pandereta. La dolçaina (bolin-gozo) es troba especialment a l’àrea alabesa. Entre els membranòfons cal destacar el danbolin, anomenat també tamboril, tambor de doble membrana i forma cilíndrica que es toca amb una baqueta, i l'atabal, de característiques similars però més gran i que es percudeix amb dues baquetes; a més, també cal consignar la pandereta (panderue) i la ximbomba (eltzagor). A la regió bascofrancesa es troba el cordòfon anomenat ttunttun o soiñu, tambor de cordes d’un metre de llargària, amb cinc o sis cordes que percudeix amb una baqueta el mateix músic que executa el txistu o la txirula. La txalaparta és un idiòfon consistent en un tauló de fusta, d’uns dos metres de longitud, que es colpeja amb dos bastons o makilak. La singularitat d’instruments com el txistu i la txalaparta ha tingut com a resultat que el nacionalisme basc els hagi atorgat un gran valor simbòlic. Això ha comportat la consolidació, al llarg del segle XX, de formacions instrumentals de txistulariak compostes generalment per dos txistu i un silbote (amb els seus respectius danbolin) i un atabal.
Bibliografia
- Azkue, R.M.: Cancionero popular Vasco, 2 vol., La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao 1968
- Donostia, J.A.: Obras completas, 9 vol., Eusko Ikaskuntza, Sant Sebastià 1994