musicologia

f
Música

Entesa com a ciència musical (Musikwissenschaft), és la disciplina acadèmica que s’ocupa d’investigar i reflexionar sobre el fenomen musical en tota la seva extensió i profunditat, en totes les seves manifestacions i derivacions.

Estructuració de la musicologia com a disciplina acadèmica, segons H. H. Dräger

© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura

En primer lloc és una ciència, és a dir, una ocupació reflexiva o crítica de tota la substància i accidents del fenomen sonor i de la vida musical possibles de ser abordats per la raó, tant de manera filosòfica, psicològica, històrica, sociològica com cientificonatural. Per mitjà de la reflexió positiva i fenomenològica, busca aclarir els problemes de la música fins a l’especulació abstracta. Com a ciència moderna nasqué en ambients alemanys al final del segle XIX. Des de la fi del segle XVIII la reflexió musical se situà principalment sobre el terreny de les ciències exactes (matemàtiques i mecànica), d’una banda, i de les ciències de l’esperit (filosofia, lògica i estètica), de l’altra. En aquest sentit, la història de la música arribà a ser la millor part de la musicologia (H. Riemann 1908). Això es degué al fet que les expectatives de progrés intentaven justificar i recordar més expressament l’essència de la música, és a dir, la música com a portadora del sentit espiritual. Així doncs, a mesura que la música guanyava més validesa en la seva historicitat i bellesa com a model i enriquiment -sempre condicionats històricament-, la missió de la musicologia era cada cop més mostrar els fonaments de la nova música per mitjà de la història de la música. La musicologia, en sentit modern, té aquí el seu origen, i troba el seu sentit o justificació. Per aquesta raó entrà progressivament en un camp de tensió entre la història i la sistemàtica, ciències de l’esperit i ciències naturals, estètica normativa i sentit històric, música europea i extraeuropea, i començà a distingir, per mitjà de categories, principis o fonaments, entre allò que és permanent i el que és canviant. La musicologia començà a filtrar-se als ambients universitaris alemanys al final del segle XVIII per mitjà del nomenament de directors generals de música: J.N. Forkel (Göttingen 1779), Breidenstein (Bonn 1822) i A.B. Marx (Berlín 1832). Al principi, reconeguts musicòlegs, com C. von Winterfeld, jurista, o R.G. Kiesewetter, funcionari del consell superior de la guerra, dedicaren a la musicologia les seves hores d’oci. Des de la meitat del segle XIX, augmentà la quantitat de professors de música a les universitats germàniques: E. Hanslick (Viena 1861), a qui succeí Guido Adler el 1898; H. Bellermann (Berlín 1866), que succeí A.B. Marx; A.W. Ambros (Praga 1875), o G. Jacobsthal (Estrasburg 1875). La musicologia com a disciplina acadèmica dins de la facultat de filosofia es concebé, en principi, com a teoria de la pràctica musical i, sobretot, com a ciència de la història de la música. Amb l’establiment del concepte de Musikwissenschaft o també Musikforschung, després de fundar-se la revista "Vierteljahrschrift für Musikwissenschaft" el 1885 i la "Gesellschaft für Musikforschung" el 1868, les diverses línies de recerca musical existents començaren a assumir-lo: física, acústica fisiològica i psicològica, teoria dels instruments, estètica, paleografia, història de la música, etnologia de la música o musicologia comparada. Des d’aleshores, la musicologia, ja com a disciplina acadèmica, ha arribat a ser conscient de la seva autonomia i a complir l’objectiu que li ha estat assignat per la ciència i la cultura. Això es dedueix de l’acceptació, cada dia més estesa, de l’especialitat en universitats d’altres països no germànics o en la seva institucionalització per mitjà de societats nacionals o internacionals, publicacions especialitzades (revistes, anuaris), congressos, acadèmies, instituts universitaris, etc. D’aquí sorgeixen noves possibilitats de treball, publicacions, monuments, obres completes, biografies, lèxics, editorials, mercat de música, arxius, biblioteques, fonoteques, fabricació d’instruments, escoles superiors de música, ràdio, televisió, crítica musical, delegacions estatals de música, concerts, festivals, etc. Pel que fa a l’estructuració de la musicologia com a disciplina acadèmica, H.H. Dräger, que prové de l’escola de musicologia sistemàtica de Berlín, en el Handbuch der Wissenchaftskunde (Berlín 1955) ofereix l’esquema següent:

Amb relació a aquest pla, H.H. Eggebrecht indica que aquesta manera d’articular la musicologia pot resultar una mica problemàtica a l’hora d’establir els problemes científics, ja que, per exemple, els sistemes tonals són fenòmens històrics, com també els estudis sobre l’acústica i l’estètica estan condicionats al temps. D’altra banda, la sociologia de la música depèn de la història social, i la filosofia de la música, encara en les seves formulacions més abstractes, avui també s’entén històricament. Fins i tot en la musicologia aplicada s’observen els camps, esmentats en primer lloc, com a processos històrics. G. Adler (Methode der Musikgeschichte, ’Mètode per a la història de la música’) diu que per a l’estudi acadèmic de la musicologia es requereix, juntament amb el domini dels mitjans científics exigits per a la recerca, procedir metodològicament, i proposa un mètode (G. Adler, Umfang, Methode und Ziel der Musikwiessenschaft -’Mètode i objectius generals de la musicologia’-, dins "Vierteljahrschrift für Musikwissenschaft", 1885). Malgrat que no cal que la formació tecnicomusical d’un musicòleg sigui idèntica a la d’un compositor, de manera que en l’especialitat universitària s’estudiï el que s’ha de fer en un conservatori o escola superior de música, sí que és convenient tenir un fonament teoricomusical sòlid, que faciliti l’aprofundiment en l’especialitat.

A Barcelona, la recerca musicològica fou acollida oficialment per l’Institut de Musicologia, creat pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas ja l’any 1943 (decret de 27 de setembre de 1943, BOE 10. X. 1943), gràcies a l’eminent musicòleg català Higini Anglès. L’esmentat institut, avui Departament de Musicologia del CSIC, continua la tasca, iniciada per Anglès, d’impulsar oficialment els estudis i la recerca musicològica al país. Des dels anys setanta del segle XX, el Ministeri d’Educació començà a crear càtedres de música en diverses universitats estatals (Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc Bonastre; Universitat de Barcelona, Oriol Martorell; Oviedo, Emilio Casares; Granada, Antonio Martín Moreno; Salamanca, Dámaso García Fraile; Santiago de Compostel·la, José López-Calo, etc.), però, fins llavors, l’Institut de Musicologia de Barcelona havia estat l’únic centre oficial de recerca historicomusicològica i etnomusicològica del país. Juntament amb Higini Anglès, hi treballaren musicòlegs reconeguts, com ara Miquel Querol, Josep Maria Llorens, Marius Schneider, Josep Subirà, Josep Romeu i Figueras, José Antonio de Donostia, Manuel García Matos, Francesc Baldelló o Josep Crivillé, entre d’altres. La repercussió de les seves publicacions (revista "Anuario Musical", 55 números des del 1946; "Monumentos de la Música Española", 56 volums des del 1941) en cercles acadèmics (universitats, societats i instituts de recerca) i socials (concerts, ràdio, televisió, discografia) del país i de l’estranger, ha estat la raó per la qual aquest Institut de Musicologia ha estat reconegut com un dels focus principals de projecció i difusió de la música històrica espanyola en l’àmbit nacional i internacional. S’hi han format la majoria de musicòlegs que han introduït l’especialitat a les universitats espanyoles (F. Bonastre i M. Gómez Muntané, a la Universitat Autònoma de Barcelona; A. Martín Moreno a Granada; J. López-Calo a Santiago de Compostel·la), i també els investigadors del CSIC Josep Pavia, Luis Antonio González Marín, Antonio Ezquerro i Mariano Lambea, a més de musicòlegs catalans com Jordi Roig, president de la Secció de Música de la UNESCO, Montserrat Albet, Maria Esther Sala, Josep Dolcet i Sílvia Martínez. La musicologia s’ha introduït a les universitats seguint el model alemany, dins les ciències històriques. No obstant això, cal veure que la musicologia fa un pas endavant respecte a les altres ciències històriques, perquè un historiador que no sigui músic només pot fer un treball científic sobre una composició musical en referència a l’estudi de les seves fonts o la seva transmissió, però de cap manera sobre el contingut musical, el seu significat o el seu abast. Si el punt central de la recerca historicomusicològica és l’estudi crític de l’estil, és imprescindible conèixer les tècniques històriques de composició. El futur de l’especialitat dependrà, per tant, del fet que els musicòlegs tinguin una bona preparació històrica i musical. Finalment, en el procés de recerca historicomusicològica, cal fer esment de la gran importància de l’Aufführungspraxis, és a dir, de la ’pràctica musical històrica’ com a experiència sonora o plasmació de la notació escrita. Th. Georgiades afirma que la feina del musicòleg és semblant a la de l’arqueòleg, perquè tots dos, partint d’unes restes, han de recompondre el "monument". En aquest sentit, la pràctica musical es converteix en laboratori d’assaig. Sense ella és difícil elaborar una reflexió seriosa i adquirir una comprensió àmplia del fenomen musical. La pràctica musical, en la seva perspectiva històrica, es fa necessària com a vehicle de transmissió entre la grafia musical i la realitat sonora. Això es deu al fet que la relació grafia musical i realitat sonora és d’una índole diferent a la que existeix entre escriptura i llenguatge. La música es dirigeix a l’oïda, la seva escriptura, no obstant això, es dirigeix als ulls. Es veu una escriptura musical, però es pensa en la seva realitat sonora. D’aquí la necessitat de transformar la grafia en so per a poder entendre la música. És evident que els conjunts musicals (instruments, veus) constitueixen un suport imprescindible per a la recerca musical i la reconstrucció, segons criteris històrics, de la realitat sonora de les obres d’art musical.

Bibliografia
  1. Adler, G.: Umfang, Methode und Ziel der Musikwissenschaft, "Vierteljahrschrift für Musikwissenschaft", I, 1885
  2. Eggebrecht, H.H.: Musikwissenschaft, Brockhaus Riemann Musik Lexikon, vol. III, Magúncia 1989
  3. González Valle, J.V.: Pasado y presente del Instituto de Musicología del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1943-1993), "Anuario Musical", 48, Barcelona 1993
  4. Machabey, A.: La musicologie, Presses Universitaires de France, París 1962
  5. Querol Galvadà, M.: Musikwissenschaft in Spanien, "Österreichische Musikzeitschrift", XXX, 1975

Complement bibliogràfic

  1. Espinós i Moltó, Víctor: El "Quijote" en la Música, Patronato del IV Centenario del Nacimiento de Cervantes; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1947
  2. Congrés de la Societat Internacional de Musicologia a Barcelona: programa de les sessions i festes que es celebraran del 18 al 25 d’abril del 1936, Congrés Internacional de Musicologia; Imp. Casa de Caritat, Barcelona 1936
  3. Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Introducció a la paleografia musical gregoriana, Abadia de Montserrat, Montserrat 1925
  4. Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Introduction à la paléographie musicale grégorienne, Desclée, Paris, Tournai 1935
  5. Brito, Estêvaõ de; Querol i Gavaldà, Miquel: Obras diversas, Fundaçaõ Calouste Gulbenkian, Lisboa 1972
  6. Comes, Joan Baptista; Climent i Barber, Josep: Obras en lengua romance, Diputación Provincial de Valencia, Institución Alfonso el Magnánimo, Instituto de Musicología; Piles, Editorial de Música, València 1977-1979
  7. Diego, Gerardo; Rodrigo i Vidre, Joaquim; Sopeña Ibáñez, Federico: Diez años de música en España: musicología, intérpretes, compositores, Espasa-Calpe, Madrid 1949
  8. I Congrés de Música a Catalunya, Universitat de Barcelona, 10, 11 i 12 de febrer 1994: llibre d’actes del congrés; organitzat pel Consell Català de la Música, Consell Català de la Música, Barcelona 1994
  9. Actes de les Jornades de Música, Barcelona 9, 10, setembre 1996; organització: Institut de Ciències de l’Educació. Universitat de Barcelona, Jornades de Música; ICE-Institut de Ciències de l’Educació, Universitat de Barcelona, Barcelona 1986
  10. Blacking, John: Fins a quin punt l’home és músic?, Eumo Editorial, Vic 1994, 1997
  11. Exposició de manuscrits i impresos musicals catalans: Montblanc, 2-9 de setembre de 1984, Sala d’Exposicions de l’Arxiu Històric Comarcal, Montblanc 1984
  12. Artís i Benach, Pere: Notes amb accent, Dinsic Publicacions, Barcelona 1994
  13. Carreras i Dagas, Joan: Obras musicales raras, cusiosas e interesantes desde el siglo XVI hasta el siglo XIX inclusive, Imp. de Eleuterio Codolá, La Bisbal ~ 1900
  14. Anglès i Pàmies, Higini; López-Calo, José: Scripta musicologica, Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 1975-1976
  15. Espinós i Moltó, Víctor: Las realizaciones musicales del Quijote: ensayo biográfico-crítico, Artes Gráficas Municipales, Madrid 1933
  16. Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Paleografia literària llatina, Montserrat 1925
  17. Arnau i Amo, Joaquim: Música e historia: los fundamentos de la música occidental, Universitat Politècnica de València, Servei de Publicacions, València 1988, ...1989
  18. Casablancas i Domingo, Benet: El humor en la música: consideraciones generales, broma, parodia e ironía. Un ensayo, Reichenberger, BerlinKassel 2000
  19. Miscelánea en homenaje a monseñor Higinio Anglés, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1958-1961
  20. Ferrer, Antoni: Estudios históricos sobre el canto llano y reglamentación teórico-práctica del mismo, para aprender con facilidad, La Propaganda Catalana, Barcelona 1885
  21. Dolç i Cartanyà, Jordi: Higini Anglès (1888-1969), prevere de Maspujols (Baix Camp), musicòleg, Edicions El Mèdol, Tarragona 1988
  22. Actes del I Symposium de Musicologia Catalana: Joan Cererols i el seu temps, Societat Catalana de Musicologia, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986