Segons algunes teories, els etruscos arribaren a la península Itàlica provinents d’Orient i es barrejaren amb la població autòctona formant el que es coneix com a cultura etrusca, el moment de màxima esplendor de la qual se situa entre els segles VII i V aC. La pressió que rebien des de Roma, la crisi econòmica i els conflictes socials sorgits cap al segle III aC, dugueren aquest poble a la decadència, fins que finalment caigué sota el control de la ciutat del Laci. Les tombes etrusques són la principal font d’informació sobre la societat, tant pel que fa a la vida privada, com a la religió o la cultura. Entre les divinitats etrusques n’hi havia de pròpies i d’altres d’origen grec i romà. Els rituals religiosos eren complexos, i molts d’ells passaren a la religió romana. Pel que fa a la llengua, hi ha inscripcions funeràries escrites en un alfabet derivat del grec, però que no s’ha pogut traduir.
La informació que es té sobre la música etrusca és escassa. Les fonts principals, com passa en altres aspectes d’aquesta cultura, són els textos d’autors grecs i romans i les pintures i els relleus trobats en murs, ceràmica, sarcòfags, escultures, etc. Gran part d’aquest material prové de les luxoses tombes dels nobles. A partir d’aquests testimonis gràfics es poden saber algunes coses sobre els instruments musicals usats pels antics etruscos. En general eren semblants als utilitzats pels grecs de la mateixa època, per la qual cosa no sembla aventurat suposar que el seu sistema musical havia de ser semblant al grec arcaic. Pel que fa als cordòfons, destaca el phorminx (antecedent de la cítara), la lira i el barbiton. Els aeròfons són possiblement els instruments que se sofisticaren més dins del món etrusc. Cal destacar la trompeta (recta i acabada en campana, precursora de la tuba romana), el corn o trompa i el lituus (un tipus de trompa en forma de J i amb l’embocadura independent), fets de bronze o ferro. Altres aeròfons eren el syrinx, la tíbia (espècie de doble oboè format per dos tubs divergents, possiblement de doble llengüeta i derivada de l’aulos grec) i les flautes travesseres. Entre els idiòfons, grup més escàs que els anteriors, cal esmentar els cròtals i les campanes.
Com en moltes cultures de l’antiguitat, la música estava molt lligada als diversos esdeveniments socials i privats. Ocupava un lloc important en tots els aspectes de la vida. La música, com molt sovint també la dansa, acompanyava banquets, funerals, processons, casaments i sacrificis rituals de tota mena. Sembla que els etruscos preferien la música instrumental al cant, i els conjunts instrumentals eren freqüents. Grups d’intèrprets de tíbia, d’instruments de corda i lituus acompanyaven les cerimònies nupcials i les processons funeràries. Els músics i els ballarins eren esclaus. Alguns dels instruments, com ara la tíbia, el lituus, la trompeta o el corn, passaren a la cultura romana.