Indonèsia constitueix l’arxipèlag més gran del món, amb unes 14.000 illes i uns 200 milions d’habitants. La població és principalment d’origen malai o indonesi, amb grups melanesis i papús a l’interior de quasi totes les illes. Si a aquesta varietat cultural s’hi afegeixen les diverses influències històriques —la cultura índia i la islàmica, primer, i l’occidental, després—, el resultat és una realitat cultural força complexa. Dins d’aquesta diversitat, però, hi ha elements i pràctiques comuns, reveladors d’una unitat cultural i artística.
A Indonèsia la música no es considera una activitat autònoma, sinó un element dins un context més ampli, format també pel teatre, la dansa, la religió i la literatura. El gamelan —paraula normalment traduïda per ’orquestra', però que indica diversos tipus de conjunts musicals en què predominen les percussions metàl·liques— és la pràctica musical més freqüent i coneguda d’aquest univers cultural, i és present en gairebé totes les celebracions festives (familiars, nacionals i religioses), en les danses i en els espectacles teatrals. La major part dels gamelans es concentren a les illes de Bali i Java, on es coneixen des del segle IV dC. Al principi del segle XVIII s’establiren les formes modernes del gamelan a les corts aristocràtiques de Java, encara que als pobles no s’acceptaren completament. En un gamelan, els principals instruments són idiòfons (gongs de diverses dimensions suspesos verticalment, gong en forma de perol, gonang —carillons de gong—, saron i gender —dos tipus de xilòfons metàl·lics—), però també hi ha cordòfons (com el rebab, un llaüt amb arc, i el kelempung, una cítara), aeròfons (la flauta suding) i membranòfons (diversos tipus de tambors), a més dels cantants solistes i del cor.
La melodia principal —fixa per a cada composició— i les seves variacions són realitzades per un grup de saron, mentre els altres instruments executen ulteriors variacions semblants al concepte de contrapunt de la música occidental. Aquestes variacions poden ser anticipacions o fragments de la mateixa melodia i també improvisacions controlades. El gongagung —el més gran de tot el conjunt— marca la fi de cada frase melòdica, articulada interiorment pels cops dels altres gongs. La modalitat d’aquesta articulació defineix la forma de la peça, que generalment és de setze o trenta-dos compassos.
En la música d’Indonèsia existeixen dos sistemes d’afinació: l'slendro, en què l’octava es divideix en cinc intervals, i el pelog, en què els intervals són set. El pelog està constituït per dos intervals més amplis —entre el tercer i el quart graus, i el setè i el vuitè graus (el primer de l’escala superior)— i per cinc de més petits, mentre que en l'slendro els intervals són gairebé de la mateixa alçada. Els dos sistemes no estan afinats entre si i cada gamelan té una afinació pròpia, diferent dels altres. Com que no existeix una alçada estàndard absoluta d’afinació, i la dimensió dels graus no és uniforme, no hi ha dos gamelans slendro o dos gamelans pelog afinats amb precisió entre ells. Aquesta incompatibilitat entre un conjunt i un altre és una part important de l’estètica del gamelan.
La música tradicional d’Indonèsia és principalment melòdica, més que no pas harmònica: a la melodia fixa i a les seves variacions s’afegeixen les intervencions periòdiques de diversos gongs i els moments melòdics improvisats. El resultat és la presència de diversos nivells o estrats d’activitat melodicorítmica. Aquest principi d’orquestració s’ha anomenat estratificació, i indica el nombre d’events musicals que se succeeixen en un determinat espai de temps. Així, els gongs de grans dimensions i so més greu són menys freqüents que els de dimensions més petites. Això fa que, com més gran és el grup, més gran és el nombre d’estrats sonors que contribueixen al resultat musical final. En els grans gamelans del centre de Java pot arribar a haver-hi entre trenta o quaranta estrats diferents, però la complexa organització musical encara permet la percepció de la melodia i de les seves variacions.
Les músiques de Java
A Java hi ha dues de les tres principals tradicions de gamelan d’Indonèsia: la de la part centreoriental de l’illa i la de la part occidental, anomenada Sunda pel nom de l’ètnia principal que hi viu. Els gamelans de cort de la part central poden estar constituïts per un nombre molt gran d’instruments, fins a setanta-cinc o vuitanta. Això s’explica per la presència de dues sèries d’instruments, una afinada segons el pelog i una altra segons l'slendro. Ambdues tenen una nota en comú, anomenada tumbuk, que s’utilitza per a passar d’un sistema a l’altre. Als pobles, el gamelan té un nombre més petit d’instruments, i els materials de fabricació són més pobres. El gamelan de la tradició de Sunda és de dimensions més reduïdes i, contràriament al que passa a les regions del centre de Java, el cor i els solistes hi gaudeixen d’una notable consideració, reservada també al rebab i als tambors.
A l’illa existeixen també moltes altres pràctiques musicals, sovint realitzades en conjunts instrumentals de dimensions diferents. Molt interessants són els que utilitzen l'angklung, un instrument format per dues o tres canyes de bambú afinades per octaves i posades sobre una estructura que en permet la mobilitat; les canyes, en picar, produeixen el so. És una pràctica molt difosa a la part occidental de Java, on els conjunts poden ser de diverses dimensions i, a més de tenir un repertori instrumental propi, també acompanyen les cançons. Entre els conjunts més petits destaquen els del kecapi, una forma sofisticada de música de cambra realitzada per un solista, dos o tres kecapi (un tipus de cítara) i sovint el suling o el rebab. En la música vocal tenen un paper important les composicions que acompanyen les representacions del teatre wayang i el macapat, la interpretació vocal de poesies javaneses basades sobre un text filosòfic o religiós. Als grans centres urbans de l’illa hi ha els conjunts krontjong —gènere que pren el nom d’un instrument semblant a l'ukelele—, que als instruments tradicionals d’Indonèsia uneixen instruments occidentals, com la guitarra, el violoncel i el contrabaix. El repertori, originari del segle XV, és una mescla d’elements indonesis i europeus, principalment portuguesos.
La música de Bali
La tercera gran tradició de gamelan és la de Bali, una illa on la influència islàmica és gairebé nul·la i on predomina l’hinduisme. Això ha fet que el desenvolupament de la tradició clàssica del gamelan a Bali no hagi estat exclusiu de les corts, com a Java, sinó que es realitzés també als temples. A tots els pobles de l’illa hi ha almenys dos temples, i la música i la dansa són elements presents en totes les celebracions religioses. Per aquesta raó cada poble posseeix un o més gamelans propis, cosa que ha generat una notable diferència dels repertoris. En el gamelan de Bali predominen les percussions, els metal·lòfons i els carillons de petits gongs horitzontals (en forma de perol). El cant no hi és present, i les flautes són facultatives; el rebab s’utilitza només dins del gamelan gambuh, un dels conjunts instrumentals més antics, constituït per una gran flauta (gambuh), un rebab i diversos gongs que acompanyen les representacions de gambuh (drames ballats). Una important característica sonora del gamelan de Bali és la presència d’una afinació lleugerament diferent en els dos grups d’instruments que toquen les mateixes parts a l’uníson. Això produeix un so particularment brillant, que caracteritza el gamelan balinès. Generalment, la música és més dinàmica que la de Java, amb canvis ràpids de velocitat i intensitat. Un altre element fonamental és el kotakan, la divisió del conjunt instrumental en dues o més seccions que toquen ràpidament diverses parts que, unides entre elles, formen una única estructura rítmica, gairebé impossible de tocar per un sol músic. Aquesta tècnica instrumental demostra que la col·laboració —una actitud present en tots els àmbits de la vida social de l’illa— és un dels elements necessaris per a l’execució del gamelan de Bali. En l’actualitat el conjunt més freqüent és el gamelan gong kebyar de més de vint-i-cinc instruments, que nasqué al principi del segle XX per a acompanyar la dansa kebyar.
Entre els altres conjunts musicals de l’illa —cadascun amb un repertori propi i una determinada funció social— és particularment interessant el cak —també anomenat kecak o gamelan vocal—, un gènere de teatre amb un cor masculí que, a més de cantar les melodies, imita el so d’un gamelan realitzant una polirítmia vocal en hoquetus. El principal gènere vocal és el kekawin, el cant dels antics textos èpics del mateix nom.
Bibliografia
- Basset, C.: Músicas de Bali a Java, Akal, Madrid 1999
- Kunst, J.: Music in Java, Nijhoff, la Haia 1973
- McPhee, C.: Music in Bali, Da Capo, Nova York 1976