El terme, en el decurs dels segles XV i XVI, tenia l’accepció de música mensural -musica figurata-, és a dir, polifonia, en contraposició al cant pla o monòdic -musica plana-. Aquesta accepció perdurà al segle XVII, i es troba a les bases teòriques del tractat de J.J. Fux en el concepte de contrapunt florit de cinquena espècie. També s’emprà per a designar l’estil polifònic florit de l’Escola Francoflamenca, en especial el contrapunt dels compositors com ara J. Ockeghem i J. Obrecht, en oposició a l’estil de la musica reservata de Josquin Des Prés. Durant els segles XVII i XVIII la musica figurata també designà la música caracteritzada per l’ús de la figuració, és a dir, l’ús de motius, dissenys o figures que palesen un caràcter ornamental, i també l’elaboració retòrica del discurs musical en els seus artificis figuralistes. Als països hispànics, el cant d’orgue és el cant figurat o polifònic. Així mateix, el coral figurat també s’inclou en el concepte, ja que presenta una melodia amb un acompanyament d’una textura florida amb figures o motius de valors breus.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Coma i Puig, Miquel: Elementos de música para canto figurado, canto llano y semifigurado, Madrid 1766