Aquest terme és aplicat en contraposició a música vocal. La música instrumental pot ser associada, d’una manera o d’una altra, a pràcticament totes les cultures conegudes, tal com mostren una gran quantitat d’estudis etnomusicològics fets arreu del món. En la societat occidental, la música instrumental s’ha presentat sola (danses, ritus religiosos, jocs, festes, etc.), o en col·laboració amb la música vocal, ja des dels estadis més primitius. La diversitat de les músiques i dels grups d’instruments emprats al llarg del temps és inaudita, i res no fa suposar que la música d’Occident hagi tingut una major qualitat que la que es desenvolupà en altres cultures més o menys llunyanes. Si, per exemple, en el camp del nombre de parts que sonen alhora, hi pot haver un major grau de sofisticació en la música occidental a partir de l’arribada de la polifonia, la complexitat rítmica pot ser manifestament inferior a la que es troba en algunes societats africanes o asiàtiques.
La invenció de la impremta permeté la divulgació de les primeres sistematitzacions dels instruments, de la seva notació i de les formes d’execució. Els tractats, sovint escrits en llengua vulgar i no en llatí, es dirigien a un públic força ampli. Musica Getutscht (1511), de S. Virdung, fou un primer exemple de llibre dedicat a la pràctica instrumental i un dels primers tractats musicals en llengua vulgar (alemany). Fou seguit de Musica instrumentalis deudsch, de M. Agricola (1528), Musurgia seu praxis musicae, d’O. Luscinius (acabat el 1518, imprès el 1536), i, molt especialment, Syntagma Musicum, de M. Praetorius, entre d’altres. Agricola i Luscinius es basaren clarament en Virdung, incloent en els llibres respectius alguns gravats (Agricola) o la traducció lliure al llatí (Luscinius) del Musica Getutscht. El segon volum (De Organografia, 1618) dels tres de què consta Syntagma Musicum -Praetorius no visqué prou temps per a fer-ne el quart- està escrit en alemany i conté quaranta-dos gravats amb explicacions detallades sobre els diversos instruments i la seva pràctica. En un altre terreny, Joan Carles i Amat publicà el que es considera el primer tractat de la història (Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes, Barcelona, 1596) sobre com tocar la guitarra amb acords (estil rasgueado). Escrit en castellà i català i amb un notable afany divulgador, formà part d’una gran col·lecció d’obres similars a Europa.
Fins al principi de l’època barroca (1600-1750), rarament es troben peces a diverses veus en les quals s’especifiqui la instrumentació. Això no formava part de les dades que els compositors volien precisar, ni de la pràctica social. Els instruments tocaven lliurement el repertori específic i, en l’àmbit vocal, doblaven, ornamentaven o substituïen les veus, segons les disponibilitats, l’ocasió i el gust dels músics implicats en l’execució. Per tant, la distància sonora entre dues versions fidels a la partitura podia ser enorme, si es compara amb obres posteriors al 1600. Durant el Renaixement (1400-1600), aquesta associació dels instruments a les veus motivà la construcció de famílies de flautes de bec, violes de gamba, etc., amb l’objectiu de poder tocar els diversos papers vocals. Les diferents famílies instrumentals constituïren una primera estandardització important que permeté d’emprendre’n una de segona durant el Barroc. G.B. Lulli (1632-1687), compositeur de la musique instrumentale de Lluís XIV, fou el personatge que donà forma definitiva a l'orquestra. Les seves característiques foren: la preponderància dels instruments de la família del violí, encara que n’hi hagués del tipus viola de gamba; més d’un instrument per part a la corda; presència contrastant dels nous instruments de vent-fusta (oboès, fagots, flautes...), inventats a França a partir dels seus antecessors més directes (família Hotteterre...); presència possible d’instruments de metall (trompetes) i percussió (timbales); i voluntat de tenir alguna cosa estable. Alguns grups de música decambra, com el quartet de corda, tingueren en l’orquestra un punt de partida clar. Igualment, els grups d’instruments de vent (banda 1) amb un repertori més consolidat (sextets, octets...) degueren l’impuls de la seva gènesi al procés d’emancipació de la secció de vent de l’orquestra (harmonie), per tal de proveir de música els palaus centreeuropeus entre els anys 1750 i 1850 aproximadament.
Bibliografia
- Amat, J.C.: Guitarra Española y Vandola, Éditions Chanterelle, Mònaco 1980
- Becker, H.: History of Instrumentation, Arno Volk Verlag, Colònia 1964
- Praetorius, M.: The Syntagma Musicum, Da Capo Press, Nova York 1980
- Virdung, S.: Musica Getutscht, Éditions du Centre National de la Recherche Scientifique, París 1980
Complement bibliogràfic
- Codina, Daniel: Música instrumental, Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Generalitat de Catalunya, Montserrat; Barcelona 1993