Territoris
Aquestes illes, disperses en una vasta àrea de l’oceà, han vist nombroses migracions i han viscut períodes d’aïllament i nombrosos contactes entre els habitants de les diferents illes i dels continents propers. Tot això ha tingut com a resultat l’existència d’un gran nombre de cultures diferents.
Nova Zelanda
Les tres illes principals de l’arxipèlag de Nova Zelanda són l’illa del Nord, la del Sud i la de Stewart. Els maoris, poble polinesi que hi arribà entre els segles X i XIV, en són la població autòctona. La colonització dels europeus tingué lloc a partir de mitjan segle XIX. La música dels maoris és eminentment vocal. Es pot dividir en estil cantat i estil recitat. Dins del recitat, els més destacables són el karakia, encanteris destinats a ajudar els individus a afrontar les dificultats de la vida diària, i les paatere, cants de resposta als calumniadors per part de dones que han sofert alguna mena de difamació. Finalment cal parlar de les haka, danses d’entreteniment, de benvinguda i també de preparació per a la batalla, interpretades tant per homes com per dones. Generalment s’alterna un solo amb un cor, i el ritme és lent amb relació als altres estils recitats. Les haka es caracteritzen pels cops de peu a terra, amplis moviments dels braços, les ganyotes i moviments del cos i del cap.
L’estil cantat es caracteritza sobretot per la forma estròfica i un glissando final. En destaquen els waiata tangi, laments cantats durant els funerals. També hi ha els waiata aroha, cançons d’amor que parlen majoritàriament d’amants desgraciats. Tots els waiata són cantats generalment per grups, guiats per un líder, que interpreta petits solos. Les oriori són cançons compostes per als nens de família noble. Són interpretades pels pares i els avis amb l’objectiu d’educar els infants tot parlant-los dels mites i la història de la tribu.
Els instruments maoris es limiten als idiòfons i els aeròfons. Entre els idiòfons hi ha el pahuu, fet de fusta. Es tracta d’un tauló que pot mesurar entre un i nou metres de llargada. S’utilitzava per a comunicacions a llarga distància, especialment en temps de guerra. L’aeròfon més notable és el puutaatara, fet d’una closca de crustaci i que emet una sola nota. Se li donava forma i se li posava una embocadura de fusta, amb la qual cosa servia també per a la comunicació a llargues distàncies. També hi ha la nguru, flauta que pot ser feta de materials molt diversos: argila, fusta, pedra, dent de balena.
Melanèsia
Zona d’Oceania formada per les illes situades entre l’Equador i el tròpic de Capricorn, des d’Indonèsia fins al nord d’Austràlia. Comprèn Nova Guinea, les illes Bismarck, Louisiade, Salomó, Vanuatu, Nova Caledònia, illes de la Loyanté i les Fiji.
La dansa té un paper central dins de les cultures de la Melanèsia. Està integrada en cicles cerimonials molt llargs, alguns dels quals poden durar més de deu anys. Aquests cicles cerimonials tenen a veure amb la guerra, la iniciació dins de societats secretes —com la Maiki— i els difunts. Les danses són visualment molt espectaculars. Els participants porten vestits i màscares que representen esperits i avantpassats. Són danses de grup i els ballarins no s’estan quiets en un sol lloc sinó que evolucionen, en cercles o en columnes.
Pel que fa a la música, a la Melanèsia s’observa un clar predomini del gènere vocal per sobre de l’instrumental. Però a l’hora d’acompanyar la dansa, principal funció de la música, predominen els instruments. La gran varietat d’ètnies de la Melanèsia fa que hi hagi nombroses formes de cançó i de cant. Els estudis realitzats sobre el terreny han donat com a resultat la constatació de l’existència de cants sil·làbics i melismàtics, de ritmes isomètrics i heteromètrics, de formes responsorials i de polifonia. La Melanèsia es caracteritza per una considerable varietat d’instruments, si es compara amb la Polinèsia o la Micronèsia. Els idiòfons són els més abundants: tambors, cascavells i un arc de boca fet de bambú. Entre els més usuals hi ha un tambor en forma de rellotge de sorra, usat sobretot per a acompanyar les danses i que és tocat pels mateixos dansaires. També hi ha un gran tambor fet de fusta, la caixa de ressonància del qual té una perforació en forma de clivella. N’hi ha de diverses mides i es percut amb un o dos pals. Són considerats sagrats i el seu so s’identifica amb la veu de déus i esperits. Entre els instruments de vent, el més corrent és una trompeta elaborada amb la closca d’un crustaci. Algunes es bufen per l’extrem, i d’altres, com les flautes travesseres. També hi ha flautes de Pan.
Polinèsia
La part més oriental d’Oceania, formada per milers d’illes i arxipèlags dispersos: Hawaii, Line, Polinèsia Francesa, Phoenix, Samoa, Pasqua, Cook, Tokelau, entre d’altres. La dansa a la Polinèsia té un caràcter narratiu i honora els grans caps de la tribu. La narració és a càrrec d’un poeta professional, que també hi posa la música i crea la coreografia. Abans de la presentació davant del públic, hi ha un llarg temps d’assaig. Tradicionalment, la dansa a la Polinèsia és una activitat de grup, però sobretot a partir del segle XX són presents també les danses per a dos i les danses individuals. A Hawaii, per exemple, l’aparició d’aquestes dues darreres menes de dansa respon a un procés d’adaptació de la dansa tradicional als gustos occidentals i ha servit de reclam per al turisme. Encara hi ha danses, però, que s’interpreten en el seu context original. Aquest és el cas de la lakalaka a Tonga, en què participen més de 200 persones entre homes i dones. Els dansaires interpreten un poema amb uns gestos de clares connotacions sexuals. A Hawaii, la dansa anomenada hula té unes característiques pròpies que la diferencien de moltes de les danses polinèsies. Els moviments són més narratius que interpretatius, i els passos, més variats. S’acompanya amb instruments diversos, com cascavells o canyes de bambú amb un tall. Els missioners prohibiren les danses tradicionals, però afortunadament s’han conservat i han arribat fins al segle XX. Com en el cas de la Melanèsia, a la Polinèsia la música vocal predomina sobre la purament instrumental. Es poden distingir tres menes de cant. Dos d’ells són per a un sol intèrpret, i el tercer, per a diversos cantants. Entre els dos primers cal distingir els que són recitats i els que són cantats. Els recitats tenen sovint caràcter improvisat i rítmicament són molt lliures. L’altra mena de cant solista és en general melismàtic i estròfic. En els cants de grup, les veus —habitualment dues o tres— són paral·leles o bé una d’elles emet una nota sostinguda. El hawaiià és un dels pobles polinesis amb més varietat d’instruments. Un gran tambor fet de fusta i la caixa gravada amb una gran clivella s’usa per a acompanyar les danses i com a eina de comunicació. També hi ha aeròfons construïts amb closques d’animals i flautes de Pan. La flauta de nas travessera és molt característica de Hawaii i també de Tonga. Entre els de percussió, cal destacar els membranòfons verticals, usats com a mitjà de comunicació amb els déus. També hi ha el pahu, utilitzat per a acompanyar la dansa hula.
Micronèsia
Conjunt d’illes de l’oceà Pacífic, al sud de Nova Guinea. Comprèn els arxipèlags de Palau, les Marianes, les Carolines, les Marshall i les Gilbert. A la Micronèsia hi ha una gran varietat d’estils vocals. Són freqüents els cants a diverses veus amb bordó. Durant segles hi ha hagut intercanvis culturals entre els diferents habitants de les illes del Pacífic, i això ha fet que les diverses cultures existents tinguin força punts de contacte. Les primeres descripcions sobre la música en aquestes illes provenen de viatgers, comerciants o missioners i són, generalment, molt incompletes. Hi ha nombrosos paral·lelismes entre les danses de la Micronèsia i les de la Polinèsia. La diferència bàsica és que en el primer cas és com un ornament del text, mentre que la dansa polinèsia il·lustra el text. Són danses de grup en les quals els participants estan col·locats en funció del seu rang. Els moviments de les mans i els braços són els més importants. Algunes danses s’executaven en el passat com a entreteniment per als déus, però s’han convertit en una atracció turística i han deixat d’interpretar-se dins del seu context tradicional. Entre aquestes cal destacar el ball de bastons, molt estès per tota la Micronèsia. Pel que fa als instruments, hi ha els bastons per a la dansa, de fusta o de bambú, i, més rarament, cascavells, arcs de boca diverses menes de tambors, aquests darrers localitzats només a les illes Marshall i a la part més oriental de les Carolines, per a acompanyar la dansa. Hi ha també flautes fetes amb closques de crustaci i flautes de nas.
Bibliografia
- Best, E.: Games and Pastimes of the Maori, Wellington 1925 \ Buck, P.: The Coming of the Maori, Christchurch 1949
- Handy, E.S.C. i Winne, J.L.: Music in the Marquesas Islands, Honolulu 1925
- Kunst, J.: Music in New Guinea, la Haia 1967
- Layard, J.W.: Stone Men of Malekula, Londres 1942
- McLean, M.: An Annotated Bibliography of Oceanic Music and Dance, Wellington 1977
- McLean, M. i Orbell, M.: Traditional Songs of the Maori, Wellington 1975
- Stevenson, R.L.: In the South Seas, Londres 1900