Generalment s’associa la musica reservata a les tècniques expressives, a la llibertat modal i rítmica i al cromatisme. També es pot referir a una música destinada a cenacles restringits. En certa manera pot coincidir amb molts dels aspectes que usualment entren dins el concepte de manierisme musical. L’expressió apareix en algunes fonts datades entre el 1552 i el 1625, cap de les quals, però, en dona una definició prou precisa. El primer autor que hi fa referència és Adrian Petit Coclico (1499-1562), deixeble de Josquin, en el Compendium musices (Nuremberg, 1552). En aquesta obra es qualifica de musica reservata la finesa en el tractament musical del text demostrada per Josquin. També s’hi referí Nicola Vicentino en L’antica musica (Roma, 1555), en la qual precisa que els gèneres cromàtic i enharmònic estan ’reservats’ a oïdors experimentats.
f
Música