Principals neumes de la notació de Sankt Gallen
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Existeixen diverses hipòtesis sobre el seu origen, a causa de les diferències que s’observen entre les primeres escriptures neumàtiques; aquestes coincideixen de manera aproximada amb les diferents ètnies que constituïen les Gàl·lies a l’època de l’imperi Romà, convertides a l’Alta Edat Mitjana en províncies eclesiàstiques. La hipòtesi que actualment està més en voga és la que sosté que els neumes deriven dels accents gramaticals.
De neumes n’hi ha de senzills i de compostos. Els senzills representen una, dues o tres notes. Els d’una nota són la virga, que indica que la seva posició és ascendent (és a dir, que és més agut que el so precedent), i el punctum, que indica que és descendent (més greu que el so precedent) i es representa per mitjà d’un punt. Els de dues notes són el podatus, per mitjà del qual es representa un interval ascendent, i la clivis, que representa el seu contrari. Els neumes de tres notes poden indicar dos intervals ascendents successius, que es representen mitjançant l’scandicus, i dos de descendents successius, que ho fan mitjançant el climacus; el torculus representa un interval ascendent seguit d’un altre de descendent, i el porrectus un de descendent seguit d’un d’ascendent. Els neumes compostos resulten de la combinació de dos o més neumes simples, i serveixen per a indicar una successió de quatre notes. En el cas que a una síl·laba li correspongui un major nombre de notes, llavors s’utilitzen dos o més neumes simples seguits. Els neumes liqüescents constitueixen un nucli a part. Tenen a veure amb la pronunciació del text i serveixen per a avisar al cantor de l’existència d’un diftong, de dues consonants seguides o d’una semiconsonant (lletres j o i en paraules com alleluja), cas en el qual la veu ha de fluir o liquar-se. Són dos: l’epiphonus, que és un podatus modificat, i el cephalicus, que és una clivis liqüescent. També existeixen neumes que indiquen algun tipus especial d’accent sobre la seva segona nota, com la distropha, la tristropha, l’oriscus i el pressus, i altres d’especials com el salicus, que és un scandicus modificat a fi d’indicar un accent sobre la seva segona nota, o el quilisma, que equival a un mordent. Els neumes es degueren inventar en temps de l’imperi carolingi -notació paleofranca-, i es divulgaren gairebé de manera immediata per tot l’Occident europeu. Nasqueren amb la finalitat d’ajudar el cantor a retenir de memòria les melodies que ornamentaven els textos litúrgics; al principi només era un ajut mnemotècnic, ja que si bé d’una banda servien per a indicar el nombre de notes que corresponia a una determinada síl·laba del text, de l’altra no indicaven l’alçada relativa dels sons, almenys amb la precisió suficient. Quan això passa es diu que els neumes estan disposats in campo aperto o bé que l’escriptura musical és de tipus adiastemàtic. A partir del segle X començaren a produir-se manuscrits en els quals els neumes apareixen disposats entorn una línia, la qual cosa serveix per a indicar la seva alçada relativa. Poc després, en lloc d’una línia, els neumes es diposaren entorn de dues, i així successivament fins a arribar a les quatre línies o tetragrama, que és el característic del cant gregorià.
Bibliografia
- Corbin, S.: Paleographie der Musik I/3. Die Neumen, Arno Volk-Verlag, Colònia 1977
- Levi, K.: On the origin of neumes, "Early Music History", VII, 1987
- Stäblein, B.: Musikgeschichte in Bildern III/4. Schriftbild der einstimmigen Musik, Deutscher Verlag für Musik, Leipzig 1975
- Sunyol, G.M.: Introducción a la paleografía musical gregoriana, Abadia de Montserrat, 1925