Música culta
Vegeu Espanya.
Música tradicional
Extremadura té un llegat musical tradicional amb uns trets interns específics a causa de les distintes influències de les regions veïnes. Mentre la meitat nord, fins al Tajo, mostra una clara relació amb les terres lleoneses, les influències manxegues són evidents a la zona oriental de Badajoz, de la mateixa manera que les andaluses són paleses a la part sud-oest d’aquesta mateixa província. En la música extremenya es constata, també, una gran varietat des del punt de vista de l’organització tonal. A més dels modes major i menor, que en ocasions apareixen barrejats en una mateixa peça, sovintegen les escales modals, principalment l’espanyola i l’andalusa. Nombrosos cants es realitzen en ritme lliure seguint patrons tant de tipus sil·làbic com melismàtic, i els ritmes aksak són també relativament freqüents.
A Extremadura existeix una gran varietat de cançons de tipus narratiu per tanyents al romancer. Entre les cançons pròpies del cicle de la vida, a més dels arrorrós, o cançons de bressol, es poden esmentar les alboradas, cançons que canten els nois a les noies al peu de la finestra de bon matí, i també els cants de ronda. Aquests darrers es cantaven en dies festius i s’acompanyaven principalment per guitarres, llaüts, panderetes i idiòfons casolans de tipus ben diversos. Característic del cant de ronda és també el rejincho, crit prolongat en portament descendent, amb un to alegre, que s’emet al final del cant i que, en ocasions, s’usava també com a desafiament entre diferents joves que pretenien una mateixa noia. Entre els cants de tipus religiós destaquen els cants del ramo, cançons que acompanyen el costum de fer una ofrena als sants en acció de gràcies; les alborás, cançons de tipus processional i caràcter laudatori que entonen les dones col·locades al costat del sant en la processó, i els cants d’ànimes, cants de capta que s’entonaven la nit de Nadal o de Reis per recollir diners, destinats a pagar les misses en sufragi de les ànimes del purgatori. Entre les nadales, acompanyades sovint de ximbomba, panderetes, castanyoles, ferrets, etc., són molt populars el tipus de cançó anomenada horaria i numérica, en les quals es van enumerant les hores.
La jota és el ball més estès a la regió extremenya. Si des del punt de vista coreogràfic la seva relació amb el tipus més generalitzat de jota a Espanya és evident, des del punt de vista musical hi té poc a veure. La melodia, constituïda per sis frases, es basa en una quarteta octosil·làbica els dos versos finals de la qual es repeteixen. No solament hi és present el mode major, sinó també el menor i altres escales modals. La popularitat d’aquest ball a Extremadura fa que se’n coneguin diferents tipus, com la del candil, la del cruzao, la de Guadalupe, la cuadrada, la de Montehermoso, la de romería, la del toro, la de boda, la de tres (ballada per un home i dues dones), la de los caminos, etc. La jotilla popular d’Olivenza -zona limítrof de cultura en bona part portuguesa- recorda per la coreografia les sayas de Portugal. Hi ha també altres balls que mostren una clara influència de la jota, com el mateix fandango extremeny, el pindongo, un ball satíric i burleta, de moviments més suaus que la jota, o el quita y pon, dansa alegre de parelles que és acompanyada, a més de tambor i gaita extremenya, per les castanyoles que toca l’home. Entre altres balls d’interès es poden esmentar els anomenats son. El son brincao, propi de Montehermoso, té un regust arcaic i es caracteritza pel salt que fan els dansaires en una de les diferents figures; el son llano, molt relacionat coreogràficament amb l’anterior, és més animat i alegre. Lapata, també anomenat baile del pollo, és conegut des del segle XVII. El perantón, present a diverses localitats, té com a característica el seu ritme aksak, en compàs de 10/16 de combinació quinària. A més, es poden esmentar també el ball de la rúa, la zajarrona i el malandrín. Dins dels balls de caràcter cerimonial, els més característics són el paloteo, ball de bastons força estès en el qual només participen xicots, la dansa de la vaca moza, ballada per sis noies i relacionada amb les festes de toros, i la dansa de las italianas, un ball de gitanes en el qual intervenen vuit dones i un home que fa de cap de dansa, i en el qual tots els participants toquen les castanyoles. Gran part de les danses tradicionals de la regió s’acompanyen de gaita i tamboril, instruments que són tocats pel mateix músic. La gaita constitueix un dels instruments més característics. Es tracta d’una flauta de bec amb tres orificis i de 42 a 45 cm de llargària. Un altre instrument d’interès és el rabel, un cordòfon propi dels pastors que sovint té només una única corda, conegut també amb el nom de rabenque i rabil.
Bibliografia
- García Matos, M.: Lírica popular de la Alta Extremadura, Unión Musical Española, Madrid 1944
- García Matos, M.: Cancionero popular de la provincia de Cáceres, CSIC, Barcelona 1982 (ed. crítica de J. Crivillé)
Complement bibliogràfic
- García Matos, Manuel; Crivillé i Bargalló, Josep: Cancionero popular de la provincia de Cáceres, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1982